"Sens dubte l'amistat, l'amistat que pren en consideració els individus, és una cosa frívola, i la lectura és una amistat. Però almenys és una amistat sincera, i el fet que s'adreci a un mort, a un absent, li dóna alguna cosa de desinteressat, de quasi commovedor. A més, és una amistat alliberada de tot el que fa lletges les altres. Com que tots nosaltres, els vius, només som uns morts que encara no han entrat en funcions, totes aquestes cortesies, totes aquestes salutacions al vestíbul, que anomenem deferència, gratitud, abnegació, i on barregem tantes mentides, són estèrils i pesades. A més -des de les primeres relacions de simpatia, d'admiració, d'agraïment-, les primeres paraules que articulem, les primeres lletres que escrivim, teixeixen al voltant nostre els primers fils d'una tela de costums, d'una veritable manera de ser de la qual ja no ens en podem desfer en les amistats següents; sense comptar que, mentrestant, les paraules excessives que hem pronunciat queden com a lletres de canvi que hem de pagar, o que encara pagarem més cares tota la nostra vida pels remordiments d'haver-les deixat protestar. En la lectura, l'amistat de sobte torna a la seva primera puresa. Amb els llibres, cap amabilitat. Aquests amics, si passem la vetllada amb ells, és veritablement perquè en tenim ganes. A ells, al menys, sovint ens reca deixar-los. I quan els hem deixat, cap pensament d'aquests que fan malbé l'amistat: ¿què han pensat de nosaltres? ¿Potser ens ha faltat tacte? ¿Hem agradat? -i la por de ser oblidats per un altre.
Tots aquests tràngols de l'amistat expiren al llindar aquesta amistat pura i tranquil·la que és la lectura. Cap deferència tampoc; riem del que diu Molière tan sols en la mesura exacta en què el trobem divertit; quan ens avorreix, no tenim por de fer cara d'avorrits, i quan decididament estem tips d'estar amb ell, el tornem a desar al seu lloc amb tanta brusquedat com si no tingués geni ni fama.
L'atmosfera d'aquesta amistat pura és el silenci, més pur que la paraula. Perquè parlem per als altres, però callem per a nosaltres."
Marcel Proust. Sobre la lectura. Traducció d'Anna Casassas. Quaderns Crema, 1996. P. 54-56.
No sé perquè imagino que en Marcel deuria tenir pocs amics. Un visionari que va preveure l'aparició dels amics de facebook?
ResponEliminaDe viu en viu, potser sí, Lluís, ara, un cop mort, li surten amics de sota les pedres. Amics dels de debò.
ResponEliminaSaps, m'has fet recordar aquella metàfora tan bonica de Borges El universo (que otros llaman el feisbuc)se compone de un número indefinido, y tal vez infinito...blablablà.
El Feisbuc ÉS el puto món. Perdó.
On diu feisbuc, també podria dir blogs.
ResponEliminaBlocosfera, millor. Vull dir que com a creacions humanes, no deixen de reproduir les grandeses i les misèries de l'homus sociabilis.
ResponEliminaTe'n recordes de quan pensàvem seguit, Mati?
ResponEliminaAl llegir això de la amistat pura he recordat Oscar Wilde: "La verdad rara vez es pura, y nunca simple" (si substituïm, sense perdre-hi gaire pel camí, amistat per veritat).
ResponEliminaI és que, amb les amistats literàries, com en les convencionals, ¿quantes vegades no es cultiven per conveniència social, més que per veritable afinitat?
Brian,
ResponEliminaVols dir llegir Proust per poder dir que has llegit Proust, per exemple?
Ja no cal. Ara s'editen un munt de llibres que ensenyen tècniques per a parlar dels llibres que no has llegit. Fins i tot te'ls pots carregar sense haver-los obert mai. Tujuru.
Doncs jo no estic de romanços, que la lectura és llarga i la vida, curta.
I tu tampoc, que un dia vas rebotir un Dostoievski contra la paret del lavabo. Me'n recordo.
I mira, ara que hi penso, conec al menys quatre persones que són molt amigues de Proust, tot lu amic que es pot ser d'un mort, és clar. I puc donar fe que l'han llegit.
ResponEliminaNo és el meu cas, que en Marcel i jo som coneguts i prou. Ens van presentar a Combray, fa molts anys, i no ens tractem gaire, la veritat, però sempre ens alegrem de veure'ns.
Ara se m'acut que això de l'amistat amb els escriptors va per llibres. Penso en Melville -que no sigui perquè avui per dinar de segon hi havia peix- que si ve amb Bartleby el trobo immens; ara quan m'engega el rotllo aquell de la balena quasi que m'estimaria més Finding Nemo, mira que et dic. Tret del començament, és clar, que allò del "Digue-me Ismael" sí que m'agrada.
ResponElimina"Digueu-me", volia dir
ResponEliminaAh, els començaments! De vegades una bona entrada pot ser el principi d'una gran amistat, que diria el capità Renault. Ja veig que et vas quedar amb allò del Dostoievski i la bellesa russa... Però no et pensis que ha estat només el bon jan (i pesat, això també) del Fiòdor l'objecte de les meves infidelitats literàries; he d'admetre que soc molt voluble: la meva llibreria sembla un pastís d'aniversari amb punts de llibre traient el cap en lloc d'espelmes.
ResponEliminaI és que jo, com diria en Pla, més que amics tinc coneguts i saludats...
ResponEliminaLa meva iaia, al cel sia, em deia: d'amics, pocs però bons. No sé.
ResponEliminacoooom ?!! algú que s'ha atrevit a llançar SANT DOSTOIEVSKI contra la pareeet !!!?? m'ho hauré de pensar dues vegades abans d'entrar en aquest blog !!!!
ResponEliminaProust, al tercer volum d'"A la recerca...", fot una diatriba contra l'amistat força crua. Més que amistats, ell "frequentava" la societat (per a Proust i la majoria dels seus contemporanis, societat era l'alta burgesia i l'aristocràcia ; a mi, com a sociòpata i àcrata domesticat, m'agrada aquest concepte, ja que, ben mirat, una societat és una associació voluntària i amb fins mercantils, no ?)
ResponEliminaSap greu, Hyde, pensa que, en ser mort, no se n'ha pogut sentir gaire, el pobre Fiodor.
ResponEliminaFrequentar, fer societat...
ResponEliminaHi ha una expressió que m'encanta: "l'entregent". No sé si és correcta, però jo la faig anar.
Freqüentar!, que m'he descuidat de clavar-li les banderilles!!
ResponElimina