les meves inquietuds euskalzales

(Euskalzale: filobasc; amic del paisatge, la cultura i la gent del País Basc.)

Dono per fet que l'escena s'ha repetit més d'una vegada. Situem-nos a la sala d'una etxe (casa, llar), on, tot i filtrada, arriba la salabror del mar. No cal pensar necessàriament en un massís caserío, pot ser al 3º 2ª d'un bloc de pisos; tot i així, continua funcionant tal i com ens adverteix Baroja: la casa és un espai de total domini femení. Imaginem-hi, doncs, en una tarda plujosa, la trobada d'unes dones...

Posem que unes parentes llunyanes han vingut de visita. La sala està presidida, de fa molt temps, per un oli damunt cartró de 100x70, ben emmarcat, on s'hi veu una escena del proper port de pescadors. "És muy bonito este cuadro -diu una que mai havia estat en aquella casa. Y muy moderno..."

Arribats a aquest punt indefugible, i com que enlloc està escrita, toca tornar a explicar la història de la pintura i d'aquell foraster que, entre altres coses, volia ser pintor. "¿Qué se habrà hecho de aquel chico catalán?...

La gent dels ports ja hi està feta als forasters que, així com arriben, se'n van.

Després de mitja vida recorrent el País Basc (i això inclou moltes de les seves muntanyes i tots els seus ports), durant la lectura de Las inquietudes de Shanti Andía es va convertir en un afer cabdal mirar de descobrir on calia situar aquest centre del món que és Lúzaro.

S'ha de dir que és un topònim ple de sentit. Si salvem l'escull de l'accent (que no correspon a l'ortografia -l'euskara no n'usa- sinó a la ideologia espanyolitzant de Baroja), Luzaro vol dir: extensament, per llarg temps...

Tot un indici.

Així, tot llegint, anava prenent notes dels detalls geogràfics -a la menuda i a l'engròs- amb què Baroja aconsegueix fer del tot consistent aquell port de mariners i pescadors. I, davant l'amalgama de dades contradictòries -ara seria força ensopit que m'hi esplaiés-, vaig arribar a la conclusió que, de fet, Lúzaro era un espai mític construït amb retalls d'arreu de la, en veritat, brava costa basca. 

Després d'això (havent ja decidit estalviar-me el tòpic retrat del Pío amb la boina), vaig pensar que seria oportú d'il·lustrar Las inquietudes amb els meus retalls portuaris bascos.

Vaig reobrir la carpeta on deso els apunts de fa quasi trenta anys, de quan acabava amb el cul entumit de dibuixar segut als norais, per a confegir una imatge convenientment al·lusiva.

Hi aplego el menut apunt a color d'un port (un dels que van acabar sent pintures amb les que expressar gratitud, alhora que pagava l'estada), i l'esbós d'una txalupa varada en un altre port.

En principi, vaig pensar en afegir damunt la barca a tres nens nens jugant a ser pirates.

Més tard me n'he desdit. Passats tants anys resulta més que improbable que els nens de Luzaro hagin aconseguit el seu somni d'esdevenir pirates... Si més no, dels de la mar, segur que no.