dissabte, 3 de setembre del 2011

estelle oldham de faulkner parla


En una oportunidad [Faulkner] logró escapar del periodista por la puerta de atrás, y quizá fue peor, ya que éste aprovechó para entrevistar a su mujer, la señora Faulkner, quien, desprevenida y cándida, opinó que "Billy" no escribía cuentos tan buenos y que no creía que él mismo los entendiera, aunque las novelas, "ah, eran otra cosa". 

También contó que Billy se encerraba durante horas en su estudio, pero que como no había llave, arrancaba el pomo de la puerta y se lo quedaba dentro. Dio una imagen de hombre violento.

Javier Marías. Faulkner y Nabokov: dos maestros. Debolsillo, 2009. P.63.


11 comentaris:

  1. M'ha vingut al cap la Nora Barnacle de Joyce, que del Finnegans Wake en deia "eixe chop-suey". No sé si és llegenda, però es veu que l'únic cop, en 35 anys de vida conjugal, que li va fer un comentari sobre els seus llibres va ser: Why don't you write books people can read?
    Això, per què no escrius llibres que la gent pugui entendre?

    ResponElimina
  2. Dr. Vilardekyll3/9/11 12:09

    Estic d'acord amb Mrs. Faulkner pel que fa a això dels contes del seu marit ; crec que Billy era molt millor novel.lista. Fa gràcia, però, que opini que ni el propi autor els deu entendre, quan són les novel.les les que s'emporten la fama d'inintel.ligibles.
    (I de part del meu anti germà Miquel Hyde, que no té gaires ganes d'escriure, una pregunta : així què, ara hem traslladat la xafarderia literària a les vides matrimonials dels escriptors ?)

    ResponElimina
  3. Dr. Vilardekyll3/9/11 12:15

    I un altre frament de "The sound and ..." : (el pare dels Compson responent al seu cunyat Maury sobre el fet que la família Bascomb està plena de malalts) :"No tenir salut és la raó primària de la vida. Creat per la malaltia, dins la putrefacció, cap a la decadència".

    ResponElimina
  4. Dr. Vilardekyll3/9/11 12:25

    Què n'opineu les bibliotecàries sobre aquesta descripció que Faulkner - en la veu de Quentin - fa de la mestressa d'una fleca ? :
    "Sobre el taulell on s'afileraven les formes crocants darrera el vidre el seu rostre gris i pulcre el seu cabell tes i espars sobre el seu pulcre crani gris les ulleres de muntura pulcra i grisa encavalcades com Déu sap què sobre un filferro com una caixa de cabals en una botiga. Semblava una bibliotecària. Un objecte enmig d'unes prestatgeries polsoses de certeses ordenades temps ha, divorciades de la realitat, que s'anava dissecant pacíficament, com un alè d'aquell aire que presencia l'esdevenir-se de les injustícies".
    Els fragments següents, amb la nena perduda, que entra a la fleca, són, per a mi, dels més inquietants i, a la vegada, divertits, de la novel.la.

    ResponElimina
  5. Digues a en Hyde que això era l'aperitiu i que ben aviat ens centrarem en qüestions de gimnàstica i intercanvi de fluids.

    Ah, i l'altre dia vaig afegir un comentari (i un fragment d' El brogit) a l'apunt del 31 d'agost sobre tot allò del temps i el rellotge que sut a la coberta de l'edició de Proa.

    ResponElimina
  6. Jo em trobo absolutament identificada, ja veus. Aquest "anar-se dissecant pacíficament" és de traca i mocador.

    ResponElimina
  7. Dr. Vilardekyll4/9/11 11:55

    Ja he llegit l'apunt. Sí, és clar que sabia que la il.lustració de la portada es referia al fragment que tu reprodueixes, però és significatiu que els editors de Proa el triessin. Penso que està fet amb molt bon criteri, ja que el temps és fonamental, no ?
    D'una altra manera, en el capítol de Quentin, hi ha un fragment que també tracta això: "Alguns dies del mes d'agost a la meva terra són com aquest, l'aire prim i ansiós com aquest, amb quelcom de trist i nostàlgic i familiar. L'home és la summa de les seves experiències climàtiques deia el pare. L'home és la summa de Déu sap què. Un problema de propietats impures arrossegat tediosament vers un invaritable no-res : escac i mat de la pols i el desig".Ben bé sembla existencialisme "avant la lettre"....A mi, la part de Quentin és també la que més m'agrada. Tot i així, per a mi, el personatge més prototípic de Faulkner no és ni Benjy ni Quentin, si no Jason (mescla de Caïm i de Ricard III)

    ResponElimina
  8. Dr. Vilardekyll4/9/11 11:58

    Sobre això de "dissecar-se pacíficament", ara que ho penso bé - i lligat amb un anterior post de Faulkner sobre el treball -, em temo que, en la majoria de feines, la sensació és la mateixa.

    ResponElimina
  9. miquel hyde4/9/11 12:00

    a Faulkner crec que l'interessaven més els resultats dels intercanvis de fluids, més que no pas els fluids mateixos

    ResponElimina
  10. Sap, Doctor, ara voldria fer un apunt sobre les cobertes de les diverses edicions d' El Brogit. Posats a llegir, no hauríem d'obviar cap aspecte, no?

    ResponElimina
  11. Dr. Vilardekyll5/9/11 15:50

    Sempre he pensat que no hi han estudis seriosos - que jo sàpiga - sobre els dissenys de les cobertes dels llibres, o, més que sobre el disseny en sí, sobre el perquè d'unes fotos o dibuixos determinats i no unes altres (mai he entès, per exemple, què hi pinten uns nens, irlandesos per més dades, damunt d'uns patinets, a la portada de "Pa negre")

    ResponElimina