El Gran Gatsby es, ante todo, un libro pesimista (o realista, si prefieren). Al menos así lo cree David Simon que pone, en boca de D’Angelo, una lectura clarividente de la célebre novela de Fitzgerald que, además, encierra una de las señas de identidad de la serie: la práctica ausencia de redención para con sus personajes. El bueno de Dee verbaliza la tragedia, con chocante clarividencia, cuando comprende que sus fracasos por reinventarse son parecidos a los de Gatsby por transformarse. El pasado, en efecto, es lo que pesa y más cuando otros han decidido por ti qué papel debes jugar. Al entrar en la cárcel, D’Angelo exigirá ser él y la broma le costará muy cara. No en vano, escapar del pensamiento dominante (Avon/Stringer) significa no sólo la marginalidad sino la muerte.
No recordo haver vist mai més de dos o tres capítols de cap sèrie (si exceptuem "La casa de la pradera"), i segueixo sense sentir-hi atracció. Però és evident que hi ha un desplaçament d'actors i guionistes cap a aquest gènere. La veritat és que el fragment té nivell, què carai. Llàstima que aquí segueixin encara amb les bajanades estil "La Riera", què hi farem. Els clubs de lectura (com els grups d'autoajuda) són segur una bona font d'inspiració.
Hola, em dic Matilde i sóc addicta a The Sopranos, podria començar.
Això de les sèries ha canviat molt des dels temps de La casa de la pradera o Los ángeles de Charlie. N'hi ha de boníssimes (The wire, per exemple). Jo hi tinc tirada, perquè, n'aquelles hores del vespre prèvies a la desconnexió, el format (la durada dels episodis, vull dir, 45 o 50 minuts) és ideal. Però no m'agrada seguir-les quan les emeten per la tele; m'espero a que les editin en dvd (i arribin a la biblioteca)i llavors me les pillo. M'agrada veure-les seguides. Fa poc he acabat Six Feet Under, i ara estic amb The wire (només havia vist la primera temporada, l'única que tenim a la biblioteca) perquè me l'ha passada en Robert. És boníssima, però jo enyoro Toni Soprano.
Estariem hores discutint amb la Matilde si és millor Sopranos o The Wire, de fet, tan és. El què és impepinable és que sense Els Sopranos no hi hagués hagut The Wire, per varies raons, una d’elles (but not least) és que l’HBO no hagués apostat per un producte de “qualité” com la serie de Simon sense l’èxit de la de Chase. The Wire és una sèrie total. A mi, la temporada que més m’agrada és la cuarta, però en cada episodi, en cada un d’ells hi ha seqüències inovidables. Gracies per recordar-me aquesta de la segona. I també vull dir que quan em canviï l’avatar hi posaré l’Omar. Llarga vida a la TV. i com deia David Simon en una entrevista, que es foti l’espectador mitg..i afegixo jo: que seguixi amb la vomitiva riera.... (fa poc s'han editat dos llibres de Simon, The Corner i HOmicide que són la base de dues series: la primera és una miniserie de 4 (o 6, ara no recordo) episodis sobre el mon de l'addicció a les drogues i la segona (que no he vist) sobre el departament d'HOmicidis de Baltimore (em sembla), aquesta darrera no hi ha manera de trobar-la, de fet, no conec a ningú que l'hagi vist i això que em sembla que es va emetre per la tele...però, noi, no hi ha manera.)
No ho farem, això de discutir quina és més bona, sobretot perquè no ho sé. No tinc eines com per a emetre un judici d'aquest tipus, en serio. Les trobo boníssimes totes dues, però jo sóc de Chase (tot i que no li perdonaré mai el final -l'agonia, s'hauria de dir- de Doctor en Alaska).
Hòstia, l'Omar, quin gran personatge.
(Nota: l'Omar ve a ser com un Robin Hood dels ionquis; va per Baltimore robant droga als narcotraficants i després els hi regala.)
