dijous, 26 de gener de 2012

céline i sartre


He leído hace poco un ensayo de Gabriel Zaid sobre la supuesta superioridad moral del pensamiento de izquierda y me pregunto si Céline no fue la víctima consagrada de esa actitud intelectual. Céline estaba convencido de serlo. Sus líneas venenosas (y a veces muy divertidas) sobre Tartre, en las primeras páginas de D’un château l’autre, atribuyen a Jean-Paul Sartre, el intelectual más influyente de los años cincuenta, una responsabilidad importante en su condena colectiva. Sartre y Simone de Beauvoir se habían deslumbrado con su primera lectura del Viaje al final de la noche. Habían sentido que esa escritura representaba una ruptura radical con el tono solemne de André Gide, de Paul Valéry, de muchos de los autores de la época anterior. Escribían una prosa que los ingleses llamaban prosa de mandarines. La gran ruptura había venido de Joyce en la lengua inglesa y de Céline en Francia: y en ambos, el parentesco con la escritura de François Rabelais era notorio.

Después de leer el Voyage..., Sartre y Simone de Beauvoir sintieron una afinidad literaria inmediata. Pensaron que la prosa narrativa francesa debía seguir por ese camino y trataron de hacerlo ellos mismos, con resultados desiguales. Es probable que el tono de La náusea, la primera novela de Sartre, sea bastante cercano al del primer Céline. Después, y no sé si fue un intento tardío de justificación, de acercarse, precisamente, a la corrección política, llegaron a la conclusión de que el desprecio de Céline por la gente sencilla, modesta, limitada, era una señal sospechosa de fascismo, algo así como el anuncio de un fascismo más tarde declarado, hecho explícito. El tema es complejo, inquietante, imposible de resolver de una plumada. Céline despotricaba contra los vicios de la vida francesa común: contra la hipocresía, la avaricia, la gula, el egoísmo. Alcanzaba, al hacerlo, el espíritu de la calle, de las plazas, de los mercados populares, pero también se encontraba con un pasado profundo, con voces que llegaban de la Edad Media. Se podría sostener que su genio verbal consistía en tener oído para esas voces. ¿Le faltó, en cambio, una compasión humana esencial, un sentimiento de solidaridad? Parece que Jean-Paul Sartre llegó a esta conclusión, y es muy probable que fuera justificada. Pero, a partir de eso, ¿había que condenar a Céline con la virulencia con que lo hizo Sartre, en alguna medida discípulo literario suyo, exponerlo gravemente a las represalias de la posguerra, someterlo al peligro de ser encarcelado y ejecutado?

La observación literaria de Sartre sobre la ruptura del estilo de Céline, sobre su carácter propiamente revolucionario, frente a la prosa marmórea, solemne, en algún sentido engolada, de un Gide, de un Paul Valéry, me parece válida, reveladora, interesante. Ahí captaba algo esencial. Al echar leña al fuego de la descalificación, del espíritu de revancha, cumplía, en cambio, un papel más bien mezquino y, además, de eso, trillado, hasta trivial. La conducta cívica de Céline era detestable, no cabe ninguna duda, y es probable que el Estado tuviera que castigarla de alguna manera. Pero el papel de un escritor, de un crítico, de un gran intelectual, como Jean-Paul Sartre, era otro. Y esto deriva de un elemento esencial, constante, de la lengua literaria. En la gran escritura, los resultados literarios van mucho más allá de las intenciones de sus autores. En este sentido, podría suceder que las mejores páginas de Céline –por su aliento popular, por su sentido histórico, por la captación instantánea de la belleza del mundo visible, por marginal, por deteriorado que sea este– sean, además de conmovedoras, en algún sentido, morales, por encima de las lamentables caídas del hombre que las escribió. ¿Fue salvado, en último término, por el sufrimiento, el hambre, la cárcel? No es imposible, y Sartre, en ese caso, habría desempeñado un papel poco glorioso de verdugo.

Jorge Edwards. "Furias y penas : reflexiones sobre el caso de Louis-Ferdinand Céline". A: Letras libres. Abril 2011. 


Més informació sobre el tema:
·El café de Ocata. Céline sobre Sartre
·La periódica revisión dominical. En caliente: Louis-Ferdinand Céline.


17 comentaris:

  1. Això de criticar la "superioritat moral de l'esquerra" (deixant ara de banda Céline, Edwards i Zaid) s'ha convertit en una mena de mantra que la dreta utilitza com a arma llancívola sense molestar-se ni poc ni gens en argumentar-la. Li sento dir (o escriure) cada dos per tres a un tal Antoni Puigverd que des de La Vanguardia i des dels mitjans de "la Corpo", amb to i posat jesuític, pontifica com un oracle. A fe que ja em té ben fart :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. miquel hyde26/1/12 16:27

      no havia llegit fins ara aquest text de Céline (gràcies, Matilde), i deu ser dels més ferotges que va escriure
      digueu-me demagog, però aquests dilemes esquerres/dretes, centre/perifèria, etc. només serveixen perquè els amos del món es cardin un tip de riure per les nostres punyetetes morals - la moral, quin gran invent per sotmetre'ns !!-, mentre fabriquen guerres, productes per a la nostra docilitat domèstica, i ens deixem explotar, formiguetes amb cultura...ens hem de b@kunar !!

      Elimina
    2. Pos jo penso que "la superioritat moral de l'esquerra" o "la inferioritat moral de la dreta" no són temes seriosos per a ser tractats per persones adultes. I aquest que dius, en Puigverd, de què fa? Com es guanya la vida, vull dir. Ho dic perquè ser tertulià professional tampoc em sembla una ocupació seriosa per a un adult. [Brian, no és broma quan dic que fa anys que no escolto (ni sento) una tertúlia radiofònica. Tampoc llegeixo els diaris. Així em va: no tinc conversa.]

