dijous, 3 de novembre del 2011

sobre la popularitat de les històries de detectius


"Al tratar de discernir la verdadera razón psicológica de la popularidad de las historias de detectives, es necesario desembarazarse antes de muchas frases hueras. No es cierto, por ejemplo, que el populacho prefiera la mala a la buena literatura y que acepte los relatos de detectives porque son mala literatura. La mera ausencia de sutileza artística no convierte a un libro en popular. La Guía de ferrocarril de Bradsshaw contiene pocos destellos de comedia psicológica y, sin embargo, nadie la lee en voz alta las noches invernales. Si las novelas de detectives se leen con más fruición que las guías de ferrocarril es sin duda porque son más artísticas. Muchos libros buenos han tenido la suerte de ser populares; muchos libros malos, aún con suerte, no lo han sido. El problema es que mucha gente no repara en que hay buenos relatos de detectives, y es como si se les hablara de un demonio bueno. Escribir la historia de un robo equivale para ellos a una forma espiritual de cometerlo. En el caso de las personas muy sensibles, es muy natural que así ocurra: hay que admitir que muchas novelas de detectives contienen tantos crímenes como una tragedia de Shakespeare.
No obstante, entre un buen y un mal relato de detectives hay tantas o más diferencias que entre un buen y un mal relato épico. El relato detectivesco no es sólo una forma artística totalmente legítima, sino que tiene claras y auténticas ventajas como agente del bienestar común."

G.K. Chesterton. Cómo escribir relatos policíacos. Traducció de Miguel Temprano García. Acantilado, 2011. P. 237.

15 comentaris:

  1. És el problema de les etiquetes. La literatura de gènere sempre ha hagut de lluitar més per trobar el seu lloc entre la literatura de "qualitat". I oblidem, per exemple, que darrere de la novel·la negra, policial i de detectius s'hi amaga bona part de la crítica social que va des de la Depressió america fins, posem per cas, la Barcelona de Carvalho.

    ResponElimina
  2. Em vas de perles, Enric, que ara estava fullejant unes conferències de Borges a la Universitat de Belgrano -una es titula "El cuento policial", precisament- i he llegit això:

    "Hablar del relato policial es hablar de Edgar Allan Poe, que inventó el género; pero antes de hablar del género conviene discutir un pequeño problema previo: ¿existen, o no, los géneros literarios?
    Es sabido que Croce, en unas páginas de su "Estética" -su formidable "Estética"-, dice: "Afirmar que un libro es una novela, una alegoría o un tratado de estética tiene, más o menos, el mismo valor que decir que tiene las tapas amarillas y que podemos encontrarlo en el tercer anaquel a la izquierda". Es decir, se niegan los géneros y se afirman los individuos. [...] Pensar es generalizar y necesitamos esos útiles arquetipos platónicos para poder afirmar algo. Entonces, ¿por qué no afirmar que hay géneros literarios? Yo agregaría una observación personal: los géneros literarios dependen, quizá, menos de los textos que del modo en que éstos son leídos. El hecho estético requiere la conjunción del lector y del texto y sólo entonces existe. Es absurdo suponer que un volumen sea mucho más que un volumen. Empieza a existir cuando un lector lo abre. Entonces existe el fenómeno estético, que puede parecerse al momento en el cual el libro fue engendrado.
    "

    Amén.

    ResponElimina
  3. És possible que no hagi llegit mai cap novel·la de detectius? Recordo vagament fa molt temps una de l'Agatha Christie que no sé si vaig arribar a acabar (espero que no). Però no tinc res contra cap gènere literari, o del que sigui, cada cop més penso que els llibres i l'art en general es divideix en genial, bo, regular (el terreny més interessant per la crítica) i dolent, i això és tot. Pel que a mi fa es divideix entre el que m'agrada molt, el que m'agrada, el que que no, i el que no acabo de tenir clar, bàsicament. Hitchcock, per exemple, ara el tinc molt abandonat, però m'agradava molt, era genial. El paràgraf de Chesterton està molt bé, però dubto que les novel·les de detectius tinguin cap pròfit social específic.

    ResponElimina
  4. Ah, al Poe sí que l'he llegit, ara que ho dius.