Ara, a la segona temporada, l'acabo de veure en un judici, declarant contra un sicari de l'Avon i l'Stringer. L'advocat dels narcos li diu que el seu testimoni no val res, perquè viu del negoci de la droga (quins collons!)i llavors l'Omar va i li arria : "Igual que usted ... Yo tengo la escopeta, usted tiene su maletín. Es todo parte del juego, ¿vale?". Uàu.
A mí em passa com a en Lluís, les últimes series que vaig veure devien ser "Els joves" o "L'escurçó negre". Però cada vegada que us sento parlar amb entusiasme de series de l'HBO com "The Wire" o "Six Feed Under" sento una mica remordiment. It's what I think any way.
El sol fet d'allargar una situació inicial, per molta imaginació que hi posin els guionistes, renovin personatges, diguin frases ocurrents, etc., m'acaba avorrint i no recordo, ara mateix, cap sèrie de tv que m'hagi agradat del tot ; i no és una qüestió de format televisiu, ja que en el cinema tampoc recordo cap trilogia o sèrie de pel.lícules que m'hagin agradat totes. La que més s'hi apropa, pels meus gustos, la d'"El Padrí", trobo que falla en el tercer títol, que la salvo per la mitja hora final. I les formes visuals i de posada en escena de les sèries televisives, si les mires sense so, no em semblen res de l'altre món ; tot s'aguanta pel bla bla bla dels personatges (per què xerren tant a la tele ?)
està bé, Robert, me l'apunto Matilde, sí, xerren molt a les pelis de Bergman, però quan es proposa fer escenes sense diàleg està fent CINEMA del bo, en estat pur - mira't el somni de "Maduixes silvestres", la violació i la venjança de "El brollador de la donzella", gran part de "Persona", etc., etc. -, cosa que no crec que es pugui dir dels tècnics i il.lustradors de guions d'aquestes sèries - un director és alguna cosa més que això -.
Hyde, una sèrie de TV no és cinema, és una sèrie de TV. Si no t'agraden, perquè a tu només t'agrada mirar cinema, no te les miris, però no comparis, que, a banda de ser lleig, la cagues.
matilde, el llenguatge àudivisual o narrativa per imatges, o com en vulguis dir, és igual tant si es projecta en una pantalla gran, es passa per televisió o es reprodueix en dvd, mini disc o la mare que ho va parir, i al darrera, o davant, si el que es vol fer és alguna cosa propera a l'art - i deu ser aquesta la pretensió, ja que tants trobeu que és la rehòstia -,hi ha d'haver una entel.lèquia que els carpetovetònics anomenem DIRECTOR, i els més intel.lectuals l'AUTOR, que a mi no em sembla que compti per a gran cosa a la televisió, salvant totes les honroses excepcions que volgueu...i que consti que jo sóc dels que em costa trobar també un bon director en el cinema, però em fa l'efecte que n'hi ha més
i el que trobo lleig és el costum modern de passar pàgina ràpidament sobre les tradicions anteriors, com si aquestes sèries de marres haguessin nascut del no res, o aquests guionistes dels pebrots fossin millors que el més humil i mediocre dels imitadors de Ben Hecht, quan l'únic és han tingut la grandíssima sort que els han contractat l'HBO o qui sigui,i els hi han produït la seva imaginativa història i admeto que la cagui, però també li ho van dir a Flaubert quan es carregava els folletins d'Eugene Sue, i qui es recorda d'aquest ara, per molt entretingudes que fossin les seves històries ?
i em treu de polleguera la frase "si no t'agrada no t'ho miris, però.." què passa, que ja no es pot dir que no agrada una cosa que una majoria reverencia P no pretenc pas que us deixi d'agradar ni que no ho veigueu, ni molt menys encara que em doneu la raó, però no em digueu que no opini al respecte ?? quant a "cagar" és una cosa que ho fant tant els equivocats com els qui no, però caguen més els que més mengen
Saps, Hyde, a mi el que em treu de polleguera (bé, és un dir, no et pensis) són els iconoclastes que jutgen les coses sense haver-les vist, cahiers de cinéma en mà. No és pas la primera vegada que ho fas. I com comprendràs, entre la teva entesa però infundada opinió i la meva burra opinió, aviat he triat. Ciao, m'en vaig a veure l'episodi 8.
