dimecres, 7 de març del 2012

finlàndia és nom de tango


2007. Agosto.

ME DIJERON que los finlandeses no se sienten tensos si la conversación atraviesa largas pausas, ya que para ellos el silencio siempre fue una forma de comunicación. Ahora bien, cuando por fin se deciden a hablar, se quedan contrariados si les interrumpes. También me dijeron que resulta sorprendente en la televisión el ritmo pausado de los presentadores de los informativos, y también que muchos finlandeses consideran que el tango nació en su país y llegó en los barcos a la Argentina. ¿El tango es finlandés? Creo que en Buenos Aires, en revancha, dicen que la sauna es argentina. Y también me dijeron que la vida en Helsinki es gris y deprimente, tal como la retrata el cineasta finlandés Aki Kaurismäki en sus extrañas películas silenciosas o la describe Arto Paasilinna en sus novelas (Delicioso suicidio en grupo), donde dice que el enemigo más poderoso de los finlandeses es la oscuridad, la apatía sin fin, "pues la melancolía flota sobre el desgraciado pueblo y durante miles de años lo ha mantenido bajo su yugo con tal fuerza que el alma de éste ha terminado por volverse tenebrosa y grave".

Antes de salir hacia allí, leí las Cartas finlandesas de Ángel Ganivet, recientemente reeditadas (escritas hace un siglo, son de una modernidad asombrosa), y me dediqué a investigar sobre Kaurismäki alquilando todas sus películas. Son muy originales, admirables obras de autor, sin duda. Per sólo pude ver dos, La chica de la fábrica de cerillas y Sombras en el paraíso. Y es que deprimen al más optimista, aunque reconozco su poesía fúnebre: los silencios se hacen misteriosamente inolvidables, la tristeza se convierte en materia infinita, la oscuridad parece un túnel sin regreso.

Pensé que, si todo iba a ser así en Finlandia, el viaje sería duro y extraño. Pero me animaba la perspectiva de encontrar buen material literario para un hipotético libro sobre el tema de la rareza en general. Fui allí a primeros de agosto y pasé en Helsinki diez días y no encontré ese material, casi no vi nada allí que fuera realmente raro. Al día de hoy, ni siquiera puedo seguir pensando que Finlandia es extraña. Hasta recuerdo ahora con bochorno que viajé habiendo ya mentalmente escrito las postales: "Desde la rara, silenciosa, pacífica Finlandia..."

A los dos días de mi llegada, leí estupefacto en la edición europea de El País: "En la pacífica Finlandia tuvo lugar ayer un crimen tremendo..." En aquel momento, todo llevaba a pensar que encontraría en Finlandia una réplica del ángulo más raro de mi propio paisaje cerebral...Pero nada de nada. Salvo esa anécdota, lo demás transcurrió con  una normalidad inquietante. Los encantadores finlandeses que conocí (Anu Partanen y compañía) no tenían nada de tenebrosos ni graves. Si cuando hablaban les interrumpías, sonreían comprensivos. A uno le pregunté si le había molestado que le interrumpiera y me contestó con una frase de suave rareza: "¿Seguro que naciste para interrumpir?" No eran tenebrosos, sino que tenían humor y eran agudos, amables, comunicativos. No encontraba uno grandes rarezas que registrar. Anoté esto en la dinámica terraza del Gran Hotel Kamp: "Kaurismäki es raro, Finlandia no."


Enrique Vila-Matas. Dietario voluble. Anagrama, 2008. P. 175.


22 comentaris:

  1. És el que té prendre's els tòpics en serio...

    Però se'm acut afegir: si no fos pels tòpics ¿com podríem presumir una mínima coneixença del món?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pos mira, jo crec que els tòpics tenen molt mala premsa, perquè, en general i amb totes les excepcions que calgui, no van del tot desencaminats. És una mica com el que passa amb la Sra. Parèmies -refranys, frases fetes i tota la pesca- que són més ficció que ciència, però de vegades l'encerten.

      Clar que també està allò de Goobels, ja saps, que a cops de repetir una cosa, encara que no sigui certa, esdevé veritat. Així que no sé què dir-te. Sóc gallega, es nota?

      Elimina
  2. Fa poc he anat a Veure "Le Havre" de l'amic Aki K...aki. Una pel•lícula prou rara i gens realista, però extremadament optimista sobre el que passaria el dia que decidissim començar a ser bons els uns amb els altres enlloc d'actuar com de normal, potser podríem viure miracles i tot? Us copio dos fragments molt guais d'una entrevista que ve en un d'aquells paperots que donen als cinemes.

    La fraternidad existente entre los habitantes del barrio de pescadores de El Havre salva al chico, pero ya no existe en la vida real, ¿verdad?

