divendres, 27 de gener de 2012

stoner

Lo formidable era que todo era muy sencillo.
Stoner, John Williams. P. 236.

De vegades passa que has de córrer al diccionari i no perquè no sàpigues que per emoció s'entén la reacció afectiva, en general intensa, provocada per un factor extern o pel pensament, que es manifesta per una commoció orgànica més o menys visible; fins aquí hi arribes. Passa que et vols assegurar que la paraula no ha perdut força, a cop d'ús.
I no l'ha perduda, no. Emoció és, doncs, el resum de la lectura d'Stoner, una novel·la senzilla, de narració lineal, sense focs d'artifici, exempta de floritures.  Formidable.

Si us cal més relat:

·Todos a clase, Rodrigo Fresán.
·Obra maestra ignorada, Enrique Vila-Matas.
·Stoner, John Williams, Las vacaciones de Holden.

11 comentaris:

  1. La culpa és de Xècspir. Del sonet 73, per a ser exactes.
    Fins que no va aparèixer el d'Stratford-upo-Avon, un noi que també es diu William -Stoner, però- viu amb els seus pares (i que la Dinesen em disculpi) en una granja d'Amèrica, prop de les muntanyes que hi hagi per allà, a la voreta de Booneville, Missouri. Una mica rotllo Steinbeck, si voleu, vinga a aixafar terrossos per a treure'n ben poca cosa. I amb aquella pols tan puta, tu. Llavors, algú li diu al pare que potser estaria bé que el noi anés a la universitat a estudiar agronomia, per allò d'aixafar terrossos amb més coneixement de causa, i cap allà que va el noi. Són pobres, no sé si ho he dit. I bé, durant el primer curs, res, anar estudiant química i coses així. Però a segon, a classe de literatura anglesa, un dia va i se li apareix Xècspir i el refotut sonet 73, i au, adéusiau agronomia, si t'he vist no me'n recordo. I acaba fent de professor de literatura, en la mateixa universitat on va estudiar, es casa amb una pija de San Luis (aquí Stoner fa pensar en una barreja entre Martin Eden i Adiós, Mister Chips), viu la seva videta d'home íntegre (amb LA HISTÒRIA enredant per allà fora: la gran guerra, la gran depressió amb Dust Bowl inclosa, la segona guerra mundial..), i ja està. Pots comptar. I tant si comptes. Comptes, amb peneta, les pàgines que et falten per acabar-la.

    ResponElimina
  2. El sonet en qüestió, en versió de Joan Triadú:

    LXXIII

    En mi pots veure aquella estació
    en què les fulles grogues, cap o alguna,
    pengen de branques, joc de la fredor.
    adéu d'ocells, cors desolats en runa.

    En mi veuràs un dia cap al tard
    que, post, el Sol cap a l'oest s'apaga;
    la negra Nit l'endú, part rera part:
    segona de la Mort, tot ho apaivaga.

    En mi veuràs el resplendor d'un foc
    que jeu en cendres de la jovevesa:
    el llit de mort l'espera en aquell lloc
    i del nodriment serà la presa.

    I això que veus et fa estimar més bé
    allò que hauràs d'abandonar primer.

    ResponElimina
  3. I el cas de John Williams, de qui no havia sentir a parlar mai, també es pot encabir en allò de les editorials que exhumen cadàvers. I potser sí que sona prou esnob parlar de llibres de gent morta que han passat sense pena ni glòria (clar, pots pensar, com que ho diu en Vila-Matas o en Rodrigo Fresán, ara aquesta es vol fer la güais). Però no, això meu d'avui és el que més s'acosta a un acte de generositat.

    ResponElimina
  4. deia que aquests bandarres m'han obligat a repescar la meva URL - o com pebrots es digui - per escriure....i amb la meva identitat autèntica !! s'han acabat hydes, vilardekylls, anònims...
    en fi, només dir, matilde, que ja m'has convençut : 2012 no passa sense que em llegeixi Stoner
    el teu clip d'àudio m'ha deixat sorprès i ha desafiat els meus coneixaments musicals ! m'hauràs de convidar un altre dia...com no es tracti d'alguna de les grans Smith - Bessie o Mami -...em dóno...
    dr. miquel vilardekyll hyde al descobert

    ResponElimina
  5. Dispensa, Miquel, que he estat remenant a la configuració i perxò. Ara ho torno a deixar com estava.

    El desafiament, encara que sembli musical, és literari:

    "La Madeleine, que vol ser amable amb mi, em crida de lluny, ensenyant-me un disc:
    -El vostre disc, senyor Antoine, el que us agrada; el voleu escoltar, per darrera vegada?
    -Si us plau.
    Ho he dit per compliment, però no tinc gens de ganes d'escoltar música de jazz. Així i tot, hi faré atenció, perquè, com diu la Madeleine, és la darrera vegada que escolto aquest disc: és molt vell; massa vell, fins i tot per a una vila de província; a París el cercaria debades. La Madeleine va a posar-lo al plat del fonògraf; aviat girarà; l'agulla d'acer començarà a saltar i a grinyolar guiada en espiral fins al centre del disc, s'haurà acabat: la veu ronca que canta Some of these days callarà per sempre més"

    La cantant es deia Sophie Tucker i la novel·la ésssssssss....

    ResponElimina
  6. (ara que l'he desvatllada, ja m'agrada aparèixer amb la meva negra identita)
    LA NÀUSEA !!!...he intentat trobar el fragment, que no recordava gens, i davant de la meva sorpresa m'he topat, en canvi, amb un seguit de frases del més pur estil Céline, just abans de trobar-lo ("I pensar que hi ha imbècils que troben consol en les belles arts !", par example), i llavors - com és la memòria ! - he vist que és el moment més revelador de la novel.la, just abans d'acabar-la
    per cert que "Some of these days" és un clàssic del jazz que l'han tocat molts - jo en tinc una versió de Benny Goodman -, però ignoro qui és aquesta Sophie Tucker...i ja que hi som, em permets una pregunta : per què aquesta cançó ? et va traumatitzar Sartre o és que t'agraden el so dels discs de pedra, com Woody Allen o Robert Crumb ?

    ResponElimina
  7. Céline (anem acabant, tranquils..): "La felicitat seria morir amb plaer, en el plaer....La resta no és res, és la por que un s'esgarrifa confessar-la, és l'art..."

    ResponElimina
  8. Pos és el que et deia ahir, Miquel, que atufa a Céline. I La nàusea és una d'aquelles lectures que "em van canviar la vida", quan era prou jove com per dir aquestes bestieses. Com veus, no té res a veure amb la literatura. De vegades passen aquestes coses. I la cançó és un homenatge a la noia que deia tals bestieses. I, ja veus, quasi trenta anys més tard, en Sartre m'acaba els torrons, però la canço es queda.

    ResponElimina