matilde, per segons què sóc iconoclasta, però no en aquest cas, que seria un contrasentit que ho fos i a més és pel contrari que m'indigna, justament perquè ningú recorda que és un llenguatge iconogràfic.. i no, no tinc cap cahiers en mà, només la mala llet al cervell davant...perdona, no t'interrompeixo més : ves a veure el capítol
i com que em temo que avui ja m'he passat de mala llet, n'estic fins ek gorro de tot, de mi i del meu puto creador que es deu pensar que està fotent una gràcia, me'n vaig a prendre pel
sense que m’hi hagin demanat m’hi fico: jo si penso que series com The Wire són CINEMA i del bo, del pur, molt millors que algunes coses que s’estrenen a les sales ….el que passa és que l’autor no és el director, o no només el director,… el què ha canviat molt és el concepte d’autoria, quan en Miquel Hyde parla del director, crec jo, que parla del director com Autor de la peli, l’autoria com a concepte clàssic definit per Bazin i tota la pesca de la nouvelle vague… …. ara, a la tele segueixo pensant que hi ha espurnes del millor CINEMA actual.
miquel hyde disposat a dir la darrera paraula abans de marxar20/3/12 22:51
està béeeeee, m'has enxampat : CAAAP !!! però ningú ha llegit el Kamasutra i tots sabem en què consisteix i en parlem, amb fundes o sense fundes, oi ? i per altra banda, perdona, però si vols et concedeixo la RAÓ, ja que al final tant li fot qui la tingui, que aquesta darrera nit l'únic que em preocupa és aquells que Pi de la Serra deia que si volguessin no veuríem mai al sol...la resta, xerrameca
recapacitaré, matilde i robert, i miraré "the wire" a veure si així tinc motiu per ser un-iconoclasta-que-jutja-sense-haver-vist-el-que-es-carrega o només un no-iconoclasta-indignat
No és que vulgui embolicar la troca encara més, però si jo t'hagués de dir una et diria The Sopranos, consti. I deixa't de recapacitacions existencials, que és molt tard. No som res, diu tothom. Però és molt pitjor: no som ningú. (conxo, això és Emily Dickinson com a poc!! "Jo no sóc ningú. Qui ets tu?) Bora nit!
miquel hyde (responent i tornant enrere)20/3/12 23:20
doncs, mira, aquest no ningú sí que ha vist el primer capítol dels Sopranos i no em va dir gran cosa...ja sé que hauria hagut de continuar, però no em va enganxar i vaig tornar-la a qui me l'havia deixat...però, en fi, com deia aquell tot és relatiu
miquel hyde (no, no puc deixar-ho estar !!)20/3/12 23:35
no és que m'agradin o no m'agradin les sèries, vistes o no vistes, és que cada vegada que se'n parla amb els adjectius "boníssimes" en amunt - que jo no li concedeixo ni al més intocable dels Dostoievskis -és quan més desitjo que rebenti tot
No t'ho agafis així, Hyde, que l'únic que rebentarà seràs tu. A més, saps, de sobres, que el superlatiu boníssim està sobrevalorat (ecs!). En això de tocar el voraviu, cadascú se sap la seva. Fins i tot pel que fa a les paraules, no?
" hi ha paios que no els interessa res més que cremar-ho tot !!" (frase dita per Michael Caine que he escoltat fa poc en el tràiler d'"El cavaller fosc") com m'hi identifico !!
Gran fragment el que tries, Mati, i justament un dels que amb més força desacredita el tòpic segons el qual els diàlegs de la sèrie són d'allò més naturalistes. Els guionistes respecten l'argot de la droga de Baltimore, oi tant, i els actors s'esforcen a pronunciar-ho com toca*, però The Wire és el que és justament perquè és està extraordinàriament escrita. Posa un traficant de debò a parlar d'El gran Gatsby i ja et dic jo que no li sortirà així de bé.
