Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Finlàndia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Finlàndia. Mostrar tots els missatges

divendres, 12 de juliol del 2019

la formidable història de com una finlandesa esdevé traductora del català


ANNA BALLBONA
La formidable història de com una finlandesa esdevé traductora del català
El Temps
24|6|2019

‘El violí d’Auschwitz’, de Maria Àngels Anglada, és una de les obres més traduïdes en català. Parlem de la responsable de la traducció d’aquesta obra al finés, Satu Ekman.
El violí d’Auschwitz va tenir una molt bona acollida a Finlàndia, on es va publicar a principis del 2018. “S’ha convertit en llibre molt popular, les vendes i les crítiques han estat molt bones”, explica, satisfeta pels quatre cantons, Satu Ekman, que és qui ha traslladat la novel·la de Maria Àngels Anglada al finès. Ara pot sorprendre, però El violí d’Auschwitz és de les obres en català més traduïdes, només per darrere de La plaça del Diamant, La pell freda i Jo confesso
“Tracta un tema que tothom coneix d’una manera diferent, i la llengua és molt diàfana i bonica. Aquesta llengua poètica i clara em va agradar molt. Amb poques paraules és capaç de dir coses molt grans”, ressalta Satu Ekman, que, per raonar l’èxit al seu país, hi afegeix un altre element: l’atracció de Finlàndia per la novel·la històrica i la literatura amb un teló de fons bèl·lic. El violí d’Auschwitz és una de les 153 traduccions del català que es van publicar l’any passat, segons la darrera actualització de les dades que recull l’Institut Ramon Llull (consultades a mitjan de juny, són dades que no tenen caràcter absolut perquè el llistat el confecciona a partir de diverses procedències, més enllà dels llibres que han rebut els seus ajuts a la traducció). S’ha de recordar que la novel·la d’Anglada, publicada el 1994, va arribar a vendre més de 100.000 exemplars només en català (una xifra ara inimaginable).
La història mateixa de com Satu Ekman esdevé traductora del castellà i del català és un encís: la demostració de com un atzar feliç pot afavorir el naixement de traductors abnegats, com és el seu cas, i pot proveir la literatura catalana d’ambaixadors infatigables. Per fer-nos-en una idea: Finlàndia només té tres traductors del català. I del castellà, només cinc que tinguin com a primera llengua el castellà. La majoria de traductors d’aquest país ho són de l’anglès i del suec. 
“Un dia vaig agafar una novel·la de la biblioteca dels meus pares, Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, en finès. Va ser un flaix, un canvi de món, com una droga. Era tan diferent de tota la literatura que havia conegut abans!”, rememora Satu Ekman. I aquí es va engegar el moviment. “A l’institut vaig trobar un curs d’art alternatiu dedicat al castellà. Em vaig interessar molt per la cultura i la música llatinoamericana. I quan vaig aprendre una mica dels bàsics de castellà vaig anar a comprar la traducció en l’original”. L’impacte de llegir García Márquez en la llengua primigènia va fer la resta: “Vaig veure que la traducció no és escriure paraula a paraula ni frase a frase, sinó que és una feina creativa. I vaig pensar que seria un somni fer algun dia una traducció literària”. Així va ser com es va decidir per cursar estudis de literatura i de Filologia Hispànica, que la van portar a passar dos anys a Veneçuela... Imaginin, una finlandesa en aquest país sud-americà!
