dimecres, 9 de novembre del 2011

les vint regles per al crim perfecte



1.  El lector i el detectiu han de tenir les mateixes oportunitats de solucionar el problema. Totes les pistes s’han d’anunciar i descriure amb detall.

2.  L’autor no pot usar, respecte al lector, trucs diferents als que el culpable usa respecte al detectiu.

3.  No han de narrar-se històries amoroses. La trama amorosa distreuria el lector.

4.  El culpable no pot descobrir-se sota pressió del detectiu o de la policia.

5.  El descobriment del culpable s’ha de produir per un seguit de deduccions lògiques. Mai per casualitat, accident o confessió espontània.

6.  Hi ha d’haver, per definició, un policia o detectiu, el qual ha de fer bé la seva feina. La seva tasca consisteix a reunir proves que el conduiran fins al culpable.

7.  Una novel·la de detectius sense cadàver és inviable.

8.  Els mitjans per a la resolució del cas han de ser realistes: estan prohibits l’espiritisme i l’endevinació.

9.  No pot haver-hi més d’un detectiu. Reunir tres o quatre talents suposaria un desavantatge per al lector.

10. El culpable ha de ser una persona amb un paper important a la història; un personatge conegut pel lector. Descobrir un culpable que apareix en el darrer capítol o que té un paper insignificant, seria una mostra d’incapacitat de l’autor.

11. L’autor no pot escollir el criminal entre el personal domèstic o similars. Seria massa fàcil.

12. Hi ha d’haver un únic culpable, sense tenir en compte el nombre de crims comesos.

13. Les societats secretes, màfies, sectes... no hi tenen cabuda. Cal distingir la novel·la d’aventures de la novel·la policial o detectivesca.

14. La manera en què es comet i crim i els mitjans per descobrir el culpable han de ser racionals i científics. No poden usar-se les ciències ocultes i els seus instruments imaginaris.

15. La solució a l’enigma ha d’aparèixer de forma clara, però ambigua, durant la trama. És a dir, si es rellegeix el llibre un cop acabat, s’ha de poder veure que les pistes eren a l’abast i que permetien descobrir el culpable.

16. No hi ha d’haver descripcions extenses. Endarrereixen l’acció i distreuen el lector. Cal plantejar un problema, analitzar-lo i resoldre’l.

17. El culpable no ha de ser un professional del crim. Els delinqüents habituals són del àmbit de la policia, no dels detectius.

18. El que en un principi s’ha presentat com a crim, no pot resultar, al final, un suïcidi o un accident. Seria una traïció al lector.

19. El mòbil del crim ha de ser estrictament personal.

20. Hi ha alguns trucs que, com que ja han estat usats en moltes ocasions, no apareixeran:
a) La marca de les burilles de cigarreta com a prova inculpatòria de la identitat del culpable.
b) La sessió d’espiritisme trucada en la qual el culpable, mort de por, confessa.
c) La coartada construïda amb un maniquí.
d) El germà bessó del sospitós.
e) El sèrum de la veritat.
f) L’assassinat comès davant els representants de la llei.
g) L’ús d’associacions de paraules per descobrir el culpable.
h) L’ús d’un codi secret.

S.S. Van Dine. "Les vint regles per al crim perfecte". The American Magazine. Setembre 1928.


15 comentaris:

  1. Seguint aquestes regles, comencem a cremar llibres? Ai, no, a classificar-los sota altres etiquetes ;P Per cert que he vist que Camilleri ha escrit un llibre a dues mans amb un/a altre/a autor/a (no recordo el nom, ho he vist de passada) i han fet "treballar" junts els seus dos detectius.

    ResponElimina
  2. Ai, no ho sé, Clidi, jo em limito a fer la meva feina, a recollir proves; aportar elements de judici, vaja.
    No en tenia ni idea sobre això d'en Camilleri. Me n'acabo d'informar. Resulta que es titula Amb l'aigua al coll, escrita a quatre mans per Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli. La correspondència entre els seus respectius personatges, Salvo Montalbano i Grazia Negro. Es veu que treballen junts, però per carta. Aquest caurà, segur.

    ResponElimina
  3. Ai, que no he citat la font! Un dossier xtec de la sèrie "El gust per la lectura" que es titula "Novel·la de detectius". Aquí.

    ResponElimina
  4. S. S. Van Dine era un punyetero, no li feu cas.

    He llegit aquest Camilleri i no val la pena. És una tonteria molt mal resolta.

    ResponElimina
  5. ves que m'ho temia Allau :( ets una font d'estalvi immillorable! :)

    ResponElimina
  6. Pensava que l'única regla és que no t'enganxi la poli... Seriosament, m'ha semblat molt bé, però he deduit que la llista de recursos més usats no em sembla que parli massa bé d'entrada de la majoria de novel·les de detectius. Però igual és que qui ho ha escrit és un només un punyetero, com diu l'Allau.