L'altre fragment que em ve al cap en el mateix sentit és el conegudíssim judici a Omar Little.
*Sé que n'hi ha que són de Baltimore, però Dominic West (McNulty) i Idris Elba (Stringer Bell) són anglesos, ni més ni menys. Cosa que inevitablement em porta a pensar en els actors catalans i en la seva lamentable incapacitat a l'hora d'adequar l'accent al personatge que interpreten. Tan difícil és, per a algú de Barcelona, parlar com si fos de Girona, de Vic, de Tortosa, de Gandia, de Felanitx?
Ai, Ferran, si Hyde ja no paeix bé el meu superlatiu, amb aquest teu "extraordinàriament" tindrà coragre!
I en això que dius de l'accent dels actors catalans, per aquests verals va haver molt rebombori amb la sèrie aquella de tele3, "Serrallonga"; apa que no vam escarnir el protagonista! El pobre no va fer mai una vocal neutra ni per mal de morir.
Quan una cosa és molt millor del que és habitual, no és ordinària, és extraordinària.
Em penso que no menteixo si dic que no sóc persona de superlatius fàcils. Ara, saber admirar no és tan senzill ni tan passiu com sembla. Admirar només les coses i la gent que fa més de cent anys que és morta és una manera de no mullar-se, de veure la cultura com una necròpolis, dit sigui amb tot el respecte del cosmos.
Res, que els clubs de lectura es propaguen com la pesta bubònica, i que fins i tot surten en sèries de culte com The Wire.
ResponEliminaI aquest fragment correspon a l'episodi 6è de la segona temporada; "All prologue", es titula.
No recordo haver vist mai més de dos o tres capítols de cap sèrie (si exceptuem "La casa de la pradera"), i segueixo sense sentir-hi atracció. Però és evident que hi ha un desplaçament d'actors i guionistes cap a aquest gènere. La veritat és que el fragment té nivell, què carai. Llàstima que aquí segueixin encara amb les bajanades estil "La Riera", què hi farem.
ResponEliminaEls clubs de lectura (com els grups d'autoajuda) són segur una bona font d'inspiració.
Hola, em dic Matilde i sóc addicta a The Sopranos, podria començar.
EliminaAixò de les sèries ha canviat molt des dels temps de La casa de la pradera o Los ángeles de Charlie. N'hi ha de boníssimes (The wire, per exemple). Jo hi tinc tirada, perquè, n'aquelles hores del vespre prèvies a la desconnexió, el format (la durada dels episodis, vull dir, 45 o 50 minuts) és ideal. Però no m'agrada seguir-les quan les emeten per la tele; m'espero a que les editin en dvd (i arribin a la biblioteca)i llavors me les pillo. M'agrada veure-les seguides. Fa poc he acabat Six Feet Under, i ara estic amb The wire (només havia vist la primera temporada, l'única que tenim a la biblioteca) perquè me l'ha passada en Robert. És boníssima, però jo enyoro Toni Soprano.
Estariem hores discutint amb la Matilde si és millor Sopranos o The Wire, de fet, tan és. El què és impepinable és que sense Els Sopranos no hi hagués hagut The Wire, per varies raons, una d’elles (but not least) és que l’HBO no hagués apostat per un producte de “qualité” com la serie de Simon sense l’èxit de la de Chase. The Wire és una sèrie total. A mi, la temporada que més m’agrada és la cuarta, però en cada episodi, en cada un d’ells hi ha seqüències inovidables. Gracies per recordar-me aquesta de la segona. I també vull dir que quan em canviï l’avatar hi posaré l’Omar.
ResponEliminaLlarga vida a la TV. i com deia David Simon en una entrevista, que es foti l’espectador mitg..i afegixo jo: que seguixi amb la vomitiva riera....
(fa poc s'han editat dos llibres de Simon, The Corner i HOmicide que són la base de dues series: la primera és una miniserie de 4 (o 6, ara no recordo) episodis sobre el mon de l'addicció a les drogues i la segona (que no he vist) sobre el departament d'HOmicidis de Baltimore (em sembla), aquesta darrera no hi ha manera de trobar-la, de fet, no conec a ningú que l'hagi vist i això que em sembla que es va emetre per la tele...però, noi, no hi ha manera.)