I la topada amb el català? “Quan estudiava feia de guia en diferents tipus de festivals. Una vegada, en un festival de música tradicional, va venir un grup de dansaires d’un poble que es diu Ullastrell, a prop de Terrassa. Eren tots joves com jo i ens vam fer molt amics i encara ho som. Va ser el primer contacte amb Catalunya.” Després va fer un curs bàsic de català per poder comunicar-se amb ells i la seva obstinació perseverant de voler-lo aprendre va fer la resta (programa d’aprenentatge per Internet de la Generalitat —Parla.cat—, visites a Catalunya, intercanvis de conversa amb catalans...).
Quan estava treballant en El violí d’Auschwitz va ser convidada a fer una estada a la residència Faber d’Olot. “L’estada a la residència em va donar molt. Era la meva primera novel·la del català al finès i estar en un ambient catalanoparlant em va ajudar molt”. Va aprofitar per contactar amb la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Fages de Climent —dirigida per l’ara consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga— i per visitar la biblioteca de Figueres, on va poder consultar el manuscrit original de l’obra. “Va ser molt emocionant. A l’hora de dinar em vaig trobar sola, amb l’Anglada, en aquella biblioteca tan gran. Hi va haver un moment, potser per l’aire condicionat, que una pàgina del manuscrit va girar-se sola. En finès, el verb traduir i girar és la mateixa paraula. Vaig pensar: aquí estem, la Maria Àngels i jo, fent la mateixa cosa.” Consultar el manuscrit original li va proporcionar molta confiança: “Vaig veure que justament on jo tenia dubtes és on la Maria Àngels havia fet canvis”. 
A proposta d’una editorial, com havia estat el cas del llibre d’Anglada, ara Satu Ekman està traduint La maledicció dels Palmisano, de Rafel Nadal. Està previst que es publiqui la tardor que ve. Per treballar en aquesta traducció, la tardor passada va fer una estada d’un mes a Catalunya, convidada pel Llull. “Una estada molt útil”, proclama. Instal·lada a la Universitat Autònoma de Barcelona, va oferir, a més, una masterclass als estudiants de Traducció i Interpretació i una xerrada a la seu del Llull. De pas, l’estada li va permetre millorar —sempre entestada a fer-ho— el seu català parlat (la conversa per aquest reportatge és en català). 
Del contacte “profitós” amb altres traductors, també va treure algunes conclusions dels contrastos entre el sistema literari català i el finlandès. “Els col·legues que he conegut m’han dit que aquí el que es paga als traductors és la meitat del que guanyem a Finlàndia.” Al seu país, explica, un sistema de beques —de l’Estat i de fundacions privades— garanteix la continuïtat professional del traductor. Pel que ha vist i conegut, “un traductor literari a Finlàndia es pot guanyar la vida i té més temps per poder fer la traducció” que no pas a Catalunya. 
Va conèixer Nadal, amb qui va intercanviar impressions sobre el seu llibre, i va tornar a Finlàndia carregada de llibres en català: L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies; Contes russos, de Francesc Serés; Puja a casa, de Jordi Nopca; Permagel, d’Eva Baltasar; La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig... “Veig que hi ha moltes dones joves que estan escrivint i m’interessa molt”, afegeix.