    ResponElimina
  5. Discutir si existeixen o no els gèneres sembla tertúlia de Intereconomia, no sé quina utilitat té ni sí aclareix res. Estava pensant que li podríem demanar al Z. Bauman què n'opinaria, jo crec que en nom dels "temps líquids" això dels gèneres està perdent els límits. En el fantàstic text del Chesterton de fet, ja ho nega. Ara bé, hi ha dues coses:
    a) que és una "frase huera"? (vaig a buscar el diccionari mentre felicito el traductor).
    b) sí sembla interessant debatre el "benestar comú" que aporten les novel·les de detectius. Que no ho llegeixi el brillant conseller de Benestar i Família, perquè obligarà els perceptors de PIRMI a llegir Agatha Christie si volen cobrar el mes de novembre.

    ResponElimina
  6. És possible que em falti cap novel·la de detectius per llegir? I vaig començar, justament, per l'Agatha Christie, en les terribles traduccions de Molino.
    Jo sí que en trec molt de profit, com que mato quan les llegeixo, m'estalvio anar a la presó de debò.

    ResponElimina
  7. Amén, Matilde!

    Està clar que necessitem etiques per conceptualitzar les coses. Existeixen els gèneres? És obvi que sí. Ens diuen res sobre valors estètics? No. El valor de la literatura és consubstancial al text i a la letura que se'n fa, com molt bé diu Borges. Podem parlar de literatura o podem parlar d'etiquetes i taxonomies. Però són coses diferents.

    ResponElimina
  8. Sóc lectora de gènere, en aquest cas; llegeixo thrillers o novel·les amables, d'aquelles de resoldre el problema i punt, o negres com una sabata negra, que a mi tot em va bé, en això del crim, i crec que ho faig de la mateixa manera que un altre va al gimnàs o a córrer o juga amb l'ordinador o la psp o fa punt de creu: per a distreure'm. Però no ficaria mai en el mateix sac 1280 ànimes de Jim Thompson, o algunes Patricies Highsmith, per exemple, i l'Agatha Christie. Tots maten, sí, però són coses diferents.

    ResponElimina
  9. huero1, ra.

    (Del dialect. gorar, empollar, incubar).

    1. adj. Vano, vacío y sin sustancia.

    ResponElimina
  10. Dr. Vilardekyll3/11/11 16:28

    Molt d'acord amb el teu darrer comentari, Matilde !
    Crec que els gèneres és una convenció acadèmica, dels crítics i de les editorials, que no fa més que crear prejudicis. L'exemple que poses de Jim Thompson és perfecte : un autor "de gènere" molt superior a d'altres "sense gènere", però que se'l té en molt poca consideració crítica.
    I pregunto : tota obra pertany a un gènere determinat i l'hem de llegir sota aquesta perspectiva ? "Crim i càstig", per exemple, també és novel.la de detectius ? I si no ho és, el fet que no pertanyi a cap gènere no dóna peu a considerar-la superior ; si no, donem la raó als qui consideren una obra "de gènere" molt menor i em fa l'efecte que ens condicionem la lectura a priori. Tornant a Thompson,si el publiqués Proa, Anagrama o Alfaguara, segur que no perderíem el temps sobre això dels gèneres..Potser sí que tot plegat és una bizantina discussió idònia per Intereconomia, com diu en Lluís.

    ResponElimina
  11. miquel hyde3/11/11 16:31

    l'únic "benestar comú" que hi pot haver és que, alguns assassinats de novel.la - o de la ímaginació del populatxu, si voleu - es facin realitat

    ResponElimina
  12. Ai, Doctor, fins i tot el Quixot es pot llegir com si fos una novel·la de detectius; només et cal un lector -entrenat, això, sí- de novel·les de lladres i serenos. Pròximament a les seves pantalles.

    Ostres i això que diu en Chesterton de la guia de ferrocarrils, m'ha recordat el dia que va venir en Bezsonoff. Ens va explicar que li encanten les guies telefòniques, sobretot les del segle XIX, no tant per artístiques com pel que tenen de font d'informació, crec. Cadascú per on l'enfila.

    ResponElimina
  13. Tu rai, Hyde, que et deixes anar i si cal matar, mates. Jo, perquè m'aguanto, que si no; però sé que porto una assassina dins. I cruel i recargolada que és, la malabèstia.

    ResponElimina
  14. M'apunto a la llista dels devoradors de novel·les de gènere. I, sortosament, vaig aprendre a fer-ho sense amagar-me'n rere un professor de literatura, amb fama de ser un intel·lectual d'upa, que va confessar, públicament, que, entre llibre "de debò" i llibre "de debò", s'entaforava entre pit i espatlla una novel·la de loeste, un marciallafuenteestefania vaja. Per desembussar, deia :)

    ResponElimina
  15. Clar que sí, visca el KH-7!

    ResponElimina