dilluns, 7 de novembre de 2011

el sarau nothomb



20 comentaris:

  1. La fórmula prosceni+pati de butaques no facilita gaire la participació, que és el repte a superar en un sarau multitudinari d'aquesta mena. Un tip de veure clatells, vaja.
    I, per segon any consecutiu, el pobre llibre que es tria com a excusa per a participar en la campanya passa a la història com el menys comentat del programa. Clar que vosaltres, clubaires de Vic, disposeu d'una eina fenomenal per a buidar el pap, cas que tingueu necessitat de fer-ho. S'admeten comentaris, no sé si m'explico.

    A destacar: l'Assumpta Molist, la responsable de les "Tertúlies juvenils" de la nostra biblioteca, i la Yousra Touri, una sospitosa habitual de dites trobades, van voler acompanyar-nos. Els del club de lectura juvenil també s'han afegit a la campanya, amb la lectura de Bitllet d'anada i tornada de la Gemma Lienas, però. Vull agrair la seva presència, d'entrada, perquè van contribuir a rebaixar la mitjana d'edat dels assistents (quina alegria, l'insultant joventut lectora de la Yousra, amb els seus catorze anys i una novel·la sota el braç -que ja ha escrit una, i es titula Els immortals) i, de sortida, perquè se m'ha revifat aquella vella idea de fer una trobada comuna l'any, és a dir, que els dos clubs -la colla vella i la colla jove- llegim el mateix llibre i el comentem plegats. Avera si som capaços de deixar-nos de tant blablabla i posem fil a l'agulla abans que els joves no se'ns facin vells.

    ResponElimina
  2. El fragment que més es va comentar de la novel·la, proposat per una de les intervencions del públic va ser aquest:

    "Un dia, quan feia hores que era a l'aigua, molt lluny de la platja, vaig notar com una munió de mans m'agafava els peus. Al meu voltant no hi havia ningú. Devien ser les mans del mar.
    Vaig tenir tanta por que vaig perdre la veu.
    Les mans del mar em van pujar pel cos i van arrencar-me el banyador.
    Em debatia amb l'energia de la desesperació, però les mans del mar eren fortes i més nombroses.
    Al meu voltant seguia sense haver-hi ningú.
    Les mans del mar em van obrir les cames i van entrar dintre meu.
    El dolor va ser tan intens que la veu em va tornar. Vaig xisclar.
    Ma mare va sentir-me i va córrer cap a mi entre les ones, fent els xiscles més demencials que pugui fer una mare. Les mans del mar em van deixar anar.
    La mare em va agafar a coll i em va portar a la platja.
    En la llunyania, vam veure com quatre indis de vint anys, de cossos prims i violents, sortien de l'aigua. Van fugir corrent. No se'ls va tornar a veure més. No he tornat a entrar mai més a l'aigua"


    No deixa de ser curiós, o paradoxal, si és vol, que l'Amélie, que no té cap problema a donar detalls sobre el seu alcoholisme infantil, per exemple, a explicar com té a l'abast un munt de plaers i com s'hi lliure, es torna pudorosa a l'hora de parlar de sexe i de l'anorèxia. Com va dir en Ferran Ràfols en el seu magnífic apunt, els capítols es fan breus, el·líptics, el devessall d'anècdotes s'estronca. No, no s'esplaia. En absolut.

    ResponElimina
  3. trauma

    1 m. [MD] [LC] Ferida o lesió local produïda per una violència exterior.

    Moltes pàgines abans de l'escena anterior (P. 40)

    "Un dia, mentre m'escarxofava al gronxador, vaig adonar-me que l'enemic m'envoltava per totes bandes. No eren només els alumnes del tampopogumi, l'escola sencera m'envoltava [...]
    La massa infantil es va apoderar de mi. Oposar-hi resistència no hauria servit de res; em deixava agafar com una estrella de rock cansada. Em van posar a terra i unes mans de propietaris desconeguts em van despullar. Regnava un silenci de mort. Un cop nua, em van observar de dalt a baix amb atenció. No hi va haver cap comentari. [...]
    La mare i la Nishio-san van admirar la meva fredor en l'adversitat: no semblava que l'ultratge que havia suportat m'hagués trasbalsat fora mida. Al fur intern, tenia la confusa sensació que si els meus agressors haguessin estat adults hauria reaccionat d'una altra manera. Però els que m'havien despullat eren nens de la meva edat: només era un dels riscos de la guerra"
    .