No ho farem, això de discutir quina és més bona, sobretot perquè no ho sé. No tinc eines com per a emetre un judici d'aquest tipus, en serio. Les trobo boníssimes totes dues, però jo sóc de Chase (tot i que no li perdonaré mai el final -l'agonia, s'hauria de dir- de Doctor en Alaska).
EliminaHòstia, l'Omar, quin gran personatge.
(Nota: l'Omar ve a ser com un Robin Hood dels ionquis; va per Baltimore robant droga als narcotraficants i després els hi regala.)
Ara, a la segona temporada, l'acabo de veure en un judici, declarant contra un sicari de l'Avon i l'Stringer. L'advocat dels narcos li diu que el seu testimoni no val res, perquè viu del negoci de la droga (quins collons!)i llavors l'Omar va i li arria : "Igual que usted ... Yo tengo la escopeta, usted tiene su maletín. Es todo parte del juego, ¿vale?".
Uàu.
A mí em passa com a en Lluís, les últimes series que vaig veure devien ser "Els joves" o "L'escurçó negre". Però cada vegada que us sento parlar amb entusiasme de series de l'HBO com "The Wire" o "Six Feed Under" sento una mica remordiment. It's what I think any way.
ResponEliminaPos jo crec que quan una cosa no ve de gust, no ve de gust. No cal donar-hi més voltes, Brian.
ResponEliminaEl sol fet d'allargar una situació inicial, per molta imaginació que hi posin els guionistes, renovin personatges, diguin frases ocurrents, etc., m'acaba avorrint i no recordo, ara mateix, cap sèrie de tv que m'hagi agradat del tot ; i no és una qüestió de format televisiu, ja que en el cinema tampoc recordo cap trilogia o sèrie de pel.lícules que m'hagin agradat totes. La que més s'hi apropa, pels meus gustos, la d'"El Padrí", trobo que falla en el tercer títol, que la salvo per la mitja hora final. I les formes visuals i de posada en escena de les sèries televisives, si les mires sense so, no em semblen res de l'altre món ; tot s'aguanta pel bla bla bla dels personatges (per què xerren tant a la tele ?)
ResponEliminaPerquè si no xarressin tant semblaria una peli de Bergman?
Eliminamiquel hyde, et recomano Black Mirror, són només tres episodis, gairebé no tindras temps ni d'avorrir-te
Eliminaestà bé, Robert, me l'apunto
EliminaMatilde, sí, xerren molt a les pelis de Bergman, però quan es proposa fer escenes sense diàleg està fent CINEMA del bo, en estat pur - mira't el somni de "Maduixes silvestres", la violació i la venjança de "El brollador de la donzella", gran part de "Persona", etc., etc. -, cosa que no crec que es pugui dir dels tècnics i il.lustradors de guions d'aquestes sèries - un director és alguna cosa més que això -.
Hyde, una sèrie de TV no és cinema, és una sèrie de TV. Si no t'agraden, perquè a tu només t'agrada mirar cinema, no te les miris, però no comparis, que, a banda de ser lleig, la cagues.
Eliminamatilde, el llenguatge àudivisual o narrativa per imatges, o com en vulguis dir, és igual tant si es projecta en una pantalla gran, es passa per televisió o es reprodueix en dvd, mini disc o la mare que ho va parir, i al darrera, o davant, si el que es vol fer és alguna cosa propera a l'art - i deu ser aquesta la pretensió, ja que tants trobeu que és la rehòstia -,hi ha d'haver una entel.lèquia que els carpetovetònics anomenem DIRECTOR, i els més intel.lectuals l'AUTOR, que a mi no em sembla que compti per a gran cosa a la televisió, salvant totes les honroses excepcions que volgueu...i que consti que jo sóc dels que em costa trobar també un bon director en el cinema, però em fa l'efecte que n'hi ha més
Eliminai el que trobo lleig és el costum modern de passar pàgina ràpidament sobre les tradicions anteriors, com si aquestes sèries de marres haguessin nascut del no res, o aquests guionistes dels pebrots fossin millors que el més humil i mediocre dels imitadors de Ben Hecht, quan l'únic és han tingut la grandíssima sort que els han contractat l'HBO o qui sigui,i els hi han produït la seva imaginativa història
Eliminai admeto que la cagui, però també li ho van dir a Flaubert quan es carregava els folletins d'Eugene Sue, i qui es recorda d'aquest ara, per molt entretingudes que fossin les seves històries ?
