dijous, 5 de gener del 2012

un mes a l'infern

En el centro del vacío hay otra fiesta
Roberto Juarroz
CÉLINE, UN ESCRIPTOR SALVATGE
Gloria Ferrés
Avui. 7 d'abril de 2011.

Viatge al fons de la nit conté una fúria i una lucidesa abassegadores. Per bé que té un gran component autobiogràfic, no només és fruit del seu autor, sinó de tota una època: sorgeix de la destrucció i el dolor produïts per la Gran Guerra. Com assenyala el títol, és un viatge a la foscor, a la coneixença d'allò més sòrdid i horrorós de la guerra i, per tant, a l'infern dels homes. Potser cap altre text ens fa entrar d'una manera tan penetrant en allò que va ser la guerra de trinxeres. La nit esdevé el símbol de tot el mal que fa l'home empaitat per la por, la gana o el desig. Ens diu gairebé a l'inici de l'obra: "Som verges de l'horror com ho som de la voluptat". Hi ha una virginitat amagada, la de l'horror, i una vegada conegut, no hi ha retorn. La novel·la narra això, el descobriment de l'horror, l'experiència absurda i atroç de la guerra, i sobretot la manera com, a partir d'aquesta experiència límit, el protagonista Bardamu adquireix la capacitat d'anar a l'essencial. La guerra li fa descobrir molt íntimament com estima la vida, la vida més biològica i sensual, i com detesta les idees que l'han dut fins allà. Viure enmig del combat demana ser covard, però aquesta és la veritable valentia en el món de bojos que és la guerra.

En la línia més estrictament racionalista del pensament, l'autor interpel·la directament la intel·ligència del lector amb lucidesa i ironia. Així se suma al corrent pacifista que neix de la Gran Guerra, i fa una dissecció de mots com ara pàtria, justícia i amor. Descobreix que tots són un engany i que cal anar molt amb compte per no deixar-se enredar. Ho diu escopint les paraules, com si escrivís amb espasa, al límit de l'escatologia, la pornografia i l'insult. El protagonista mira d'escapar de la nit, però la nit és arreu on va, a la societat colonial d'Àfrica, a la societat capitalista d'Amèrica, a la postguerra europea en un barri pobre de París, i cada cop entra una mica més al fons de la nit.

Llegir aquesta novel·la és un revulsiu tan extraordinari que, quan el lector s'hi enfronta, té la gran temptació de veure-hi només la reflexió d'un home decebut, profundament pessimista, rancorós i reivindicatiu. Però si es queda aquí, potser traeix el veritable pensament d'aquest escriptor. Certament és un text esfereïdor, no hi trobem mai un bri de compassió o de misericòrdia i això esgarrifa. Tanmateix, hi ha moments d'un gran afany de tendresa i d'humanitat. Del camp de batalla passa als hospitals, després fuig a l'Àfrica colonial, d'allà a Amèrica i finalment torna a Europa per fer de metge en una barriada pobra de París. En tots aquests escenaris, Bardamu és l'espectador atònit d'una societat que amaga un podriment i un malestar congènit i, a través de la misèria i de la fragilitat del cos, mostra l'egoisme i la mentida que la sustenten. No ens estalvia res amb la seva mirada despietada i el seu to desencisat i, no obstant això, Bardamu no cobra les visites mèdiques als pobres, ajuda el seu amic Robinson, lamenta la mort del nen Bébert o es commou per la bondat de la prostituta Molly.

El crític francès Gaëton Picon dirà d'aquesta obra que és “un dels crits més insuportables que l'home hagi fet mai”. Certament, cal entendre aquesta veu que s'enfonsa en la nit com un crit, com una veu de ranera que diu el que potser no s'ha dit mai tan clarament. És un crit tràgic i maníac, que tan aviat sembla clamar desesperadament fraternitat com fugir de l'home i de si mateix: “La gran fatiga de l'existència potser és, de fet, aquesta feinada que tens de romandre raonable vint anys, quaranta anys o més, per no ser simplement, profundament tu mateix, és a dir, immund, atroç, absurd. El malson d'haver de presentar sempre com un ideal universal, superhome del matí a la nit, el subhome claudicant que se'ns ha donat”.