    I a la pàgina 84:

    "El professor de manufactures americanes (així s'anomenava l'esmentada disciplina) es deia Peter i es va apassionar per mi. [...]
    En Peter tenia trenta-cinc anys i jo nou. [...]Un vespre, li va preguntar al meu pare si jo podia anar a dormir a casa seva l'endemà, per poder jugar amb el seu noi: el papà hi va accedir. [...]
    -I love you! I love you!
    M'estrenyia com si fos un boig. Amb el cap sota la seva espatlla, jo feia gestos d'avergonyiment.
    La situació es va allargar molt. Què se li havia de dir a un tipus que declarava una cosa com aquella? Segurament res.
    Va acabar deixant-me al llit. Amb el rostre banyat per les llàgrimes, em va mirar als ulls i em va acariciar la galta. Semblava que m'estimés, jo hauria volgut ser en una altra banda. Era conscient que no li podia retreure res, però sentia una incomoditat considerable."

    ResponElimina
  4. Potser les coses reprimides brollen d'altres maneres en persones creatives. Potser el dia que les expressi d'una manera més evident, ni que sigui per escrit, deixarà d'escriure una novel·la l'any (bé, ella diu que n'escriu tres i en publica una per no fer-se pesada). Que quedi clar que he dit "potser".

    ResponElimina
  5. Potser sí, Òscar.

    I en un altre ordre de coses. La lectora de novel·les policíaques que sóc ha detectat un canvi en la teva rutina. Vull dir que, normalment, els matins laborables no acostumes a fer comentaris n'aquesta casa, que ho fas sempre a partir del migdia, més aviat cap a la tarda. I com que a banda de lectora de novel·les policíaques sóc molt pel·liculera, m'he dit, ves que no estigui malalt o algu i s'hagi hagut de quedar a casa.
    Signat: Matilde Marple.

    ResponElimina
  6. De fet pateixo una malaltia molt comuna en aquests temps que corren: l'atur. Tot i que en realitat tinc un munt de coses que fer, però ja veus, aquí comentant blogs. Moltes gràcies per l'interès, guapa.

    ResponElimina
  7. Hosti, sí, es propaga més que la pesta, l'atur dels trons. I no hi ha ibuprofé que valgui. Sap greu, Òscar.

    ResponElimina
  8. Però com tothom fa vida virtual personal des de la feina, no es nota. Per un que no ho feia, i ja es nota.

    Encara no he acabat el lloro però ja m'he comprat "Nada que temer" del Barnes, sense poder fer res per evitar-ho. Si m'acabo d'arruïnar ja saps de qui serà la culpa...

    I ara a veure si algú més parla del tema que toca!

    ResponElimina
  9. Ostres...! Això és un sarau en tota regla. Jo prefereixo més les rotllanes, i les organitzacions que permeten el diàleg més que no pas les tarimes on un que en sap molt il·lustra els molts que no saben res... però és clar, amb aquesta gentada si seieu en rotllana us haurien pres per una ssemblea d'indignats, i l'alcalde hauria trucat en felip perquè us vingués a atonyinar.

    I per l'Òscar: si has comprat el Barnes has encertat en l'elecció. Jo ja en tinc un de preparat, perquè el 20 de desembre també me'n vaig cap a l'atur.

    ResponElimina
  10. Veus com si que serveix llegir novel·les de detectius, Òscar?
    Nada que temer, em sembla una divisa excel·lent.
    A partir d'ara i fins que no arribin temps millors, abusa de la teva biblioteca pública, que per això estan.

    I ningú més parlarà del tema que toca, em temo. I jo ja estic cansada de tant monòleg. Pobre Amélie.

    ResponElimina
  11. No, home, no, en Felip no gosaria atonyinar una concentració de vellets venerables. O sí?
    Sempre ens quedarà full monty, Lluís, mecàsumn'aquestacrisiquenoésunacrisiqueésunaestafa.

    ResponElimina
  12. Déu n'hi do, si que éreu colla!

    Els fragments que esmentes remeten amb força a Metafísica dels tubs, que potser és la lectura que complementa més bé la Biografia. Allà hi parla d'un accident gairebé mortal i d'un intent de suïcidi (amb tres anys!) també relacionats amb l'aigua. De fet, fa un parell de setmanes vaig trobar un fragment d'El malestar en la civilització de Freud que recordava molt tant la Metafísica com la Biografia (una cosa sobre el jo omnicomprensiu del nen i el principi de plaer, i com la vida adulta ensenya a haver de negociar i reprimir els plaers), però des d'aleshores l'he buscat tres vegades per deixar-vos-el en un comentari i és com si hagués desaparegut del llibre! Potser sí que hauré de començar a subratllar...