dimarts, 4 de desembre del 2018

benvolguts mags d'orient: vull un robot d'aquests. gràcies.


Robots e impresoras 3D en la nueva biblioteca ultramoderna de Finlandia
El País | Retina
3|12|2018
Para conmemorar su centenario, Finlandia, el país más alfabetizado del mundo, se ha dotado de una biblioteca central ultramoderna, con robots, impresoras 3D y donde también estará autorizado hacer ruido.
Ideada desde hace veinte años, la biblioteca abrirá sus puertas oficialmente el 5 de diciembre, poniendo punto final a un año de festejos para celebrar el centenario de la nación nórdica.
Esta enorme estructura ondulante de madera y vidrio, en pleno centro de Helsinki, la capital, contrasta con el austero edificio del Parlamento. Diseñada por el despacho finlandés ALA Architects, está recubierta por 160 kilómetros de pícea finlandesa.
Llamada Oodi ("oda" en finés), la nueva biblioteca está destinada a promover el conocimiento, el aprendizaje y la igualdad en un país considerado el más alfabetizado del mundo, según un estudio universitario estadounidense de 2016, basado en estadísticas oficiales.
En los últimos días antes de la inauguración, los obreros trabajaban con gran empeño para terminar el exterior del edificio porque en el clima glacial de Helsinki, la instalación de los paneles de madera resultó ser mucho más difícil y larga de lo previsto.
Dentro, el público podrá disfrutar de hasta 100.000 volúmenes.
Pero el lugar está también pensado para los aficionados a la cultura y la tecnología, y cuenta con estudios de música, salas de montaje de películas, cine e impresoras 3D y cortadoras láser, de acceso totalmente gratuito.
"Oodi da una idea moderna de lo que significa ser una biblioteca", explica Tommi Laitio, responsable de Cultura y Tiempo Libre en el ayuntamiento de Helsinki.
"Es una casa de la literatura pero también una casa de la tecnología, de la música, del cine, y una casa de la Unión Europea. Creo que todo eso combinado se asocia a la idea de esperanza y progreso", comenta.
Otra señal del progreso: el ejército de robots a quién se confió el traslado de los libros dentro del edificio. Parecidos a pequeños carritos de color gris, se van moviendo entre los ascensores, esquivando a personas y muebles, para llevar a los libros a la sección adecuada, donde el personal les toma el relevo.
Según los creadores de Oodi, se trata de la primera vez que se utiliza la tecnología de conducción autónoma en una biblioteca pública.
Los robots se convertirán en un espectáculo familiar para los 10.000 usuarios que se espera que visiten la biblioteca cada día.
"Ni siquiera sé si deberíamos decir 'eso' al referirnos a ellos, porque estoy segura de que la gente encontrará un nombre para esta cosa que va explorando el edificio", dice, riendo, Katri Vanttinen, responsable de las bibliotecas de Helsinki.
Oodi tendrá zonas dedicadas para estudiar, pero el silencio no será obligatorio en todas partes.
Existe un loft especial destinado a reunirse y crear en el que incluso se anima al ruido y al desorden. Los usuarios podrán construir objetos, tomar prestados instrumentos de música o jugar a la videoconsola.
"Estamos dispuestos a hablar constantemente con los usuarios y el personal para saber qué comportamiento es el más idóneo en la biblioteca, pero es, a buen seguro, un lugar de ruido y de actividades improvisadas de todo tipo", explica Vanttinen.
La responsable se muestra particularmente orgullosa de la decisión de la biblioteca de no separar las secciones de niños y adultos. Todos estarán en el último piso del edificio: un amplio espacio de 50 metros de largo, con paredes de cristal a cada lado, bajo un techo en forma de nube.
"Creemos que el ruido que hacen los niños en este piso es un ruido positivo, escuchamos el futuro", explica. "La acústica está bien planificada, así que aunque haya gente chillando en algún sitio, a penas se les escuchará desde otro lado".
Mientras en otras partes del mundo las bibliotecas están cerrando, Finlandia decidió apoyar este proyecto, que costó 98 millones de euros, una suma considerable para un país sometido a severos recortes en los últimos años.
En Finlandia, el país más feliz del mundo según la clasificación de la ONU de 2018, viven 5,5 millones de personas y se prestan cada año 68 millones de libros.



divendres, 7 de març del 2014

bares, qué lugares!





 P: Si en Finlandia están menos horas en clase y no aprenden a leer hasta los siete años, ¿Cuál es la flor de su secreto?
R: Muchas cosas: familias muy lectoras que van a la biblioteca como nosotros vamos al bar; una iglesia, la luterana, que asocia la lectura a lo sagrado; unos servicios extraordinarios, donde cualquiera tiene derecho a cualquier libro pagado con fondos públicos.
Además, la televisión emite en versión original subtitulada, lo que motiva a los niños a aprender e incrementa su velocidad lectura.
P: Las mejoras, entonces, ¿empiezan por leer más?
R: Es una de las cosas. Otra es el sentido de la responsabilidad, que generalmente, delegamos en otros.
En Finlandia a ningún estudiante se le ocurre que su padre o el maestro le diga cómo estudiar o qué debe hacer. Ese sentido de responsabilidad se transmite en un tándem entre los propios alumnos, las familias y los profesores.
P: ¿Cuántas leyes de educación han necesitado para tener el mejor sistema educativo mundial?
R: ¡Una sola!
Su filosofía fue hacer un gran debate, durante años, entre todos los colectivos. Luego, los partidos se pusieron de acuerdo. Allí una ley de educación exige del apoyo de dos tercios del Congreso.