21 comentaris:

  1. El poema de Roberto Juarroz diu:

    A veces parece
    que estamos en el centro de la fiesta.
    Sin embargo,
    en el centro de la fiesta no hay nadie.
    En el centro de la fiesta está el vacío.

    Pero en el centro del vacío hay otra fiesta.

    De: Poesía Vertical XII - 21

    ResponElimina
  2. Que en fa de temps que el llibre m'espera a la prestatgeria! Un llibre colpidor, pel llibre i per l'autor. Tot un exercici. Algun dia hi hauré de posar remei.

    ResponElimina
  3. Dissabte seré per ca teua, i si és obert, dinaré a Ca l'U.

    ResponElimina
  4. Caram, no et moques pas amb mitja màniga! Ho dic per Ca l'U. Bon profit i bon mercat! (Llàstima, si pugessis el dissabte 14, podries passar per la biblioteca i protagonitzaríem una desvirtualització d'aquelles aquí te pillo aquí te mato!)

    Pel que fa a el Viatge... de Céline, és de bon llegir (estilísticament parlant; vull dir que no costa res, de tan col·loquial com és. Rodolí fatal) però de mal empassar. Vaig fent, a poc a poquet. Fa pupa.

    ResponElimina
  5. Provaré d'acompanyar-vos en la lectura de forma virtual, a veure si puc. Com que de moment sóc a l'atur és probable que pugui... pel què fa al temps. Una altra cosa és la lectura en sí, que certament resulta dolorosa. Faria bo de poder llegir aquest llibre sense saber res del seu autor, prò això no és possible. Bon any nou!

    ResponElimina
  6. El que més fot d'aquest sonat del Céline (i amb tot el carinyu del món que li dic) és que té més raó que un sant. En general, vull dir, no quan les diu de cavall estant contra els jueus i blablabla. Però fins i tot en aquest cas (ui, sí, com ens escandalitzem, "serà bèstia, el tio", i tot això) serveix com a recordatori per a la doble moral que fem córrer tots. I prendre consciència d'això encara fa més mal que totes les bestieses que pugui dir ell.
    En fi. Tralalà. Bon any, Lluís!

    ResponElimina
  7. Doncs això, crec que ja ho has dit tot: una bona vacuna contra la doble moral que ara ens governa. I no parlo del govern dels millors (inútils).

    ResponElimina
  8. Dr. Vilardekyll5/1/12 17:08

    Tens raó, Matilde, sobre la doble moral, i penso que per això la seva lectura ens fa mal (un altre rodolí de Nit de Reis, caram !). També em sembla que la poètica - o anti poètica - celiniana està fonamentada en uns principis naturalistes, salvatges, allunyats de l'humanisme i del rousseaunisme de gran part de la nostra tradició literària, i d'aquí que als lectors que no els hi agrada, els hi desagradi moltíssim. I als que ens agrada, ens entusiasma, potser, una mica massa.
    El millor article, per a mi, sobre el "Viatge" és del vostre - i nostre - Joan Triadú a l'"Avui" del 15-1-89, que el titula "Viatge al fons de la nit i més enllà de la novel.la".
    Entenc els prejudicis envers Céline que heu expressat alguns - en David i en Lluís, em penso -´, però també crec que no els hauríem de tenir en compte, i tirar endavant amb la lectura. Amb Céline em va passar una anècdota, amb una amiga meva, que em va fer reflexionar sobre això de conèixer les vides dels autors, i des de llavors estic confegint la meva tesi doctoral Contra les biografies dels escriptors (i artistes, en general). Com ja m'has sentit dir alguna vegada, Matilde, oi que ens llegim el Lazarillo, ens agradi o no, i no sabem res de res del seu autor ? Doncs, el mateix hauria de passar amb tots els escriptors (cabrons o no) : llegir-los com si fossin anònims.

    ResponElimina
  9. miquel hyde5/1/12 17:13

    Céline 4 :
    "Tenia el vici dels intel.lectuals ; era inútil "

    ResponElimina
  10. miquel hyde5/1/12 17:17

    Céline 5 :
    "Si la gent és tan dolenta, potser és només perquè pateix ; i és massa llarg el temps que es triga entre que s'ha deixat de patir i el que es comença a millorar".