    ResponElimina
  13. Subratllar no ho sé, però un petit doblec a la cantonada de la pàgina ens hauria anat de primera, Ferran!

    Amb això del nen i el principi de plaer, he recordat la intervenció d'una dama del públic d'edat venerable -sis o sets anys més jove que la meva àvia si fos viva, vaig pensar- que es va mostrar una mica escandalitzada amb això del alcoholisme infantil. Semblava que en aquest aspecte li perillava la versemblança de l'autobiografia. I a mi em va fer una gràcia terrible. I sí, vaig veure l'àvia preparant-me les "novenes" d'ous deixatats amb Quina Sant Clemente (Da unas ganas de comerrrrrr!, cantava la publicitat; o el gotet de vi on havia macerat un gra d'all i que era un remei infal·lible pels cucs intestinals; o l'aigua del Carme amb sucre pel mareig (als 11 anys!); o la quantitat de copes que la canalla escuràvem per Nadal o als BBC (bodas, bautizos, comuniones). Allà, als BBC, també s'acostumava a pipar una cigarreta per primer cop (que no fos Dunhill, o tabac mentolat). Per no parlar dels berenars amb pa vi i sucre. En fi.

    ResponElimina
  14. I no crec que el plaer d'escurar les copes (anant bé era Rondel o Dubois) no fos tant l'escalforeta de l'alcohol en sang com el fet que no t'ho deixaven fer. Tot allò de la poma prohibida i blablablà. I que et feia sentir refotudament gran.

    ResponElimina
  15. Ah, i pel que fa al tabac, més que Dunhill, jo diria que el més preuat eren unes cigarretes primíssimes i llargues, de color marró. No recordo la marca. Si us plau, si algú se' recorda, li quedaré molt agraïda.

    ResponElimina
  16. Una mica com l'àvia de Mirall trencat, sembla... Sigui com sigui, em sembla lícit veure-hi una certa exageració, en l'alcoholisme infantil nothombià (o és que realment ens hem de creure que menja exclusivament dolços, que va pujar al mont Fuji en tres o quatre hores?). Com a fragment per comentar, potser hauria triat les afartades de pinya fins a fer-se sang, o la contraposició dels dos miralls, la vegada que es contempla en estat de plaer, i la vegada que es contempla convertida en un espectre.

    Vaig fer micromarques en diverses pàgines, però no en la que tocava. A la vida em puc proposar moltes coses, però mai aconseguiré ser sistemàtic.

    ResponElimina
  17. Si n'éreu de colla! Me n'he fet un fart d'organitzar saraus amb tarima versus públic i molts d'altres en rotllana de luxe i... no hi ha res com les rotllanes però tenen problemes de capacitats evidents. Però què hi farem!

    Això del avis perseguits pel nois del Puig crec que hem esta molt a prop de veure-la, la veritat...

    Oscar, tinc també el Barns a la pileta (ja comença a sembla l'everest, la ditxosa "pileta" de pendents). Ni llegint dos alhora no me'n surto. Més no puc que tot se'm barreja i la lectura no és el meu fort.

    ResponElimina
  18. Ai, sí, de la pinya també se'n va parlar, tens raó, Ferran, me'n descuidava.

    I el tabac es deia More. Sí, More. És molt important, en fer-se gran, mirar d'insistir fins a cobrir els forats negres de la memòria. More, doncs.

    És el que té la ficció (encara que sigui auto): hom (don, en aquest cas) explica el que vol i com vol, no?

    ResponElimina
  19. A mi aquests saraus no em fan el pes, Eulàlia, sóc més de petit comité.

    El lloro d'en Barnes, tu també?

    ResponElimina
  20. Ara acabo de recordar una altra cosa que té a veure amb això de la versemblança, quan l'escriptor manifesta, explícitament, treballar amb material biogràfic.

    Hem d'anar a La màquina d'espavilar ocells, d'en Jordi Lara. Vam comprovar (perquè ens ho va dir l'autor) que el personatge que resultava més real era un tiet que s'estava a Andalusia i resulta que era l'únic absolutament inventat. Com hi ha món.

    ResponElimina