La prèvia (excurs)
Els pulp magazines (literalment revistes de polpa) van ser unes publicacions de ficció molt barates i molt populars als Estats Units entre els anys 20 i la dècada dels cinquanta. El terme pulp fiction també es pot referir a llibres en rústica de mercat popular, que tindria el seu equivalent català en el terme literatura de cordill. El nom "polpa" ve del paper de pasta barata en el qual es publicaven tals revistes. (Font: Viquipèdia).
*
Al llarg del segle XX, la definitiva accessió de les masses als grans centres de decisió i, més en concret, al consum literari i, per altra banda, el ràpid desenrotllament tecnològic i la progressiva concentració capitalista han provocat, en el món de la producció popular, una sèrie de canvis que, a grans trets, podríem resumir en els termes següents: 1) institucionalització de dues, o tres, literatures dominants, que, a la pràctica, s'han reduït, des del 45, a una de sola, la dels USA, que han imposat internacionalment els seus productes i que, per tant, han convertit totes les altres en mers referents subsidiaris, és a dir, en comparses destinats a traduir-los o, en el millor dels casos, a imitar-los; 2) aparició d'un tipus de producte, amplificat per les tècniques publicitàries més refinades i dissenyat a partir d'un estudi minuciós del mercat, capaç de ser, per la seva asèpsia i la seva facilitat de comunicació, internacionalitzat i de ser, a més, 3) explotat a través de totes les formes "literàries" possibles o, almenys, de les més rendibles econòmicament (novel·la, cinema, TV); 4) fabricació constant de noves modes i nous mites, que, per alimentar les demandes de consum, se substitueixen de manera periòdica els uns als altres...
Joaquim Molas i Enric Gallén. "La literatura popular i de consum". A: Història de la literatura catalana. Vol. 11. P. 301.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Al llibreter Jordi Anglada, que és el noi concentrat de la foto, feta abans que comencés la sessió, li devem una de les tertúlies més animades i participades que recordo, i crec que la majoria dels assistents hi estaran d'acord, considerant l'espontani i sonor aplaudiment que va rebre en arribar l'hora dels adéus.
Si faig anar el cap -natura me'l deu haver posat a sobre de les espatlles per a alguna cosa més que no sigui organitzar-me la tofa, dic jo- arribo a la conclusió que les claus de l'èxit van ser dues:
De la novel·la, no en puc dir gaire cosa; del perquè ha agradat tant, vull dir. I no ho faré, en deferència als amables lectors d'aquesta casa que encara no l'han llegida però tenen la intenció de posar-s'hi, un dia d'aquests, ja que, per molt que vigilés, els acabaria aixafant la guitarra, prou que ho sé, perquè en una història d'aquestes d'avera qui ha mort el mort, com és el cas, has de fer mans i mànigues per no referir-te a la trama -a les trames, hauria de dir, que n'hi ha dues de principals i unes quantes de secundàries- i en el meu historial ja consten un parell de Sextos sentidos esguerrats, i perxò.
Només afegiré, per si sou d'aquella mena de gent a qui agrada tenir els calaixos ben compartimentats i endreçats, que hauríeu d'encabir El verano...en el corresponent a la "literatura d'entreteniment" (o de quiosc), subespècie "lladres i serenos", ideal tren (o metro o platja o piscina).
No vam parlar de fraseig ni de recursos estilístics; res d'estètica, vaja. Hagués set una impertinència. Com demanar deconstruccions de truita de patata o escumes d'ull de llamàntol a un menú d'onze euros. La cosa va anar de l'encaix i la resolució de les trames, del catàleg de personatges, dels temes que hi apareixen
-la relació pares-fills manifestada en l'ampli i divers ventall de nous models familiars que conviuen avui dia amb la família nuclear tradicional: monoparentals, homoparentals, famílies reconstituïdes (composades per parelles viudes o separades o divorciades que refan la seva vida amb una altra parella i aporten els seus fills a la relació, i/o a més poden tenir o adoptar fills en comú),
-xarxes de prostitució,
-una mica de drogues,
-violència domèstica,
-pedofília...,
tot això situat a Barcelona en un estiu molt i molt xafogós, per tal de combatre (o aprofitar i adaptar, amb molt bon ull, sigui dit de pas) la fredor nòrdica que, darrerament, prolifera en el gènere policíac, a remolc de l'èxit de la trilogia d'en Larsson. I com que d'aquest gènere s'espera que actuï, d'alguna manera, de mirall, vull dir que reflecteixi com estan les coses al carrer, fins i tot pel que fa a l'atrezzo, allà on Biscuter trucava a Carvalho des d'una cabina, ara ens hi ha crescut un telèfon mòbil; els fumadors ho han de fer al carrer, ja no es pot fumar en CAP establiment públic, en aplicació de la llei 42/2010 (la qual cosa ens fa afirmar, rotundament, que l'acció de la novel·la ha passat aquest estiu, ja que la l'esmentada llei va entrar en vigor el dos de gener del 2011; si la llegíssim l'any que ve ja no podríem ser tan precisos en la datació, per manca d'altres referències a fets reals); i no hi falta cap estri o recurs tecnològic: feisbuc, messenger, blocs, un uessabé que juga un paper fonamental en la resolució d'una trama...
Total, el mecanisme funciona amb precisió, d'acord a la fórmula establerta, la novel·la atrapa des de la segona pàgina, en Toni Hill mostra competència narrativa, sense pretensions literàries, i aquí pau i després glòria. Ah, i que això no acaba aquí, que tindrem més inspector Héctor Salgado. Segur.