Entrevista de Chema R. Morais a Xavier Melgarejo. El Heraldo de Aragón. 28|2|2014.

[Font: DesEquiLIBROS.]







dimarts, 27 de març del 2012

skaði, huttunen, passilinna & cia.



Yo también quisiera aullar en las noches tristes, o en las no tristes, pero aullar como Gunnar Huttunen en su molino, aullar porque sí y no por las mejores mentes de mi generación, esas mentes perdidas, porque de donde no hay no podrá sacarse nunca, y a estas alturas qué quieres, qué mentes, ahí las tienes queriendo ladrar y no pueden, queriendo ser ¿quién? ¿quién van a ser si no vivieron guerras ni exilios, si sus padres ya eran ateos, si llevaban pañales cuando las carreteras valencianas se llenaban madrugadas y noches de coches llenos de éxtasis y cocaína? Yo no quiero aullar por ellos, yo sólo quiero ser como Gunnar Huttunen y comprarme un molino y aullar y que me dejen en paz. Quizá todavía anda Gunnar por los bosques junto a Portimo, quizá aún podamos correr junto a ellos y los lobos. Quizá saltando de árbol en árbol dejaron atrás Laponia y llegaron a  Karelia donde Huttunen hizo la guerra.

Ahora que en los lagos del sur bañarse es lo único que una puede hacer para combatir este calor sofocante, pienso en los días no tan lejanos del final del invierno, cuando antes de entrar a tomar un chocolate caliente en Äkäsmylly nos asomábamos al que había sido el antiguo molino, sobre las aguas del Äkäsjoki, y aquel hombre que no era molinero pero podría haberlo sido nos daba la bienvenida, y nunca nos cobraba el precio que tenía escrito en la pizarra, a veces incluso no nos cobraba nada, echaba el cacao en polvo first prize en la taza y nos la daba y decía que ya sabíamos dónde estaban el agua caliente y la leche, y en salir siempre me quedaba mirando su skidoo y me entraba miedo por él, porque un día con aquel trasto no podría llegar a su casa, aunque nunca supe dónde vivía. Luego dejé de ir por allí, con las sendas de esquí de fondo abiertas era difícil llegar y encontrar sitio donde sentarse en la única mesa, sitio en el que dejar apoyados los esquís, tiempo para hablar con aquel hombre del que no recuerdo el nombre, sólo el rostro, y luego se me olvidó decirle adiós hasta el invierno siguiente o el otro o el otro o el otro o quién sabe cuándo, quizá hasta nunca.




A principios de este mayo pasé por el molino de nuevo, pero allí ya no había nadie. La mayor parte de la nieve de las sendas para esquí de fondo había desaparecido. Lo mismo con las rutas para las skidoos. Sólo quedaban estúpidas señales entre los árboles, mis cachorros de perro de osos de Karelia se dieron un buen baño en las aguas heladas del Äkäsjoki, no conseguimos pescar nada para cenar. Pensé entonces en todo lo que había pasado desde que llegara a la estación de tren de Kolari meses atrás, en ese invierno que ya había acabado y en el verano que no quería que viniera, pensé en nosotros, en los molineros finlandeses que ya no existían, en la vida que íbamos a tener, o la vida que no tendríamos, y en Arto Paasilinna escribiendo sobre todo aquello, nos vi personajes de cualquiera de sus historias y me reí de las tragedias y de la oscuridad y de los grandes desastres acontecidos durante la temporada, y todo pareció menos grave, mucho menos serio.

