dimecres, 7 de setembre de 2011

de bill a billy

"Cuando [Faulkner] fue maestro, no leía apenas a sus contemporáneos, releía cada año los libros que le habían gustado de joven: el Quijote, Shakespeare (llevaba siempre consigo sus obras completas), Dickens, Flaubert, Balzac, Moby-Dick, que incluso leía en voz alta a su hija de corta edad. Cuando un periodista observó que la niña era pequeña para eso, Faulkner contestó muy serio: "Pero es que la niña quiere saber qué le va a pasar a la ballena". El libro que deseó haber escrito fue En busca del tiempo perdido."

Javier Marías. Faulkner y Nabokov: dos maestros. Debolsillo, 2009. P. 64.

***

Si parlant d'El brogit i la fúria no dic Xècspir, si no torno a repetir, per enèsima, que el títol surt d'uns versos de Macbeth, rebento com un aglà.

Tomorrow, and tomorrow, and tomorrow
Creeps in this petty pace from day to day,
To the last syllable of recorded time;
And all our yesterdays have lighted fools
The way to dusty death. Out, out, brief candle!
Life’s but a walking shadow, a poor player
That struts and frets his hour upon the stage
And then is heard no more: It is a tale
Told by an idiot, full of sound and fury,
Signifying nothing.


Macbeth, acte v, escena v 
Demà i demà i demà, de dia en dia, / avança miserablement, a petits passos, / fins a l'última síl·laba dels registres del temps, / on els nostres ahirs han mostrat als beneits / el camí de la pols i de la mort. /Apaga`t, doncs; apaga't, flama breu! /  La vida no és res més que una ombra que camina; / un pobre actor que es mou enrigidit / i consumeix el temps que està en escena, / i que després, ja no se'l sent mai més; /  és un conte explicat per un dement, /  ple de soroll i fúria, i sense cap sentit. (La traducció és de Salvador Oliva.)

20 comentaris:

  1. La predilecció per en Xècspir ja te la coneixíem, i potser en especial per Macbeth. Em penso que també és la meva peça preferida de l'autor: hi ha bruixes, sang, sexe, venjança, paranoies, fantasmes... què més es pot ddemanar?
    M'ha agradat molt saber què llegia en Faulkner, d'altra banda. Crec que sabia el què es feia: segurament no cal llegir els contemporanis.

    ResponElimina
  2. Dr. Vilardekyll7/9/11 15:51

    Molt pertinent el teu recordatori sobre el gran Saquéspeáré, Matilde.
    Em sona que Faulkner no és l'únic autor que deia el mateix sobre no llegir els seus contemporanis ; potser per escriure sense influències de les modes o de corrents, deu ser el millor.
    Comparteixo els seus gustos, incloent-hi això de Proust - i en el meu cas, n'hi afegiria uns quants més de llibres que m'hauria agradat escriure -. (Fgt : pren-ne nota !)

    ResponElimina
  3. Ho tinc anotat. Prefereixo C.Infante; R.Arenas; J.Cortazar... GOYTISOLO, inclus McCarthy (el guardián..., per cert, McCarthy no està molt a fabor de Proust). I que consti que jo no lo vaig en contre.

    Fgt forever

    ResponElimina
  4. Si els contemporanis de Faulkner no haguessin llegit Faulkner, això que s'haurien perdut. De vegades tinc la sensació de que si el GRAN I ADMIRAT Shakespeare ressuscités pensaria que estem fent el ridícul. "Per l'amor de Déu", diria (en català de Vic), però encara m'esteu llegint? És que no hi ha ningú que escrigui bé a la vostra època i parli de les vostre coses i no del puto Ricard the third, o what?!

    ResponElimina
  5. Si Xècspir ressucités, comprovaria que les coses que atabalen als humans continuen sent les de sempre i se'n tornaria per on ha vingut. Ell rai, que no s'ha passat gens i és immortal.
    Potser voldria fer una mica de planxa i pintura als atrezzos i les posades en escena i eixes tonteries, però aviat li explicarien que això ja està fet, que hi ha Hamlets negres i en malles, reis Lears vestits de macarrons, Ladies Macbeths amb iphone enfilades en talons d'agulla fent de les seves a ritme de palmeros i custodiades per una parella de guardia civils i on hi havia un castell hi ha un bar de meuques.

    ResponElimina
  6. Pel que fa a això dels contemporanis, em fa tot l'efecte que els de Faulkner (escriptors i no escriptors) tampoc el llegien a n'ell, així doncs, estaven en paus.
    A mi ara m'ha agafat pels clàssics perquè si a una obra li ha passat el temps per sobre i encara se'n parla, alguna cosa en deu tenir, dic jo. I sí que hi ha gent que escriu bé, ara mateix, passa que no ho sabrem fins d'aquí cinquanta anys, i és clar, potser ja no hi serem a temps.

    ResponElimina
  7. Ja sé què passaria si Bill ressuscités i veies el que fan amb algunes de les seves obres: es suïcidaria. Normalment calen 50 segons, potser 50 minuts, com a molt, per saber si algú escriu bé o no, o com a mínim, si a nosaltres ens agrada, no cinquanta anys. I això que jo sóc bastant mitòman i força indecís.

