dimecres, 14 de desembre de 2011

dels grans encaterinats




Indefectiblement, el Carlov del Volòdia havia d'evocar-me la corrua d'entossudits per les causes més diverses que he conegut arreu.
Heus si no sobtava trobar una gran A -encerclada i anarquista- gravada a la llinda d'una d'aquelles poques cases penjades a mig-aire d'un cul-de-sac pirinenc. Sense feina coneguda, el seu autor i propietari passava els dies entomant el sol en una cadira de boga just als peus de l'A -que acabava funcionant d'aurèola enlairada-, i predicant als escassos forasters les virtuts de la seva creença. 
En veu baixa, i més amb admiració que amb mala fe, els veïns asseguraven que el cop de sort que li havia permès aquella vida regalada tenia a veure amb les finestretes d'un banc i unes armes per entremig... I, com que aquelles quatre cases eren tot un món, el personatge en qüestió disposava d'un gran opositor en la figura del rector que era, talment, una versió orca i llantiosa del literari Don Camilo. 
Apart d'una manifesta tergiversació dels credos respectius (res de greu quan l'alteració succeeix en un confí aïllat), anarco i mossèn compartien una passió exagerada per les partides de botifarra assaonades amb copes de conyac plenes a vessar.
Mai parella, sempre enfrontats, quan els vaig conèixer ja portaven anys de contros i recontros abrandats i, com que tot això fa dècades que ha prescrit, no puc deixar d'imaginar-los, en el llimb d'una eternitat tavernària, jugant una partida infinita durant una nit pirinenca sens fi.
Sense allunyar-me de l'anarquisme, però ara en la seva oblidada facció del possibilisme llibertari, recordo haver conegut a quatre dels membres refundadors del Partit Sindicalista (i quan dic quatre estic dient, potser, d'un terç o d'un quart de la militància total).
Davant l'escassedat de forces dels seguidors del rellotger Ángel Pestaña cal considerar de proesa el fet d'aconseguir, a les eleccions generals del 1979, un 0'2% dels vots a Catalunya. I, com que el possibilisme ja el duien de fàbrica, aquesta colla no s'entossudí a persistir, dissolent-se al cap de pocs anys; a la recerca, diria que la majoria d'ells, de vies més factibles de compromís social.


Em sembla que passada la rebrotada política de la restauració democràtica una bona part de fes van prendre altres camins. Perquè cal considerar com a fe incombustible la del X: als seus cinquanta i tants amb les sempiternes samarretes d'Iron Maiden i Motorhead i proclamant, alt i fort, que el heavy és el millor que li ha passat al món després de la invenció de les dues rodes...
Ara que, cap convicció musico-vital com la del Flowers. Dels 80 ençà es passeja per la nit barcelonina amb el seu uniforme invariable: la xupa de cuir, la gorra escocesa amb borla, i les bosses de plàstic plenes de les galindaines pop que intenta encolomar-nos amb la seva retòrica "personal"... -Tinc unes fotos del Bowie al 87 al Miniestadi (unes fotos que, amb benvolença, diríem que no són res de l'altre món). El mateix Bowie em va dir que li mereixia gran respecte perquè veia que sé de què va el tema...Te les deixo per 3 €. També tinc aquestes dels Jam i aquest single de....
Sentint-se acollit pels déus del seu Olimp pop, fa temps que pel Flowers el temps ha deixat de succeir. 
En dies fluixos, quan et tenallen els dubtes, no pots deixar de mirar amb estima la via de certesa que guia als grans encaterinats.
En plena solitud i il·luminats per un Petromax, en ells refulgeix un estat de gràcia alternatiu tan exclusiu com inabastable.

5 comentaris:

  1. Cap al final de la novel·la hi ha una escena collonuda, en la qual en Carlov -més comunista (i èpic) que mai-, es construeix una barca dins de casa, i la bateja Aurora, en homenatge al cuirassat aquell que va donar el tret de sortida a l'assalt al Palau d'Hivern. Talla, clava i riboteja fins a acabar-la. I resulta que quan ja està, no la pot treure de casa. No surt per la porta. Llavors, mig boig, la desballesta. Que no sigui una metàfora.

    I després està això del Petromax. Demà en parlaré.

    ResponElimina
  2. Ostres, l'Aurora també és un dels vaixells de Tintín.

    ResponElimina
  3. No fotis! Anda, ara resulta que en Tintín també és comunista!!

    ResponElimina
  4. I pel que fa "a la certesa que guia als grans encaterinats", que diu en Girbén, se m'han fet presents les paraules que un dia, fa mooolt i mooolt, em va adreçar el pare d'una meva amiga, quan jo passava una època de jerseis de coll alt negres i gavardina i La nausée sota l'aixella. Em va venir a dir que ser existencialista als vint anys estava bé, i que era, fins i tot, recomanable, però que anés amb compte, perquè si arribava als cinquanta i encara continuava amb la dèria, això voldria dir que, al remat, només seria una pobra ximple de cinquanta anys i prou. També ho aplicava al comunisme. I als que van per la vida de joves promeses, tant fa en quin camp. De grans certeses, les justes.

    ResponElimina
  5. Ah, i una altra coseta, que a la novel·la, en Carlov, l'home de la ceba al cap, l'idealista aferrat al comunisme peti qui peti, té el seu contrapunt en un grandíssim fill de mala mare (pobres mares, no hi ha dret, sempre els toca el rebre), abans feixista i ara el que convingui, un mala sang, sempre procurant per la seva bèstia, i és clar, vist així, i davant la disjuntiva, aviat he triat i em quedo amb en Carlov, sabent que tots dos s'equivoquen.

    I potser sí que això de la ideologia és el tema central o un dels més importants de la novel·la. Però també n'hi ha d'altres. Personalment, el que més m'ha interessat ha set la impossibilitat (o dificultat) de reconstruir la vida d'en Carlov (que és el que pretenen el narrador i el seu amic), perquè la memòria és incompleta (o parcial) i barreja elements reals i inventats, i les restes del naufragi (les cartes, els testimonis, els records) tampoc no són del tot fiables i ves a saber qui era de debò el pobre Carlov, que s'ha mort i, ateu com era, li han perpetrat un enterrament amb mossèn i aspersió d'aigua beneita inclosos. Un mort malenterrat, de totes totes. Un de tants.

    ResponElimina