la cinquena va després de la quarta

Si parléssim de motors de combustió, jo vindria a ser un dièsel, però dels d'abans de la invenció de la injecció electrònica; sóc d'expansió a pressió constant, em prenc el meu temps, no tinc reprise, vaja. Per això mateix, perquè sóc una dièsel, cada any m'enfronto al mateix panorama després de l'aturada tècnica del mes d'agost: taf taf i una fumarel·la del dimoni per a no moure's de lloc. Semblo atrapada en la pel·li aquella del dia de la marmota. La d'en Bill Murray. La de I Got You Babe. És impossible que no l'hagueu vista mai perquè a Teletres la passen -periòdicament, amb un interval de dos o tres mesos, com a màxim- els dissabtes a la tarda.

De vegades penso que, per a estalviar-me aquesta cançoneta anual i garantir el meu estat del benestar, el millor seria deixar de fer vacances. I ara freno, que la gent és molt dolenta i, a poc que et despistis, es prenen la ironia al peu de la lletra i et tornen una llei per a fotre't, prou que ho sé. No cal donar idees. Ni avançar-se als esdeveniments.

Consideracions mecàniques a banda, la cosa és que encetem la cinquena temporada del club amb 41 llibres a l'esquena (i les seves corresponents trobades presencials), 39 guies de lectura i dos anys i escaig de bloc.  I amb Faulkner, sigui dit de passada. Sé del cert que s'estan recollint signatures per a dur-nos davant del Tribunal de La Haia, acusats de crims contra la humanitat. I que s'està organitzant, com a acte de protesta immediata, una samarretada popular prevista pel proper dia 27. A tal efecte, es veu que s'ha constituït un comité encarregat de crear els lemes que lluiran les samarretes -s'ha desestimat comparèixer sota una única divisa- de tal manera que tots aquells que vulguin participar-hi podran triar entre quatre o cinc missatges (text blanc sobre samarreta negra i a la part posterior constarà Club de tortura. Tots els models disponibles en tres talles). Aquestes són les propostes més votades fins ara.

Yokapatawpha, ciudad de vacaciones.
Molt brogit per a no res.
Avís: aquesta novel·la experimenta amb lectors vius.
Leer Faulkner me confunde.
Volem llegir llibres normals.

Si no fos gaire molèstia, us demanaria que, al mateix fer, m'estampéssiu una per a l'fgt: La llum de Faulkner il·lumina la meva vida. I una altra per a mi: Faulkner sí, faulkneristes no. Sí, ho heu entès bé: l'he acabat. Diré més, hi he tornat. Per exigències de la complexitat narrativa, sí, però també perquè m'ho demanava el cos. Confesso que la primera lectura em va aguditzar la presbícia fins el punt d'obligar-me a entrar en la farmàcia més cèntrica de Monforte de Lemos (un lloc de l'estranger) i demanar, mig desesperada, unes ulleres per a llegir Faulkner. L'amable farmacèutic va alçar les celles fins al serrell i, sense demostrar cap mena d'interès pel títol de la novel·la en qüestió, la qual cosa em va despertar certes reticències, la veritat, em va encolomar unes lupes de +1,5. Oli en un llum. Ja no cal que esgoti la longitud dels braços mirant d'enfocar. Ara ja puc estar pels Compson.

En fi. No sé si la samarretada arribarà a bon port, però quasi m'hi jugo el coll que El brogit i la fúria passarà a la història com el llibre més abandonat del club de lectura.

(Molt em temo que continuarà...)

_______________________
P.S.:  Això de Yokapatawpha hauria de ser comtat en comptes de ciutat, però no rimava.