    ResponElimina
  7. Em sumo a l'opinió de l'Allau sobre Camilleri: un frau. Imagino que la primera novel·la deuria estar més o menys bé, però la resta (com sol passar) és prescindible.
    M'ha agradat això de S.S. Van Dine (quin nom, oi?). Si ens ho prenem a l'estil canònic, que diria en Bloom, hi ha una colla de novel·les de detectius que es podrien llençar, i una llista de pel·lis ídem.
    En canvi, ahir vaig trobar (en una petita biblioteca pública d'un poble petit) una novel·la de l'Antonio Tabucchi que promet molt. Negra i negríssima, i de moment ben escrita: "La cabeza perdida de Damasceno Monteiro". Amb toc clarament de Borges.

    ResponElimina
  8. Au, Allau, Camilleri pastat per terra abans d'ensumar-li la coberta! Això és estalvi de temps i recursos. Gràcies.

    L'S.S. van Dine ja fa dies que és mort, és veritat, però jo sento autèntica debilitat pels murris. I parlant de murrieria, en sabeu una de bona? Resulta que ara va i vull escriure una novel·la. L'he somiada aquesta nit. La protagonista serà una noia, Júlia Déulafeu, trenta i molt pocs, molt preparada (un parell de llicenciatures en cosa filològico-literària; un postgrau de producció industrial del llibre, per exemple), el seu llibre de capçalera és Tòquio blues, de Murakami, i no ha sentit a parlar mai d'El vigilant en el camp de sègol, és rossa i no fuma. No troba feina, i per això es decideix a començar la seva tesi doctoral, que serà una novel·la; una mica com l'Amenábar amb Tesis, per a entendre'ns. Hi haurà un mort, l'assassí serà un editor i l'arma del crim una Montblanc clavada a la jugular. I el mòbil, estrictament contractual: un que signa una novel·la però que no l'ha escrita del tot (el cadàver, vaja) aprofita un congrés de traductors de l'esmentada novel·la, la que no ha escrit del tot, per a garlar més del compte (ha begut més de tres gintònics). Més o menys. La gràcia és que al final també maten a la Júlia Déulafeu. Amb una Montblanc, és clar. Rotllo novel·la dins de novel·la.

    ResponElimina
  9. Dedueixo que l'editor era gai, doncs mata amb la ploma. No té gràcia, ho sé. El teu argument sí que te molta gràcia. Si me l'escrius tu te la puc signar jo mateix.

    ResponElimina
  10. No, hetero i guapíssim,Òscar, que per alguna cosa és la meva novel·la, encara que me l'hagis de signar tu.
    I ara penso que a la Júlia la pela el seu director de tesi, que és un escriptor frustrat i es vol apropiar del manuscrit perquè, malgrat tot (ella mateixa inclosa), la tia ha escrit una novel·la de primera.

    ResponElimina
  11. Hetero, crec que sí, guapíssim, segur que sí.

    ResponElimina
  12. Tu, no, l'editor, no confonguis al personal.

    Crec que hauré de pensar en els detalls complementaris, no sé, incloure el programa acadèmic del postgrau que va cursar la Júlia, per exemple. És ben bé que tot està inventat (i escrit), que he trobat això:

    "Anàlisi i plantejament tècnic del producte editorial.
    Plantejament d'un producte nou.
    Planificació del treball.
    Anàlisi, síntesi, valoració i decisió.
    La preedició i el disseny.
    Configuració de l'original de l'editor.
    Disseny editorial.
    Original digital per a la reproducció.
    Verificació de proves.
    Selecció dels materials suport.
    Fabricació i normatives.
    Qualitats i característiques tècniques.
    Optimització, càlcul i valoració de costos del material.
    Medi ambient: l'edició ecològica.
    Control dels processos de la producció.
    Edició comercial.
    Edició industrial.
    Impressió sota demanda.
    eBook, edició digital.
    La gestió de la producció.
    Control dels processos productius: preimpressió, impressió i postimpressió.
    Negociació amb proveïdors i col·laboradors.
    Normatives aplicades per processos.
    Control de la qualitat.
    Els costos (valoració).
    Workshops.
    Càlcul.
    Estudi de casos.
    Projecte de curs.
    Seguiment del projecte.
    Tutories.
    Avaluació."

    Millor, feina que m'estalvio.

    ResponElimina
  13. Ah, i un petit matís, per a en Lluís. Jo crec que l'Allau es refereix únicament i exclusiva al Camilleri titulat Amb l'aigua al coll.

    ResponElimina
  14. No ve a tomb, ni té res a veure amb les trames de la meva novel·la, però resulta que acabo de recordar un parell de màsters que citava en Jordi Llovet a Adéu a la universitat.
    Un, de la Universitat de Saragossa: "Máster universitario en aprendizaje a lo largo de la vida en contextos multiculturales". Matèries: "Desarrollo social y personal: Investigación sobre inteligencia emocional y optimismo (!)", "El desarrollo del lenguaje oral y escrito", "Transtornos del desarrollo".

    I un altre, no em queda clar de quina universitat, però sí la Facultat: Economia i Empresa, que es titula "Desenvolupament personal i lideratge". Matèries: "Mecanismes de supervivència i defensa personal", "Nutrició energètica", "Relacions de parella conscients", "Teoria de la sexualitat- Tantra", "Constel·lacions familiars", "Diners i consciència" i "Introducció a la espiritualitat". No és broma.

    ResponElimina