    ResponElimina
  11. Dr. Vilardekyll5/1/12 17:26

    A propòsit de la darrera cita que ha posat el meu anti germà Hyde, i de l'article de Glòria Ferrés, es nota una influència senyalada per molts crítics - començant pel celinià number one, Henri Godard , i que, a mi, al principi no li veuia per enlloc : DOSTOIEVSKI. Llavors, si un ho pensa bé, a banda d'aquesta preocupació pel mal i el dolor, hi ha en Céline una tipologia i una forma d'expressar-se que estan tretes directament de les "Memòries del subsòl" i "Dimonis", em sembla a mi.
    A nivell estilístic, es senyala Rabelais com una gran influència. I Emile Zola quant a enfoc temàtic (es veu que la única conferència literària que Céline va donar fou sobre l'autor de "La bèstia humana").
    En canvi, no aguantava Proust.

    ResponElimina
  12. Matilde, hi vaig a cegues. Si és per menjar bé, no em fa res. Després d'haver cotitzat a Can Roca, tot em sembla tirat de preu!

    Pel que fa a Céline, no és el que diu, és la seva postura política, i no em refereixo només al seu antisemitisme. Va passar de ser un "anarquista" a col·laborar amb el règim de Vichy i directament amb els nazis quan va fugir a Alemanya.

    Amb tot, malgrat que no se li poden perdonar els seus crims, no penso renunciar a la lectura del "Viatge" i "Mort a crèdit", escrits abans no se li girés el seny.

    ResponElimina
  13. Entenc el que diu el Dr. Vilardekyll i té molt a veure amb allò de la mort de l'autor de Barthes. Ara, què faríem si Eichmann hagués estat un escriptor brillant? Pretendríem que les seves obres les hauria escrit un anònim? Algú que -si més no en un aspecte- coincidia amb el pesament de Céline va disparar un tret al clatell de Bruno Schulz. No pretenc fer demagògia ni justificar el meu prejudici. Tan sols penso en veu alta. Salut!

    ResponElimina
  14. Doctor,
    M'havia passat per alt, l'article d'en Triadú! Miraré de trobar-lo. Gràcies!

    Crec que no hi ha res de dolent en això de saber coses sobre la vida dels autors. La gent ens passem la vida parlant dels altres, així que seria absurd pensar que els escriptors n'estan exempts. A mi el que no m'agrada és llegir "biografia de l'escriptor en mà". I el que em repugna, en concret, és la psicoanàlisi literària, interpretar una obra a partir de les dades de la vida de l'autor, tret que la finalitat sigui la ficció. El lloro de Flaubert n'és un exemple magnífic d'aquesta excepció que em permeto.

    Pel que fa a les influències, l'estil i tot això, xino-xano, que tenim tot un mes per davant. Mirarem de parlar-ne.
    Tens raó en això que dius que a Céline no li agradava Proust. Es referia a la seva obra com "els petits drames pederastes"; però el reconeixia com a l'únic autor francès del XX amb un estil a l'altura de l'època.
    I, personalment, el que em fa més gràcia (i no hi ha ni un bri d'ironia) és que a tu t'agradin tots dos. Céline i Proust. Aquest és el privilegi reservat als lectors.

    ResponElimina
  15. Enric, com que l'U no té estrelles, suposo que és força més assequible que Can Roca. Jo crec que menjaràs bé (la seva especialitat són els llenguados amb llagostins, productes molt representatius de les terres osonenques, se m'acut ara!). El que mola de Ca l'U és allò que es coneix com "el marc incomparable". És la casa Fontcoberta, on va néixer la M. Àngels Anglada. Ja ens ho explicaràs.

    ResponElimina
  16. David, ja t'ho vaig dir l'altre dia, a mi els prejudicis ja m'estan bé.
    Seria infinitament més fàcil si l'Eichmann, el Céline quan desbarra, el Hamsun que va voler regalar a Goebbels la seva medalla del premi nobel, o l'algú que va disparar un tret a Schulz, fossin extraterrestres. Però, no. Són homes. Com el lord Jim de Conrad, uno de los nuestros. I això acolloneix. A mi, si més no.