i em treu de polleguera la frase "si no t'agrada no t'ho miris, però.."
Eliminaquè passa, que ja no es pot dir que no agrada una cosa que una majoria
reverencia P no pretenc pas que us deixi d'agradar ni que no ho veigueu, ni molt menys encara que em doneu la raó, però no em digueu que no opini al respecte ?? quant a "cagar" és una cosa que ho fant tant els equivocats com els qui no, però caguen més els que més mengen
Saps, Hyde, a mi el que em treu de polleguera (bé, és un dir, no et pensis) són els iconoclastes que jutgen les coses sense haver-les vist, cahiers de cinéma en mà. No és pas la primera vegada que ho fas. I com comprendràs, entre la teva entesa però infundada opinió i la meva burra opinió, aviat he triat. Ciao, m'en vaig a veure l'episodi 8.
Eliminamatilde, per segons què sóc iconoclasta, però no en aquest cas, que seria un contrasentit que ho fos i a més és pel contrari que m'indigna, justament perquè ningú recorda que és un llenguatge iconogràfic.. i no, no tinc cap cahiers en mà, només la mala llet al cervell davant...perdona, no t'interrompeixo més : ves a veure el capítol
Eliminai no em posis el parany: ni tu ets burra, ni jo tinc perquè tenir una opinió infundada
Eliminai com que em temo que avui ja m'he passat de mala llet, n'estic fins ek gorro de tot, de mi i del meu puto creador que es deu pensar que està fotent una gràcia, me'n vaig a prendre pel
EliminaEp, allà on dic "m'en vaig" (a la francesa, mai millor dit) vull dir "me'n vaig". Quin mal d'uis!
EliminaI ara, no-iconoclasta-indignat, respon-me a una pregunta: quants episodis de The wire has vist en ta vida?
sense que m’hi hagin demanat m’hi fico:
ResponEliminajo si penso que series com The Wire són CINEMA i del bo, del pur, molt millors que algunes coses que s’estrenen a les sales ….el que passa és que l’autor no és el director, o no només el director,… el què ha canviat molt és el concepte d’autoria, quan en Miquel Hyde parla del director, crec jo, que parla del director com Autor de la peli, l’autoria com a concepte clàssic definit per Bazin i tota la pesca de la nouvelle vague… …. ara, a la tele segueixo pensant que hi ha espurnes del millor CINEMA actual.
està béeeeee, m'has enxampat : CAAAP !!! però ningú ha llegit el Kamasutra i tots sabem en què consisteix i en parlem, amb fundes o sense fundes, oi ?
ResponEliminai per altra banda, perdona, però si vols et concedeixo la RAÓ, ja que al final tant li fot qui la tingui, que aquesta darrera nit l'únic que em preocupa és aquells que Pi de la Serra deia que si volguessin no veuríem mai al sol...la resta, xerrameca
El Kamasutra té lletra?
ResponEliminaA LA M.....!! (FERNAN GÓMEZ, LABORDETA, ETC., IN MEMORIAM)
ResponEliminapuntualitzo : la M... només va per als qui "siguin frares..." als demés només els hi desitjo un bon son o una bona visió de "The Wire", és igual
ResponEliminarecapacitaré, matilde i robert, i miraré "the wire" a veure si així tinc motiu per ser un-iconoclasta-que-jutja-sense-haver-vist-el-que-es-carrega o només un no-iconoclasta-indignat
ResponEliminaNo és que vulgui embolicar la troca encara més, però si jo t'hagués de dir una et diria The Sopranos, consti.