      A mi el que m'està acabant els torrons és el tal Sartre. No va tenir prou amb amargar-me l'adolescència -com si no n'hi hagués prou amb els grans i aquell cap que no parava de centrifugar!- que, darrerament, hi ensopego a pertot. I quantes més coses sé d'ell, més m'agrada el seu gos.

      Elimina
    3. Doncs el tal Puigverd diu que és escriptor, tot i que jo només el conec com a articulista i tertulià. I sí, es veu que un s'hi pot guanyar la vida amb aquestes coses. Jo és que soc una mica masoquista i la meva (in)cultura s'ha nodrit sempre més aviat de publicacions periòdiques que de llibres. Veus, en canvi, el Sartre el vaig deixar de cantó després de intentar 15 o 20 pàgines (ja no recordo si de La nàusea o de Les mosques) i mai més ho vaig tornar a intentar.

      Elimina
    4. No em sembla una professió seriosa, t'ho dic de debò.

      Quasi 30 anys després de llegir-la, just aquest mes acabo d'intuir d'on carai va sortir La nàusea, el meu manual de la perfecta joveneta existencialista. Céline era un boig. I un cabró, quan deia totes aquelles bajanades. Però Sartre, en això d'escriure, no li arriba a la sola de les sabates.

      Elimina
    5. Ai, Brian, ara per culpa teva vinga a donar-hi voltes a la cosa aquesta de la superioritat moral. I dic jo que el catecisme dels esquerrans deu ser "El capital", no? Bé, un altra cosa és la praxis, però la doctrina allà està, oi? I saps què, ni que em matis et sabria dir quin és el catecisme de la dreta. Potser és allò de i tots els manaments es resumeixen en dos: ande yo caliente y tonto el último. Pos eso, Brian, quin és el catecisme de la dreta? No és broma, que sóc molt totxa.

      Elimina
  2. miquel hyde26/1/12 16:31

    ofensiva Céline a les acaballes :
    "Per menjar, els rics no tenen necessitat de matar amb les seves pròpies mans. Ja donen feina als altres, diuen. Els rics no fan mal. Paguen per ell "

    ResponElimina
  3. miquel hyde26/1/12 16:37

    "La vida és una classe, el vigilant de la qual és l'avorriment; està allà espiant-te tota l'estona; costi el que costi has d'estar ocupat en alguna cosa, alguna cosa apassionant. Si no, ell se t'arrapa i et xucla el cervell. Un dia que no sigui més que una simple jornada de 24 hores, és intolerable. Una jornada ha de ser un llarg plaer quasi inaguantable, un llarg coit, per ganes o per força".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fot-li fort, Hyde, que això s'acaba.

      Elimina
    2. Porfa: Que ningú gosi tocar-li la soca dels ous al Valéry, que segur que d'aquest afer delicat ja se n'ocupava ell i amb la solemnitat que el cas mereix... Amb els segles tothom quedarà al seu lloc: Rabelais seguirà, Céline també, Valéry es mantindrà -ni que sigui pel munt dels seus pronunciaments que trobem forjats o esculpits a França-; ara bé, auguro que Sartre s'anirà empetitint, empetitint...

      Elimina
  4. Ai sí, que me'n descuidava, fotria riure si no fos com una mena de gargall que el Puigverd encara vagi brandant la presumpta autoritat moral d'un poeta (cas també del Bru de Sala). Potser sí que Maragall, Riba, Foix, Sagarra o Brossa s'havien guanyat el dret de parlar alt, però aquest altres no, no de cap de les maneres.

    ResponElimina
  5. Dr. Vilardekyll26/1/12 23:44

    M'agrada molt i molt Céline, i sí, segurament que com escriptor Sartre no li arriba ni a la sola de la sabata, però no confonguem al pedant, mandarí, etc., amb el qui va escriure meravelles com "El mur" o "Els mots", o inclús "La nàusea". A part que totes les modes em repugnen, i en contra de la vostra opinió, estic segur que d'aquí uns anys tothom reivindicarà Sartre. De la mateixa manera que les editorials han posat de moda a Walser, Zweig o Sherwood Anderson - fa trenta anys considerats autors de segona divisió, i en la seva època el-no-va-más -, per què no Jean-Sol Partre ? (com el va batejar Boris Vian, un altre escriptor que es veu que ara no toca)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No trobo res de dolent que les editorials es dediquin a exhumar cadàvers, si el mort s'ho val i no havia estat traduït abans, i per tant, jo, analfaburra com sóc, no hi podia accedir de cap manera. Favor que em fan. Després es cosa de triar el que m'escau o no de la moda i d'incorporar-ho (o no) al meu fons d'armari. I pel que fa a la reivindicació de Jean-Sol Partre, el meu rotllo amb ell és privat, vull dir que ve de fa molt i no té cap mena d'interès públic. Però el carretejo. Mira, si vas al meu perfil (només et cal clicar sobre Matilde Urbach) trobaràs un clip d'audio. Play. I si endevines d'on he tret aquesta cançoneta de la música popular, doncs res, et convido a un beure.

      Elimina
    2. Ara ens consta que Tutankamon era, amb prou feines, un nyicris post-adolescent. I mira si se n'ha arribat a parlar d'ell!
      Tot un far per a la historia de la literatura.

      Elimina
  6. Si hem de passar el cotó fluix per la vida dels escriptors, ens quedarem sense literatura.

    ResponElimina
  7. Ja tens raó, ja. dErsu_, com si no tinguéssim prou amb el que amaguem nosaltres mateixos sota les catifes!

    ResponElimina
  8. I Céline, a més, té alguna obra molt humanitària, com ara "Semmelweis".

    ResponElimina