_____________________
P.S.: 1) En Jordi Anglada ens va portar, eixint de fer, l'edició en català d'El verano..., ara en tapa dura, paper de més qualitat i amb sobrecoberta i tot. Vuit o nou euros més cara que l'edició pulp que hem llegit nosaltres. Han desaparegut, de la coberta, aquelles entranyables especificacions "inédito" i "bestseller". Jo hi vaig trobar a faltar un adhesiu "Bon Nadal" o "Bones Festes". Ideal caga tió, vaja.
2) La tertúlia va ser tan fantàstica i en Jordi va quedar tan encantat que vol tornar la propera temporada. Ja hi pot comptar. Honor que ens farà.
3) Recordem que hem pogut llegir aquesta novel·la gràcies a la gentilesa de l'editorial, que ens en va regalar quinze exemplars. Pròximament viatjaran cap a la Biblioteca La Bòbila, com a lot per a futurs clubs de lectura negres. Gràcies, doncs, a M.V., de Random House Mondadori pel seu granet de sorra en això de la lectura pública. Moltes, moltes de gràcies, que diem a pagès.
Si faig anar el cap -natura me'l deu haver posat a sobre de les espatlles per a alguna cosa més que no sigui organitzar-me la tofa, dic jo- arribo a la conclusió que les claus de l'èxit van ser dues:
1. En Jordi ho va fer de primera (no va acaparar la paraula, proposava temes amb el clar propòsit de fer xerrar el personal, etc.)
2. El llibre (triat per ell, no ho oblidem) va agradar molt. Però molt.
De la novel·la, no en puc dir gaire cosa; del perquè ha agradat tant, vull dir. I no ho faré, en deferència als amables lectors d'aquesta casa que encara no l'han llegida però tenen la intenció de posar-s'hi, un dia d'aquests, ja que, per molt que vigilés, els acabaria aixafant la guitarra, prou que ho sé, perquè en una història d'aquestes d'avera qui ha mort el mort, com és el cas, has de fer mans i mànigues per no referir-te a la trama -a les trames, hauria de dir, que n'hi ha dues de principals i unes quantes de secundàries- i en el meu historial ja consten un parell de Sextos sentidos esguerrats, i perxò.
Només afegiré, per si sou d'aquella mena de gent a qui agrada tenir els calaixos ben compartimentats i endreçats, que hauríeu d'encabir El verano...en el corresponent a la "literatura d'entreteniment" (o de quiosc), subespècie "lladres i serenos", ideal tren (o metro o platja o piscina).
No vam parlar de fraseig ni de recursos estilístics; res d'estètica, vaja. Hagués set una impertinència. Com demanar deconstruccions de truita de patata o escumes d'ull de llamàntol a un menú d'onze euros. La cosa va anar de l'encaix i la resolució de les trames, del catàleg de personatges, dels temes que hi apareixen
-la relació pares-fills manifestada en l'ampli i divers ventall de nous models familiars que conviuen avui dia amb la família nuclear tradicional: monoparentals, homoparentals, famílies reconstituïdes (composades per parelles viudes o separades o divorciades que refan la seva vida amb una altra parella i aporten els seus fills a la relació, i/o a més poden tenir o adoptar fills en comú),
-xarxes de prostitució,
-una mica de drogues,
-violència domèstica,
-pedofília...,
tot això situat a Barcelona en un estiu molt i molt xafogós, per tal de combatre (o aprofitar i adaptar, amb molt bon ull, sigui dit de pas) la fredor nòrdica que, darrerament, prolifera en el gènere policíac, a remolc de l'èxit de la trilogia d'en Larsson. I com que d'aquest gènere s'espera que actuï, d'alguna manera, de mirall, vull dir que reflecteixi com estan les coses al carrer, fins i tot pel que fa a l'atrezzo, allà on Biscuter trucava a Carvalho des d'una cabina, ara ens hi ha crescut un telèfon mòbil; els fumadors ho han de fer al carrer, ja no es pot fumar en CAP establiment públic, en aplicació de la llei 42/2010 (la qual cosa ens fa afirmar, rotundament, que l'acció de la novel·la ha passat aquest estiu, ja que la l'esmentada llei va entrar en vigor el dos de gener del 2011; si la llegíssim l'any que ve ja no podríem ser tan precisos en la datació, per manca d'altres referències a fets reals); i no hi falta cap estri o recurs tecnològic: feisbuc, messenger, blocs, un uessabé que juga un paper fonamental en la resolució d'una trama...
Total, el mecanisme funciona amb precisió, d'acord a la fórmula establerta, la novel·la atrapa des de la segona pàgina, en Toni Hill mostra competència narrativa, sense pretensions literàries, i aquí pau i després glòria. Ah, i que això no acaba aquí, que tindrem més inspector Héctor Salgado. Segur.
_____________________
P.S.: 1) En Jordi Anglada ens va portar, eixint de fer, l'edició en català d'El verano..., ara en tapa dura, paper de més qualitat i amb sobrecoberta i tot. Vuit o nou euros més cara que l'edició pulp que hem llegit nosaltres. Han desaparegut, de la coberta, aquelles entranyables especificacions "inédito" i "bestseller". Jo hi vaig trobar a faltar un adhesiu "Bon Nadal" o "Bones Festes". Ideal caga tió, vaja.
2) La tertúlia va ser tan fantàstica i en Jordi va quedar tan encantat que vol tornar la propera temporada. Ja hi pot comptar. Honor que ens farà.
3) Recordem que hem pogut llegir aquesta novel·la gràcies a la gentilesa de l'editorial, que ens en va regalar quinze exemplars. Pròximament viatjaran cap a la Biblioteca La Bòbila, com a lot per a futurs clubs de lectura negres. Gràcies, doncs, a M.V., de Random House Mondadori pel seu granet de sorra en això de la lectura pública. Moltes, moltes de gràcies, que diem a pagès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada