dissabte, 28 de gener del 2012

en salvatge companyia



LA GENERACIÓN BEAT americana lo descubrió, y Burroughs ha contado el viaje que en compañía de Ginsberg y otros poetas beatniks hicieron a Meudon para conocer a Céline. Encontraron a un hombre que vivía en las afueras del pueblo, en una casa algo cochambrosa, parecía muy enojado con todo, y se creía el mejor -aunque olvidado- escritor vivo de Francia. Encontraron a un viejo cascarrabias envuelto en una multitud de bufandas y chales, rodeado de una jauría de perros que parecían proteger la casa de las iras de los judíos de Meudon. A Céline no le interesaron aquellos jóvenes visitantes, pues ya sólo estaba interesado en él mismo. Cuando éstos le preguntaron, por pura cortesía, si le gustaban los perros, contestó: "Nada, no me gustan nada. Los tengo por el ruido".
Enrique Vila-Matas. "Contra las viejas muecas" A: Una vida absolutamente maravillosa. Debolsillo, 2011. P. 92.


12 comentaris:

  1. Això del títol no ho dic per Céline. Ho dic pels gossos.

    ResponElimina
  2. em sembla que era més salvatge Céline que tota la canilla de França sencera
    desconeixia l'admiració dels beatniks per Céline, però té lògica ; i el vell rondinaire que descriu Vila-Matas lliga del tot amb els seus darrers escrits
    en canvi, es diu que la lletra de la cançó "End of a night" dels Doors està inspirada en el "Viatge" ; em sembla que Morrison no ho va confirmar mai
    i un article molt bo sobre Céline, centrat en "Guignol's band", el va escriure José Mª Guelbenzu a "El País" el 30-III-96

    ResponElimina
  3. Céline (a propòsit de Robinson que ha quedat cec): "La gent té pietat pels invàlids i els cecs ; fins i tot pot dir-se que tenen reserves d'amor per a ells. A vegades, jo havia sentit aquest amor en reserva. N'hi ha molt. No es pot dir el contrari. Però és una llàstima que amb tant d'amor en reserva la gent sigui tan cabrona. No surt a fora, això és tot. Està ancorat ben endins, es queda endins, i no serveix per a res. Esclaten d'amor per dintre ".

    ResponElimina
  4. "Un bon dia decideixes parlar cada vegada menys de les coses que abans més t'interessaven. Cal fer un esforç al principi. Un s'afarta de sentir-se parlar...Abreuja...Renuncia..Ja dura trenta anys això de parlar..Ja no t'importa tenir raó. Se te'n van, fins i tot, les ganes de preservar el petit lloc que t'havies deixat per als plaers...Un es fastigueja..N'hi ha prou amb endrapar una mica, escalfar-se una mica i dormir el màxim que puguis en el camí del no re. Per a reconquerir l'interès hauries de trobar noves ganyotes per ensenyar als altres...Però ja no tens força per a canviar de repertori. Remugues. Cerques encara paranys i excuses per a restar aquí, amb els amics, però aquí també hi ha la mort, empudegadora, al teu costat, sense deixar-te ni un moment, ara, i menys misteriosa que un joc de cartes (....).No ets més que un vell tronat pels records a la cantonada d'un carrer per on ja no hi passa gairebé ningú".
    ( i Céline ho va escriure abans dels quranta anys !...les "ganyotes" vitals són, suposo, les que donen títol a l'article de Vila-Matas

    ResponElimina
  5. Volia dir això, justament: que el salvatge és en Céline.

    Miraré això dels Doors. I l'article de Guelbenzu. Això s'acaba.

    ResponElimina
  6. De les grans reserves d'amor i dels cecs... (que es noti que m'ho llegeixo tot per amor):
    Del meu tracte amb els cecs n'he après que, la majoria de vegades, el flux de l'amor anava d'ells cap a mi. Heus un nou punt on les suposicions del Céline anaven errades.

    ResponElimina
  7. Hosti, sí, l'Astronomia tàctil i l'observatori de Castelltallat, Girb! I quin greu, aquell Verkami que no va acabar de ser! Parlem d'això.

    ResponElimina
  8. jo interpreto l'amor al que es refereix Céline com una mena de compassió o pena, i els cecs, als desvalguts i desgraciats en general...és clar que no sé si en els seus sofismes, preveia el gran amor dels seus futurs amics els nazis..
    i no he entès res de res d'això de l'Astronomia...tàctil ? els astres deu ser del més llunyà que tenim...ja m'explicareu com us ho féieu per tocar-la...o és el que l'astrònom era cec i us....a vosaltres ?

    ResponElimina
  9. Tu el que toques és la pera, Vilardell. Això de l'Astronomia tàctil t'ho haurà d'explicar en Girb, si vol, que és cosa seva.

    Canvi de terç: Ets Rothià, oi? Si haguessis de proposar un Philip Roth per al club de lectura de Vic, quin títol triaríes?
    És que estic llegint El teatro de Sabbath i m'està agradant molt i molt, però no sé jo, amb tanta polla i tanta palla igual se m'escandalitzen.

    ResponElimina
  10. Miquel, creu-me si et dic que un altre Miquel (aquest cec de naixença i amb dos doctorats), emocionat acaronant una de les meves peces de l'Astronomia Tàctil, em va dir: I quina felicitat! Estic tocant el Cel!
    Imagina't quin goig...

    ResponElimina
  11. Girbén, ja veig (i mai millor dit) que jo no anava pas mal encaminat.
    Matilde, justament sóc un entusiasta de "El teatro de Sabath", que és un dels meus llibres predilectes de Roth, però sí, em sembla una mala elecció per al club de lectura. "Pastoral americana" està considerada la seva obra mestra, i m'agrada molt, però jo crec que el llibre més adient és "Patrimonio". És "no ficció", però es tracta d'una meravella en tots els sentits. Fa temps vam fer-la a Taradell, i en general va agradar molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Conec Patrimonio. Massa i tot, que el vaig llegir a l'hospital de Vic, passant, si fa no fa, per una història molt semblant a la que explica. Crec que tens raó. Faré el cor fort.

      Elimina