Cuando a finales del año pasado compré el billete de avión a Kittilä recordé que Arto Paasilinna era de allí. Finalmente, mi vuelo fue cancelado porque los trabajadores de Finnair estaban en huelga, y tuve que coger un tren desde Helsinki hasta Kolari, la estación más al norte del país. Me acerqué a Kittilä días después, en un transfer con clientes al aeropuerto en que aproveché para llenar la despensa, y durante el resto de temporada fui sólo cuando era necesario porque lo cierto es que Kittilä es un pueblito horrible, y si no hubiera sido por los supermercados y por una pequeña pastelería en la que hacían una excelente tarta de queso, lo habría evitado al máximo. Pero Aarto Paasilinna había nacido Kittikä, y eso hacía de aquel lugar algo especial... y además, siempre preferí comprar el Koskenkorva en la Alko de allí que en la de Äkäslompolo, porque en Äkäslompolo era mucho más fácil coincidir con algún cliente y entendí que no se sintieran muy seguros en manos de alguien que se servía como agua aquel brebaje del 60%.




¡Qué lástima que yo nunca me encontrara la destilería clandestina de Piittisjärvi el cartero de Suukoski en El molinero aullador! Habríamos hecho buenos tratos.


dimecres, 21 de març del 2012

el metge caminador i el novel·lista entremaliat



A mitjans de segle XIX un metge finlandès, Elias Lönnrot, va abandonar el seu hospital per recórrer el país i recollir les llegendes orals, les poesies, les cançons i les endevinalles que, moribundes a les ciutats, encara vivien al món rural. D'entrada, els pagesos es malfiaven i molts refusaven de recitar a davant seu: tenien por que fos un espia de la jerarquia luteriana que els acusés d'acte de bruixeria. Aquesta por havia travessat els segles, des del temps en què els missioners cristians –primer catòlics i més tard protestants– anaven vencent l'antiga religió politeista. En l'organització religiosa pagana, els sacerdots eren no només els qui recitaven sinó els qui componien els relats poètics que confegien la seva mitologia. Els bruixots eren poetes i els poetes, bruixots. La llengua finesa, doncs, era d'alguna manera portadora de poders sobrenaturals... A poc a poc, Lönnrot va convèncer aquests pagesos i va arribar a compondre allò que es considera encara avui com el sòcol de la literatura en llengua finesa, el Kalevala, una epopeia de dotze mil versos que narra les aventures del vell però sempre heroic Väinämöinen, ell mateix poeta, guaridor i fertilitzador de les terres eixutes. Existeix en català la traducció d'aquestes aventures (ed. Columna, traduït per Ramon Garriga-Marquès i Pirkko-Merja Lounavaara) en què sovintegen les batalles èpiques, els déus enfurismats i els animals fabulosos.

La llengua finesa, que no està emparentada amb les llengües escandinaves veïnes sinó amb l'estonià i l'hongarès, porta l'accent tònic, sistemàticament, sobre la primera síl·laba de cada mot. Per això, la poesia popular prescindeix de les rimes però exigeix al·literació en aquestes primeres síl·labes: a cada vers cal que un màxim de paraules comencin per la mateixa lletra, com es pot veure en aquests quatre versos del Kalevala:

«Sanat suussani sulavat / Puheet putoelevat, / Kielelleni kerkiävät, / Hampahilleni hajoovat». 

De fet, Lönnrot no va pretendre mai fer obra científica sinó poètica i el Kalevala és una mena de compilació d'un conjunt de poemes antics de temàtica propera, als quals va saber donar una unitat. Com si Homer no hagués escrit la Ilíada sinó que hagués cosit sàviament poemes narratius anteriors fins a donar la seva envergadura definitiva al conjunt. En qualsevol cas, sense Lönnrot, aquesta epopeia hauria desaparegut per sempre més ja que, quan travessava Finlàndia per recollir aquesta memòria poètica, era un gènere en clara extinció per culpa de la pressió religiosa. Va salvar alguns fragments importants de la boca mateixa de vells recitadors que ja no tenien ningú a qui transmetre el seu saber.

