dissabte, 8 d’octubre de 2011

tenir ganes


Ganes, Tenir. O no tenir-ne és el fet més important de la vida d'un humà, al costat mateix del sentiment de l'absurditat. La resta dels factors que intervenen empal·lideix, fins al punt de semblar comèdia, de fantasia, només per fer-se veure, com pot ser l'amor, en qualsevol dels seus aspectes.
La població, malgrat que en parli molt i reconegui la importància del tema, no li atorga un lloc cabdal, transcendental, ben distingit d'altres coses, com pot ser la posició social, les malalties o la mateixa mort.
Tenir ganes és un estat d'ànim que pot aparèixer com si fos un prodigi, però que és molt millor fer-lo dependre de la nostra voluntat. Imposades, manades, les ganes són més ganes i duren més. Gairebé és un problema de gimnàstica. No tenir ganes és com estar en pecat.

Miquel Bauçà. El canvi. Empúries, 1998. P 276.


4 comentaris:

  1. Doncs ara tinc ganes de comentar alguna cosa sobre aquesta entrada, però no sé ben bé què puc dir, perquè ja ho ha dit tot en Bauçà... En fi, les ganes hi eren, que consti!

    ResponElimina
  2. Hi eren i es noten! Doncs amb això ja n'hi ha ben prou, David.

    ResponElimina
  3. I tenir ganes d'estar en pecat deu ser el pecat més habitual.

    ResponElimina
  4. Ai, no ho sé, Òscar.Quan era petita (i catòlica) això del pecat era ben fàcil, perquè quasi tot ho era. Ara vaig una mica despistada. Quedar-se la casa d'uns que no poden pagar la hipoteca i obligar-los a continuar desembutxacant per un sostre que ja no tenen, és pecat? Ara sembla que ja no. Abans se'n deia avarícia, i era un dels set de més grossos. En fi, com que en aquest assumpte del pecat no m'hi aclareixo, doncs, res, que he anat a veure què en diu Bauçà.

    Pecat, el. Amb aquest mot recobrim un nombre indeterminat de fets o fenòmens molt diferents, però que tenen en comú la idea "allò que no s'ha de fer". Aquest estat de consciència pot durar un instant, aplicat a un fet mínim, com pot ser "no he deixat les tisores al seu lloc", o bé: "he matat un ciclista a la carretera", que pot durar tota la vida, en determinats casos.

    No diu res sobre quin és el pecat més habitual, però si que parla del més perdonable:

    El pecat més perdonable, car és el més pueril i innocent, és el de voler fer coses per l'espècie: una missionera i un científic són espècimens especialitzats en això. Els grans sants i els escriptors solen mirar d'evitar-lo

    ResponElimina