[No sé qui pregunta, però les respostes són d'en Joan Sales]
-¿Quina seria, segons vós, la tasca social de l'escriptor?
-La qüestió té moltes respostes, però la primera tasca social de l'escriptor és escriure bé, que sigui llegible. Si els llibres no són per llegir, per a què són? Ara, jo vaig més enllà. Jo crec que l'escriptor s'ha de constituir en testimoni de la veritat. Jo ho he intentat amb Incerta glòria. Podria haver explicat una altra peripècia, un parricidi, per exemple. Però no podria haver prescindit de la veritat: un llibre val per la veritat que ens porta.
-Però, quina veritat? La vostra?
-La veritat és un concepte evident que no es pot demostrar, com el temps o l'espai. L'evangeli diu que Jesús va venir a donar testimoni de la veritat, però quan Pilat li demanà què era la veritat, callà...
De petit, a Joan Sales l'impressionaren Fabiola i Quo Vadis. L'han apassionat Teilhard de Chardin, Mauriac, Bernanos, Green, Unamuno, Baudelaire, Dostoievski, que ha traduit al català, igual com Kazandzakis. No li agrada gaire parlar d'autors catalans contemporanis. Diu que és un tema vidriós.
-Les millors obres de tots els temps?
- Les mil i una nits, l'infern de la Divina Comèdia, El Quixot, Crim i càstig, Els germans Karamàzov...Un llibre és bo en la mesura que és inspirat.
-Quin seria el vostre estil?
-Crec ser un dels més fidels seguidors de Pompeu Fabra, la gran batalla del qual fou esborrar el divorci existent entre la llengua parlada i l'escrita. Per tant, no escric mai res que no ho pogués dir parlant de viva veu, perquè la gramàtica, contra el que molts pensen, no legisla solament per a la llengua escrita sinó per a la parlada.
Lluís Busquets i Grabulosa. "Joan Sales, pelegrí d'una glòria eterna". A: Plomes catalanes contemporànies. Del Mall, 1980. P. 69.
M'ha semblat força interessant la última resposta. Afortunadament és un debat superat, però durant molt de temps -precisament quan més falta feia, perquè la llengua estava en una situació de debilitat- la llegua parlada anava per una banda i l'escrita per un altre.
ResponEliminaDe fet, Brian, és la resposta que m'interessava, perquè anuncia un proper apunt. "Jo vull escriure com parlo" li va dir en Sales per carta a la Rodoreda i aquesta defensa acèrrima del català col·loquial, del català parlat és un dels aspectes de la novel·la que més m'està agradant.
ResponEliminaSales era del tot contrari als noucentistes seguidors d'Ors (els òrsides, els deia), perquè considerava que havien tingut una influència nefasta pel fet d'haver trencat una línia literària molt positiva, la que es va iniciar amb la Reinaxença. Sales rebutja el català literari d'aquesta gent perquè l'inutilitzaria com a llengua de ple ús i el convertiria "en un jargó sacrosant i misteriós d'iniciats o de maníacs".
Tot aquest rotllo el trec d'un llibre de la Carme Arnau. Compromís i escriptura: lectura d'Incerta glòria.
Bé ja n'anirem parlant.
Escriure tal com es parla és una mena de mite perseguit per la literatura des de fa molts anys (molts vull dir molts, no sabria posar-li dates). Alhora, és una aspiració que de vegades no acabo de comprendre. La relació entre la paraula escrita i la paraula viva és molt dialèctica (ja em surt el marxista de dins). Un diàleg creatiu entre les dues expressions dóna aire a les dues, i jo diria que una de les funcions de la literatura és donar riquesa a la llengua oral que, per si sola, tendeix a simplicar-se. A l'escola es pretén que la lectura millora el registre oral: amplia vocabulari, enriqueix la sintaxi, etc.
ResponEliminaTot i això, és veritat que el català literari dels anys d'en Sales sonava molt macarrònic, i que ell deuria fer quest esforç per ser més contemporani.
Ningú no escriu com parla. És impossible. Una altra cosa és triar un registre àgil i col·loquial
ResponEliminaL'adopció d'aquest model de llengua i el fet que escrivia a raig, sense cap cura formal, sense cap mena de preocupació estilística li ha valgut el silenci respectuós de la crítica (això segons la Margarida Casacuberta).
I ho va aplicar com a editor, a El Club dels novel·listes. Són cèlebres les seves baralles amb la Rodoreda, que va haver de defensar els seus propis criteris lingüístics davant d'un editor declaradament intervencionista. Molta gent no hi combregava: Joan Coromines, Tasis, Maluquer, i en Joan Solà, per exemple. En fi.
Mira, m'he dit, igualito que en Flaubert,(alerta, ironia), que volia escriure un llibre sobre res, un que se sostingués per la força interna de l'estil, que amb prou feines tingués argument "com la terra s’aguanta a l’aire sense cap suport"...
ResponElimina