dijous, 15 de desembre de 2011

enceneu els llums!


Comunisme és el poder dels soviets
més l'electrificació de tot el país.
LENIN

Goethe, aquell home. Diuen que en arribar-li l'hora de la veritat, amb un peu a l'altre barri, va destinar els seus darrers instants d'estada n'aquest món a escriure una W -res de paper i llapis, la va traçar en l'aire i amb un dit- i que va deixar anar, com a últimes voluntats, un parell de mehr licht! (més llum, més llum). Ningú va gosar demanar-li què volia dir, exactament, amb aquella petició, no és cosa d'anar torbant amb preguntes en un moment tan crític, i els presents es van limitar a obrir les finestres (si non é vero, és, si més no, el que hagués fet jo). Via lliure, doncs, a les interpretacions, que allà on uns veuen la desesperació d'un gran intel·lectual per no haver pogut abastar prou coneixements en la seva vida, d'altres entenen que la cambra mortuòria era massa fosca, que Goethe volia veure la llum del sol per darrera vegada. Vés que no fos allò tan suat del tunel i la resplendor, se m'acut ara.
De la W ningú en diu res; ni mu. Clar que si m'asseguren que Goethe la va traçar en lletra Futura, jo voto estratègia publicitària de la Volkswagen: das auto, das auto.


Bestieses a banda, avui el que m'interessa és la llum: el robatori d'un Petromax (i ara parlo del llibre de l'Erra) que va tenir lloc en el transcurs del ball de les festes patronals de Sant Andreu Alt, allà pels volts dels anys cinquanta, i el que això simbolitza. Perquè resulta que l'electricitat va trigar molt a arribar a tots els edificis de Sant Andreu Alt, i els dels pobles veïns se'n reien, quan entraven en aquella sala de ball pudent de carbur, i deien que era un poble "de poques llums". I en Carlov -el protagonista de la novel·la, l'home de la ceba al cap, ancorat en un comunisme quasi càndid- un any va creure que s'havien d'acabar els llums d'oli i els de carbur a aquella sala de ball, i va comprar un Petromax; però algú el va rampinyar. I no ho va acabar de pair mai, això del robatori, en Carlov, perquè pensava que la pèrdua d'aquell llum per al poble havia significat, també, la pèrdua del seu progrés espiritual. Vint anys després encara treia el tema. Trenta anys després encara hi tornava. Qui sap si Petromax va ser la darrera paraula que va dir Carlov.

ACLARIMENT

Vull aclarir que el Petromax, aquell llum, no va ser de cap de les maneres un invent soviètic, ni tan solament rus. Se'l va inventar un alemany, un tal Max Graetz, a qui els amics deien, per fotre's d'ell, Petroleum Max: o sigui, Petromax.
Aquest llum va ser patentat el 1910 -però encara avui es pot comprar, en versions noves- i es va escampar de seguida per tots els continents. Va arribar també a les illes i a les coves i a les cabanes. El van penjar en barques de la Mediterrània i el van encendre rere les finestres de refugis nòrdics. Va fer llum a una tenda del sud extrem. Va arribar a pobles rònecs, a cases misèrrimes, a forats de món increïbles d'amagats i endarrerits. Amb el Petromax s'ha pescat molt peix. Sota seu molts ous s'hi han deixatat. Viatgers, a centenars, han explicat aventures indecents al seu redós. Dones s'hi han tret les mitges. Homes hi han mamat. Capellans hi han predicat. Canalla hi ha plorat. El Petromax no fa una llum d'aquelles càlides, però amb el seu ajut s'ha llegit poesia, filosofia, diaris, novel·les, s'hi han escrit cartes d'amor. Borinots s'hi han estavellat.

Ramon Erra. Escolta, Volòdia! La Magrana, 2010. P. 115.




14 comentaris:

  1. El llum soviètic es deia Petromarx.

    ResponElimina
  2. Carn de disseccionari, doncs!
    Clar que Piotrmarx (o Petiamarx, en la intimitat)perd semàntica però sona sovièticdelamuerte. I a sobre, rima: Piotrmarx, ¡yo no soy tonto!.

    ResponElimina
  3. Matilde, quina gràcia trobar les llums d’Alaska. Precisament ahir buscava l’escena d’un enterrament segons Chris (apoteòsic, el recordes?) per acompanyar un comentari sobre un relat de Jorge Amado. Bé, fa uns dies vaig acabar “Estas ruinas que ves” i em va agradar molt; gràcies per la recomanació. I hauré de llegir en Ramon Erra. Desfent el nus del mocador o la que esteu llegint aquests dies?

    ResponElimina
  4. L'enterrament del nòviu aquell de la Maggie que es va morir perquè li va caure un satèl·lit a sobre, vols dir? Ai, no puc ni pensar-hi, que se me van las aguas, que diria la Teresa Panza.
    De res! (per les ruïnes, vull dir), però li devem a en Ferran Ràfols.

    A l'Erra només li he llegit els contes de La flor blanca de l'estramoni i el Volòdia. T'haig de dir que a mi La flor em va encantar, potser perquè em va venir de nou. Recordo que me'l va recomanar en Victu Sunyol (un d'aquests verals que és poeta i tot això): aquest tiu val la pena, em va dir. I va ser veritat.

    Avera si algun amable lector que hagi llegit l'altra novel·la de l'Erra et pot dir el què, Bibliotossa.

    [En Jordi de ca l'Anglada, el llibreter que ens va moderar la darrera sessió, et recomanaria Desfent el nus.... Ho sé perquè en vam parlar]

    ResponElimina
  5. Doctor en Alaska, la meva sèrie preferida! i aquesta escena de la llum, es molt bona.
    Per cert, a la ciutat de la meva mare, Manresa, cel'lebren la festa de la llum, que es una llegenda revolucionaria també, potser ja la coneixes...

    ResponElimina
  6. Cosit amb molta llum. Gràcies!

    ResponElimina
  7. Amigos para siempre, Aris!
    Les festes de la llum de Manresa les conec d'oïda i prou, que no hi he tret mai el cap. Aigua i llum, en aquest cas.

    Ah, i que m'he descuidat de posar la dedicatòria; perquè aquest és un apunt dedicat, no sé si es nota.

    A Bastiàn.

    ResponElimina
  8. Ets molt amable, anònim, però això meu és com d'espelma de fireta.

    Mare?

    ResponElimina
  9. En Bastiàn, per aquells que no ho sàpiguen, viu aquí.

    ResponElimina
  10. ostres, no sé si en Bastián s'ha assabentat!

    ResponElimina
  11. No té cap mena d'importància si en Bastián ho sap o no, Aris. En això de les dedicatòries (i jo en tinc molta tirada), el gust és per a qui les fa, no per a qui les rep. Una mica com passa amb els regals.

    ResponElimina
  12. Hauria d'haver dit "hi tinc molta tirada", em sembla.

    ResponElimina
  13. Matilde, el Bastian ni se'n havia assabentat encara! Però més val tard que mai: salut i llums!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Salut i llums, Leb! I una abraçada a l'olivera, de part meva.

      Elimina