    Espero que exista, o si no, ya estamos viviendo en la sociedad de hormigas de que solía hablar Ingmar Bergman.

    Tengo la sensación de que cuanto más violento se hace el mundo, más crece su fe en el ser humano. ¿Se ha vuelto desesperadamente optimista?

    Siempre me ha gustado más la versión del cuento en la que Caperucita Roja se come al lobo, pero en la vida real prefiero a los lobos a los pálidos hombres de Wall Street.

    ResponElimina
  3. Entrevista a Aki K...äki, lògicament.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies pels fragments de l'Aki Kukusmaki (äki, volia dir, äki, lògicament, també!).
    Jo he vist no fa gaire "Contraté a un asesino a sueldo" i "Nubes pasajeras" i són estranyes, sí, però em van agradar. Diuen que la que s'ha de veure és "Leningrad Cowboys Go America" (em sembla que n'hi ha un altra, dels caubois aquests; que són dues, vaja).
    Al menys a l'Aki-äki li he vist dues. No puc dir el mateix de Bergman, que les he començat totes i no he aconseguit acabar-ne cap perquè em ve com una mena de passió, allà cap al minut quinze; tant fa que siguin maduixes, segells, fannys i alexandrs,...,la qüestió és que quan el rellotge diu que ja han passat 16 minuts, jo ho veig clar de cop, que és com dir que dormo. Quina desgràcia la meva.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'en Kaurismäki vaig tornar a veure fa poc La vida de Bohèmia, que va ser la primera que li vaig veure, cap allà al paleolític superior. Em continua semblant la seva pel·lícula més entranyable; tendra i amb aquell punt d'humor. Les últimes que li he vist(Le Havre fa poques setmanes) estan prou bé, però trobo que força una mica massa el final feliç i que de fet no tenen res que no fos als kaurismäkis dels 90.

      I ja pots anar preparant una supercafetera, perquè Bergman és indispensable. Si les has començades totes no t'avorriré amb la llista de noms... o sí. Per començar Somriures d'una nit d'estiu, Estiu amb la Mònica, la versió televisiva de Fanny... i després Com en un mirall, Persona, les maduixes, l'hora del llop... Quatre cafès, i sense por!

      Elimina
  5. miquel hyde7/3/12 17:44

    potser hauríem de començar per definir què és raresa, ja que no deixa de ser una convenció imposada...per a mi, per exemple,Kaurismäki em sembla personal, original, si vols tu insòlit, però si mirem la història d'un determinat cinema - començant pel grandiós Dreyer - no és gens rar
    i si Finlàndia és rara, ho serà per als aixafaterrosos futbolaires, guàrdiacivils i toreros - posats a dir tòpics - de les nostres contrades ibèriques, no pas per als noruecs, suecs, danesos, russos, fins i tot alemanys...m'estranya que una personalitat tan perspicaç com la d'en Vila-Matas caigui en un prejudici tòpic així

    ResponElimina
    Respostes
    1. Raresa: Qualitat de rar.
      Rar: 1.Que és molt petit en nombre. 2. Molt poc freqüent. 3. No gens comú, extraordinari.

      Total, segons com t'ho miris, tant pot ser bo com dolent, vaja.

      Elimina
  6. miquel hyde7/3/12 17:46

    Jesús Lizano té un molt bon poema sobre això que es diu "Yo soy raro"

    ResponElimina
  7. miquel hyde7/3/12 17:49

    Matilde, Bergman no me'l toquis !
    sort que només t'has quedat amb la idea que et dona son, que ja em pensava que també sortiries amb els tòpics dels qui només veuen pel.lícules americanes, en color, per la tele, amb els mateixos actors de sempre, i estrenades després de l'any 80

    ResponElimina
    Respostes
    1. Home, Hyde, si dic "quina desgràcia la meva" i, a sobre, no m'ho deixo córrer, ans al contrari, que de tant en tant hi torno, aviam si sona la flauta -potser fóra millor dir el despertador, en la meva particular (estranya?) relació amb en Bergman-...més que de tòpics dels qui només veuen aquesta mena de pel·lícules que dius tu, el que faig és homenatjar Joan Capri (un monòleg que es titula "els savis", crec). Feia conya amb les pel·lis d'art i assaig, i deia allò tan fantàstic: Esto es cine!.

      Elimina
    2. Ostres, i des d'aquí un sentit homenatge al Casablanca, que juntament amb el Capsa i el Maldà eren la meva ruta del "Esto es cine", allà pels volts de l'any vuitanta del segle passat.

