 |
| Etimologia pura i dura. |
"Incerta glòria és una novel·la "religiosa".
I ho és perquè Joan Sales tendeix a veure el món sota espècie de teologia. Com Bernanos o com Graham Green. O més encara: com Léon Bloy. El conflicte polític i social, en el prisma de Joan Sales, esdevé esquema o emblema d'un conflicte interior, i que, digerit, retorna sobre la realitat. Per a Sales, el conflicte ja ho és, des del mateix punt en què ell l'ha traduït en "ortodòxia". La seva novel·la és una "novel·la catòlica", i de convers: crispadament catòlica. Però projecta damunt el món que l'envolta o que tria, damunt un món encara relativament "catòlic", la crítica exigent d'una voluntat redemptorista. Joan Sales omple moltes planes en la discussió o en la divagació del contrast entre el Macabre i l'Obscè: la mort i l'amor, fisiològics tots dos, si val a dir-ho així, i tots dos punyenment immediats. Déu queda en un altre pla. El novel·lista involucra Déu i la guerra espanyola, l'Obscè i el Macabre, i el pédigree dels bisbes i la misèria del poble, en un debat compacte. Per a Joan Sales, la "literatura" consisteix en un exercici de moralista, a l'estil de Dostoievski o de Kazantzakis, que ell ha traduït al català, però amb una paral·lela eficàcia de fascinació "realista". Incerta glòria barreja tècniques narratives diverses i està escrit amb una naturalitat idiomàtica eminent. Tècnica i llenguatge col·laboren a la "penetració" intel·lectual de l'obra."
Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Curial, 1979. P. 378.
En la "Història de la Literatura Catalana", dirigida per Vallverdú (Edicions 62, 1985), citen Fuster, que pot complementar el que apareix en el post: "la novel.la, per a Sales, és un instrument dialèctic. El pas de la poesia a la novel.la, en ell, va per aquest cantó: pel de la "configuració" humanitzada d'uns fantasmes metafísics (....)que encarnen perplexitats, ires, remordiments, esperances. El "poema" obligaria a l'escriptor a pronunciar-se a través d'un "jo" resolutiu; la novel.la li permet alliberar-se'n mitjançant l'antagonisme dels protagonistes - no hi ha "protagonista" sense "antagonista" - i el dels protagonistes amb la circumstància".
ResponEliminaI més avall, citen a Carme Arnau, que parlant del final d'en Soleràs, escriu :"(renuncia) a tornar-se allò que ell, un digne descendent dels herois dostoievskians, no pot mai ésser : un vencedor".
M'ha agradat trobar aquestes reflexions (volum.3, pp.174-76) perquè crec que il.luminen bastant el camí cap a l'"Incerta glòria". Personalment, però, i amb tot el grandíssim respecte que em mereix en Fuster, crec que això de "novel.la catòlica" és un qualificatiu massa reduccionista.
Entre que ja no m'hi guipo gaire i la canya que li estic fotent avui a les glòries incertes veig llumetes a pertot. No l'acabaré; no l'acabaré a temps, que em queda tota la quarta part, el vent de la nit, i un no res de la tercera; aquesta rai que me la cruspeixo per postres. I m'agrada molt, cada cop més, Miquel V.
ResponEliminaAi, en Soleràs, no m'ho diguis, però a que el pelen? S'ha de morir, en Soleràs, m'ho veig a venir. Juli Soleràs, JS, les mateixes inicials que l'autor, que ho he llegit en algun lloc.
Quant a Fuster, l'adverbi està bé, i em fa molta gràcia, però li trobo a faltar una mica d'entusiasme, coi que això és una novelassa, Joan!
I gràcies per complementar el post.
Bé, he hagut de fer una paradinha en la meva particular marató (no sé si incerta o gloriosa), perquè he trobat un exemple d'això dels antagonistes. Un cas clar, Llibert Milmeny|Soleràs. La carlana|La Trini, seria un altre.
ResponEliminaL'exemple. La Trini parlant amb en Cruells:
"-...En parlarem després; ara es tractava del meu germà Llibert, que és tot el contrari d'en Soleràs. En Llibert és de la raça d'aquells que només creuen en l'èxit.
[...]
-I bé, detesto la raça dels triomfadors tant com m'estimo la dels fracassats. Quan li he dit "sóc una fracassada", volia dir: "pertanyo a la raça d'en Soleràs". Ja veu que li dono jo mateixa una pista".
I, pel mateix preu, lliga amb això de l'Arnau i els antiherois dostoievskians.
En fi, hi torno.
Jo no ho hauria dit millor, prò llegint tot això que hi ha penjat avui diria que els personatges de Sales tenen alguna cosa dels antiherois de Dostoievski. Sobre la cosa catòlica, diria que potser es podria matisar, però alguna cosa hi ha. El tema de la redempció es podria veure des de diverses òptiques i la catòlica n'és una (evidentment). Al final arribaré a la conclusió que jo era terriblement catòlic.
ResponEliminaMati, com sempre, et veig "sobrada" de documentació, però que sàpigues que puc passar-te molta teca publicada del Mestre Joan Triadú sobre "l'obreta" aquesta d'en Sales...
ResponEliminaBé, lu dit, sempre al teu servei!
SU
A estones, hi ha molta doctrina, Lluís, tujuru. I molt Dostoievski, també.
ResponEliminaSí, ja tinc alguna coseta d'en Triadú. Fins i tot a l'Atentament hi ha un article!
ResponEliminaA la guia de lectura també vaig incloure un text signat per ell, i un altre per en Xavier Pla, que són els grans valedors de "l'obreta" en qüestió.
Ara estic en aquella fase de mirar d'oblidar tot el que he llegit sobre Incerta glòria i quedar-me amb la novel·la pura i dura.
I gràcies, Su!
Ara llegeixo que Juli Soleràs és una forma estrafeta del nom del protagonista de la novel·la d'Stendhal El roig i el negre, Julien Sorel. Les inicials, però, continuen coindidint amb les de Joan Sales.
ResponElimina