A finals del segle XX, l'escriptor finlandès més traduït, Arto Paasilinna, va dedicar una novel·la al món dels déus antics, amb un estil humorístic molt allunyat de la solemnitat de Lönnrot. A El fill del déu de la tempesta (no traduït al català) explica com el déu major del panteó antic, Ukko Ylijumala, envia el seu fill Rutja entre els humans per convèncer els finlandesos de tornar a la vella religió... Aquesta novel·la és una mena d'homenatge càustic al Kalevala i a la força poètica d'una llengua i d'un poble, alguns ciutadans del qual van anar fins a canviar el seu cognom per defugir els seus orígens suecs i reivindicar la seva identitat finlandesa. Va ser el cas del pare d'aquest escriptor, que va triar d'anomenar-se Paasilinna, és a dir «fortalesa de pedra». I, no sé per què, veig així un lligam bastant clar entre aquell metge caminador del segle XIX i aquest novel·lista entremaliat d'avui dia.

Joan-Lluís Lluís. "A peu per les terres embruixades de Finlàndia". Presència. 27 febrer 2011.


dilluns, 19 de març del 2012

tornar del mapa


2007. Agosto.
EN UN MANICOMIO francés, a principios del siglo XX, un loco escribió en grandes letras sobre las paredes del centro: "Viajo para conocer mi geografía". La frase la descubrí hace veinte años y la incluí al comienzo de un libro de cuentos. Y en mi viaje a Finlandia está claro que fui a buscar algunas de las rarezas y cartografías perdidas de mi geografía íntima. Pero el hecho es que no encontré ahí ninguna. Seguiré buscando. Aunque quizás soy ya uno de esos expedicionarios de los que habla Canetti, uno de esos "exploradores que ya no saben cómo volver del mapa". Sería una lástima porque quisiera regresar algún día a la enérgica Finlandia.
Ese país es el menos corrupto del mundo (lo cual está dicho pronto) y se halla situado en primera fila en crecimiento, innovación, difusión tecnológica y protección social. Cuenta con veinte orquestas sinfónicas para sus cinco millones de habitantes. Son parcos en palabras, es cierto, pero se comunican con una sensatez e inteligencia inusuales en los países latinos. Y, además, no son más tristes que un andaluz en plena juerga. Pensar que la vida en Finlandia se parece a una película de Kaurismäki  es como creer que en España todos somos personajes de Almodóvar.
La existencia de las veinte orquestas sinfónicas es una de las claves de su prosperidad espiritual. Fueron pioneros en establecer el sufragio universal y también en las comunicaciones telefónicas, de modo que no es tan raro que de allí haya surgido Nokia, un pueblo a cinco kilómetros de Helsinki. No hay, por otra parte, apagones de luz y los trenes de cercanías funcionan con una perfección alucinante. Los aeropuertos son un modelo de orden, geometría, calma y transparencia. Los políticos son muy eficaces y no salen en la televisión para poder así disponer de más tiempo para trabajar. Tal vez allí lo único raro sea que Johan Ludvig Runeberg, el gran poeta nacional finlandés del siglo XIX, lo escribiera todo, absolutamente todo en sueco, es decir, que, según la óptica catalana, no podría representar a su país en la Feria de Frankfurt. Pero bueno, el caso de Runeberg tal vez sea precisamente la excepción a la regla en un país donde lo demás es de una normalidad aplastante y donde, por mucho que se diga, siempre han sabido ingeniárselas para no tener que quedarse estúpidamente a oscuras.