      Elimina
  8. miquel hyde7/3/12 17:50

    el tòpic el va inventar Goebbels...o això deia ell

    ResponElimina
  9. Jo sempre m'adormo amb aquella del lloro del Marc Recha. És sortir el lloro i una passió de son que no puc amb ella. Bergman m'agrada força en general, mai m'he adormit amb una pel·lícula d'ell. A més hi surten unes actrius molt bones, sueques totes elles. Ara se m'ha acudit preguntar-me per què les finlandeses no tenen la mateixa fama que les sueques, però igual m'he quedat anclat en un tòpic del cinema caspós espanyol. Crec que en Vila-Matas està sent bastant irònic i tanguero, em sembla que cap finlandès no ha estat maltractat al seu escrit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta del lloro, si l'he vista, dormia des del minut zero, que no la tinc gens present.

      Jo de sueques no m'hi entenc gaire. Ni de suecs, tampoc. Clar que acabo de recordar una escena digna de López-Vázquez. Pos tindríem uns setze anys, jo encara anava a les sores. Viatge final de curs. Eivissa. Piscina de l'hotel. Un tio ros, ulls blaus, assegut al pedrís. La Laura em diu, va, entra-li, tu que tens desparpajo. I jo, cap allà, amb aquell anglès que tu i jo sabem que gasto. Maifrenuontstonouiurneim. La cara del presumpte nòrdic, un poema que jo atribuïa al meu accent dubtós. Llavors va i em respon ¿Lo cualo?. Paco, de Sant Adrià del Besòs, és l'únic suec que he conegut en ma vida.

      Elimina
  10. Després de veure unes quantes pel·lis del Kaurismaki m'ha divertit molt veure què diu del país l'inesgotable Vila-Matas...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara tinc una altra coseta de Finlàndia signada per Vila-Matas. Crec, com l'Òscar, que cap finlandès no ha estat maltractat, al contrari.
      I, gràcies a ell (no a l'Òscar, sinó a Vila-Matas) he anat a petar a les Cartas finlandesas de Ganivet (un gran personatge, n'hauria de parlar!) i m'ho he passat teta.

      Clar que a mi la cosa nòrdica (Finlàndia, Lapònia, Noruega...)me l'explica l'Skadi (abans Comtessa d'Angeville). Doncs apa que no m'ho passava bé llegint La muntanya màgica o Meta incognita (no puc afegir l'enllaç, perquè Google em diu que aquest bloc ha desaparegut!).

      Elimina
  11. De cine no puc parlar-ne, sí de poesia.
    Recordo l'estada al 2007 d'uns poetes finesos convidats per l'activíssim QUARK-poesia. Calia veure amb quina alegria celebraren la bondat de la nostra primavera l'esprimatxat Jouni Inkala, l'ampla Merja Virolainen (un nom que ens va obligar a cantar-li els goigs montserratins), i algun altre que ara se m'escapa. No oblido aquell encontre-recital a la rectoria de la Força (amb el Perejaume, el Cornudella i la Lacruz com equip poètic català). Festa grossa, amenitzada pel Xavier Maristany, que ens va fer saber que, si més no en el cas dels seus poetes i apart de la raresa de la seva llengua, els finesos són gent excel·lent. Ni tan sols vam detectar el ritme alentit que esmenta el Vila-Matas. Després d'un mes sense menester d'una sauna, qui no s'adapta a les nostres ràpides maneres.

    ResponElimina
  12. Virolainen!! Perlamordedéu, de ben segur que si gratem una mica el seu arbre genealògic, no serà difícil trobar-li un avantpassat nascut a Esparreguera!! I qui diu Esparreguera diu Monistrol.

    ResponElimina
  13. miquel hyde8/3/12 16:38

    cites com a "nòrdic", Matilde, "La muntanya màgica", i m'ha fet gràcia perquè fa ben poc em discutia amb un amic sobre aquests paràmetres geogràfics, de brúixola de cole, tan relatius, que utilitzem - jo el primer - i precisament senyalava que els alemanys són els del sud per als escandinaus, mentre que els ibèrics som els del nord per als africans; o sigui, que vol dir "del nord" o "del sud" ?.. això de basar-se en els punts cardinals per a catalogar cultures és dubtós , ja que posem com a "orientals" xinesos i japonesos, per exemple, i són dos pobles que s'assemblen menys del que creiem ; i si ens ho mirem pel vessant contrari, tampoc serveixen les distincions : si l'espècia humana és igual aquí o a la Conxinxina, de que ve diferenciar-nos per nacions o cultures ?

    ResponElimina
  14. No cito Thomas Mann, sinó el títol del bloc de la comtessa, que es deia així! Consti.
    I quan a la geografia, Hyde, sóc tan patètica (per no dir egocèntrica) que els punts cardinals me'ls marco jo, t'ho juro.

    ResponElimina