    ResponElimina
  17. Dr. Vilardekyll6/1/12 12:31

    Està bé l'exemple que poses, David, sobre l'Eichmann, però encara que et pugui sonar a cinisme o a pose cultureta, amb tota sinceritat jo crec que me'l llegiria. No sé bé que diu Barthes, però si amb la mort de l'autor significa deixar de banda consideracions morals,a mi ja m'està bé la idea. El paio més bo del món no té perquè ser un bon escriptor, i per molts llibres que escrigui, si no són bons, jo no me'ls llegiria mai. I, a més, tots sabem que escriptors boníssims han tingut punts foscos, i fins i tot criminals, en les seves vides, des de François Villon fins Jack Kerouac, passant per Cervantes, Pavese i d'altres que no recorda. Invalida aquests descobriments - a vegades interessats, i no del tot contrastats - la seva obra ? Jo crec que no.
    Per altra banda, a mi m'emprenya molt aquesta obsessió televisivoescombriaire i maniqueista de ficar-nos, jutjar i decidir en les vides més que en les obres. Si es fa amb els mediocres, mira, encara, però quan es comença a recordar que tal o qual era tan i tan dolent, i surt el nostre prejudici cristià sobre el que és bo i dolent, aquí ja surto de polleguero. A més, i posats a dir, i sobre Céline en concret, té tants clarobscurs, que si bé hi ha la part malvada de la seva vida, també hi ha la bona - la seva intervenció decisiva per salvar la vida a un condemnat a mort en la resistència, per exemple -. Que una pesa més que l'altra ? D'acord. Però l'obra està allà. I, per altra banda, no havíem quedat que la compassió és una virtut ?
    (I parlant de compassió : perdoneu la meva prèdica de Reis)

    ResponElimina
  18. Dr. Miquel Vilardekyll Hyde6/1/12 12:48

    Efectivament, Matilde, ens agraden molt tots dos, Céline i Proust. Com dius tu, el privilegi del lector. Procuro, de debò, no tenir prejudicis, si bé reconec tenir-ne un i que, de fet, pot lligar amb tot això que estem parlant : si conec personalment a l'autor, i em cau fatal, és ben possible que no me'l llegeixi. Per això, jo entendria millor els prejudicis sobre Céline, si el lector l'hagués conegut o hagués estat víctima d'una de les seves maldats.
    I respecte a això de la vida i els autors, la bondat i la maldat, etc., hauríem de recuperar una entrevista que li van fer a Juan Benet a "Encuentros con las letras", per TVE - cap el 77 o 78 -, i em va quedar gravat al cap les seves paraules sobre Proust, justament, dient una cosa així com que segurament en la seva vida diària era un perfecte imbècil - de debò que va utilitzar una expressió bastant dura i altisonant - però que l'escriptor feia oblidar l'home. Va ser llavors, més l'anècdota amb la meva amiga, que vaig començar a desenvolupar la meva tesi anti biogràfica. Seguida, de prop, per una d'iconoclasta.

    ResponElimina
  19. Aquest apunt ha aportat coses interessants. Jo diria que, al final, tots estem més o menys d'acord. Amb matisos, és clar; com no pot ser de cap altra manera. Per sobre de tot, som lectors de bona literatura.

    Matilde, vaig a Ca l'U precisament per ser el lloc on va néixer l'Anglada. L'Eulàlia, la meva dona, va fer la seva tesina sobre aquesta escriptora i li venia de gust conèixer l'indret. Si a més mengem bé, perfecte. Faré cas del teu consell.

    L'enllaç de la tesina: http://www.recercat.net/handle/2072/81208

    ResponElimina
  20. Dr. Miquel Vilardekyll Hyde6/1/12 12:57

    Enric i Eulàlia, us agradarà Ca l'U. Només hi he sopat una vegada, però, com diu la Matilde, l'entorn és magnífic. I sobre la Mª Àngels Anglada, es va fer una ruta literària per Vic, muntada per el Patronat d'Estudis Osonencs, i amb la participació de l'Enriqueta, la seva germana, que ens explicà anècdotes de la infantesa de totes dues, "in situ", i que trobo que s'hauria de tornar a fer.
    Ja entraré a la web de la tesina.

    ResponElimina
  21. Serà perfecte, Enric! Me'n cuido d'encarregar-vos un dia sense boira. Sol i un fred humanament tolerable, si pot ser. Avera si me'n surto.

    ResponElimina