    ResponElimina
  8. Dr. Vilardekyll8/9/11 17:01

    Estic totalment d'acord amb tu, Matilde.
    I tinc els meus dubtes sobre això que dius tu Òscar dels 50 segons ; la història de la literatura està farcida d'autors incompresos pels seus contemporanis. El mateix Faulkner molt premi Nobel, molt bones crítiques i molts elogis dels snobs, però només el llegien una minoria i havia de viure dels guions de Hollywood. Una cosa és això tan acadèmic i gramàtic d'"escriure bé" i una altra és Escriure (Literatura). Dels primers n'hi ha molts (i bons, per què no ?), però dels segons un o dos a cada generació.

    ResponElimina
  9. Potser n'hi han un o dos a cada generació perquè tots estem massa embadalits amb Shakespeare i cia, mentre ens dediquem a ignorar o criticar contemporanis.

    ResponElimina
  10. A criticar-los o ignorar-los especialment si són del propi país, evidentment. William mai no es podria dir Guillem.

    ResponElimina
  11. Dr. Vilardekyll8/9/11 21:28

    Això que dius sobre la ignorància i menyspreu dels contemporanis, Òscar, i més si són catalans ,és només una veritat a mitges ; si no, com t'expliques l'èxit d'un Cabré ? Però és que també n'hi ha molts que es mereixen que els ignorin (Em remeto al comentari de l'Obiols del post anterior, per exemple). I el fet d'estar embadalit amb els clàssics, no treu que t'agradin alguns contemporanis (jo no sóc tan radical com Faulkner, que consti).

    ResponElimina
  12. Cabré mai no podrà ser Shakespeare només pel fet que escriu en català. Allò universal i etern que sempre ens afecta i afectarà com a individus és més o menys etern o universal segons la llengua en què estigui escrit, només per començar. I que consti que no he llegit res de Cabré i he llegit una mica de Shakespeare. Traduït, és clar. És a dir que d'entrada ja et perds bona part del megaidol. Per no parlar de la llunyania històrica, els dubtes d'autoria i, etc. Però, és clar, la mitologia i la crítica, i el temps. Estem fent el paperina, i jo el primer? Només em pregunto en veu alta, eh?

    ResponElimina
  13. Que m'hagi agafat pels clàssics no vol dir que no llegeixi els contemporanis, Òscar, és, senzillament, una manera de gestionar les meves lectures perquè la ciàtica i la prebícia em recorden a diari que la lectura és llarga, però la vida és curta. Jo sí he llegit Cabré, per exemple. Que escrigui en català no afecta a la universalitat de la seva obra, afortunadament. La universalitat depèn de la traça de l'escriptor, no pas de la llengua en la que aquest s'expressi. Una altra cosa és la difusió que pugui arribar a tenir, això sí. Pel que fa a la literatura tinc el bon costum de no confondre la gimnàstica amb la magnèsia (que no sigui perquè no tinc ni país ni llengua, o en tot cas, no faig anar la que em correspondria). I mira, si vols parlar de catalans, jo et diria, sense esperar que passin cinquanta anys, que el més universal de tots els "contemporanis" (malgrat ser mort, mecàsum la pus) parlava del seu puto poble desaparegut i amb la llengua musculosa de la seva gent i es deia Jesús Moncada. Sense mitologia ni crítica. Criteri personal. Llegeixo i punt.

    ResponElimina
  14. Ah, i Cabré no podrà ser mai Xècspir, encara que escrivís en anglès. I això t'ho diu una que pensa que en Jaume és un bon escriptor.

    ResponElimina
  15. Quan parlo de que mai podrà ser tan universal un autor català com un anglès parlo per temes de difusió i colonialisme, evidentment. Fins i tot Cervantes, que no crec que tingui gaire o res a envejar a Shakespeare, mai no serà tan popular perquè no va escriure en anglès. Ramon Llull, qui era aquell? En el nostre cas al no tenir un estat al darrera encara és molt pitjor. Però en fi, es veu que fins i tot hi ha escriptors que escriuen en català i no són independentistes. De Moncada només he llegit "Calàveres atònites", però em va agradar força. Ara em posaré a rellegir el Rei Lear, però, per portar-me a mi mateix la contrària, cosa que m'encanta fer...

    ResponElimina
  16. Mmm, em sembla una conclusió excel·lent, Òscar: es veu que fins i tot hi ha escriptors que escriuen en català i no són independentistes. Aquí has estat bé, mira que et dic.
    Deixa'm trucar a Espanya, que algú en sabrà treure profit del rumor. Ai, molt bo, de veres.

    ResponElimina
  17. Doncs ara que dic una cosa suposadament excel·lent, s'ha d'aprofitar ràpidament, i callo definitivament, dins aquest apunt williamenc. I fins el proper enfrontament!

    ResponElimina
  18. Doncs mira que ara acabo de saber que es veu que fins i tot hi ha escriptors que escriuen en català però que no són catalans(perquè són anglesos, posem per cas) i són independentistes. Alguns tenen els peus plans. Pahabersematao!

    ResponElimina
  19. Dr. Vilardekyll9/9/11 16:56

    De nou, totalment d'acord amb tu, Matilde.
    Ara, també és cert que quant a difusió d'una literatura, les que no són l'anglesa o nord-americana- si més no, avui en dia -, estan en inferioritat de condicions. Però llavors un ha de tenir el seu propi criteri, i avaluar la qualitat més enllà del país o de la llengua d'on prové. Per exemple : per a mi, Miquel Bauçà, un gran desconegut, que escrivia en català, està per damunt de molts americans de tercera categoria que ens els venen com si fossin qui sap què. I pel que fa a Jesús Moncada, que esmentes tu Matilde, també diria el mateix. I a la meva edat, ja m'és igual el que opinin els santons de la crítica al respecte

    ResponElimina