EliminaI deixa't de recapacitacions existencials, que és molt tard. No som res, diu tothom. Però és molt pitjor: no som ningú. (conxo, això és Emily Dickinson com a poc!! "Jo no sóc ningú. Qui ets tu?)
Bora nit!
doncs, mira, aquest no ningú sí que ha vist el primer capítol dels Sopranos i no em va dir gran cosa...ja sé que hauria hagut de continuar, però no em va enganxar i vaig tornar-la a qui me l'havia deixat...però, en fi, com deia aquell tot és relatiu
EliminaI dic jo, és un parlar, no serà millor que t'ho deixis córrer i ja està.
EliminaRepite conmigo: NO-M'AGRADEN-LES-SÈRIES-FINS-I-TOT-LES-QUE-NO-HE-VIST.
no és que m'agradin o no m'agradin les sèries, vistes o no vistes, és que cada vegada que se'n parla amb els adjectius "boníssimes" en amunt - que jo no li concedeixo ni al més intocable dels Dostoievskis -és quan més desitjo que rebenti tot
Eliminamés aviat escriuré dos milions de vegades :
EliminaNO DIRÉ EL NOM D'HBO EN VA
millor, que no rebenti tot : que només quedi, d'això que en diem cultura, UNA SÈRIE de 3264765322227888976666321907654321111111 TEMPORADES D'ÈXIT !
EliminaNo t'ho agafis així, Hyde, que l'únic que rebentarà seràs tu. A més, saps, de sobres, que el superlatiu boníssim està sobrevalorat (ecs!). En això de tocar el voraviu, cadascú se sap la seva. Fins i tot pel que fa a les paraules, no?
Eliminael comentari no pot quedar buit, diu l'ordinador....i d'on treu que posar paraules darrera paraules no sigui buidor ?
ResponEliminadel judici final
ResponElimina" hi ha paios que no els interessa res més que cremar-ho tot !!"
ResponElimina(frase dita per Michael Caine que he escoltat fa poc en el tràiler d'"El cavaller fosc")
com m'hi identifico !!
Gran fragment el que tries, Mati, i justament un dels que amb més força desacredita el tòpic segons el qual els diàlegs de la sèrie són d'allò més naturalistes. Els guionistes respecten l'argot de la droga de Baltimore, oi tant, i els actors s'esforcen a pronunciar-ho com toca*, però The Wire és el que és justament perquè és està extraordinàriament escrita. Posa un traficant de debò a parlar d'El gran Gatsby i ja et dic jo que no li sortirà així de bé.
ResponEliminaL'altre fragment que em ve al cap en el mateix sentit és el conegudíssim judici a Omar Little.
*Sé que n'hi ha que són de Baltimore, però Dominic West (McNulty) i Idris Elba (Stringer Bell) són anglesos, ni més ni menys. Cosa que inevitablement em porta a pensar en els actors catalans i en la seva lamentable incapacitat a l'hora d'adequar l'accent al personatge que interpreten. Tan difícil és, per a algú de Barcelona, parlar com si fos de Girona, de Vic, de Tortosa, de Gandia, de Felanitx?
Ai, Ferran, si Hyde ja no paeix bé el meu superlatiu, amb aquest teu "extraordinàriament" tindrà coragre!
EliminaI en això que dius de l'accent dels actors catalans, per aquests verals va haver molt rebombori amb la sèrie aquella de tele3, "Serrallonga"; apa que no vam escarnir el protagonista! El pobre no va fer mai una vocal neutra ni per mal de morir.
Quan una cosa és molt millor del que és habitual, no és ordinària, és extraordinària.
EliminaEm penso que no menteixo si dic que no sóc persona de superlatius fàcils. Ara, saber admirar no és tan senzill ni tan passiu com sembla. Admirar només les coses i la gent que fa més de cent anys que és morta és una manera de no mullar-se, de veure la cultura com una necròpolis, dit sigui amb tot el respecte del cosmos.