Enrique Vila-Matas. Dietario voluble. Anagrama, 2008. P. 176.



dissabte, 17 de març del 2012

dimarts, 13 de març del 2012

cartas finlandesas: el fred


El frío. Voy a sorprender a mis lectores diciéndoles que aquí no hace frío. Dentro de las casas se vive en perpetua primavera, y en la calle, envuelto en pieles, suda uno más que en verano. Sólo la cara, que tiene que ir al descubierto, se resiente de las caricias un tanto brutales de la nieve y el viento. De 10 grados para abajo, la barba se hiela y la cara se adorna con un marco de estalactitas; cuando se vuelve a casa después de pasear un rato, de cada pelo cuelga un carámbano, y al sacudirse suena uno como una araña de cristal. A los 20 grados lloran hasta las personas menos sensibles, y hay que tomar precauciones contra la congelación. En el interior, y al norte del país, donde los fríos son más intensos y persistentes, ocurren desgracias todos los años. En los casos de congelación, si no se acude a tiempo con frotaciones de nieve y se presenta la gangrena, hay que amputar las partes congeladas: las narices y las manos son las que corren mayor peligro.
En las ciudades, con los medios de que se dispone para luchar contra el frío, los inviernos son agradables. Los días de frío fuerte son contados y pasan antes de que se los sienta: la temperatura corriente, de 10 a 12 grados bajo cero, convida a pasear y a hacer excursiones en trineo por los campos cubiertos de nieve o por los mares helados. Un finlandés me decía que no sabía lo que era pasar frío hasta que se fue un invierno a Niza, a lo cual le contesté yo que los únicos inviernos en que yo no había sentido ningún frío eran los dos pasados en Finlandia. 
Ángel Ganivet. Cartas finlandesas; Hombres del norte. Nórdica libros, 2006. P. 134-135.

dilluns, 12 de març del 2012

ángel cuchillo i pedro navaja


Alumnes i sores del Colegio Amor de Dios, de processó pel Turó de la Peira.

NO ES ESTO DECIR que no lea libros: leo muchos, así como revistas y periódicos y cuantos papeles caen en mis manos, pero no tomo nunca notas; y en cuanto leo un libro, estoy deseando darlo. Algunas personas me han preguntado: -¿Cómo, si cree usted que este libro es tan bueno, me lo da y se queda sin él? -Porque lo he leído -contesto yo-, y ya no me hace falta. -Pero ¿y si desea después consultarlo para recordar algún detalle que se le olvidó? - Lo que se olvida se debe olvidar -afirmo yo, con un fatalismo estético que a las personas tímidas las descorazona-.  Y esto no es una "salida": es un axioma, algo indiscutible, permanente e inmutable. Si de las ideas de un libro las unas se me quedan y las otras se me van, es porque las unas son concordantes con mi espíritu y las otras no, o porque, según mi modo de ver, las unas son más importantes que las otras.
Ángel Ganivet. Cartas finlandesas; Hombres del norte. Nórdica libros, 2006. P. 15.
******

No havia obert un llibre d'aquest home en ma vida, tot i que el seu nom va lligat al meu passat remot a ca les sores i als comentaris de text basats en el mètode de Lázaro Carreter i Correa Calderón.

Ángel Ganivet venia després de Don Álvaro o la fuerza del sino, Misericordia i Los pazos de Ulloa, i abans d'El árbol de la ciencia  i La tía Tula, però no calia llegir-ne cap llibre, n'hi havia ben prou amb recordar un títol, Idearium español, i tenir a punt, com a resposta en cas d'examen, "precursor de la generació del 98" i llestos. I així he anat passant la vida, sense esmolar el Ganivet.

Fins que ha arribat l'hora de Paasilinna, el moliner i Finlàndia, i, amb ells, el miracle d'anar cercar les Cartas finlandesas per propi peu, que és la millor manera de viatjar. I empassar-me-les d'una tirada mentre m'imagino sor Agustina component-se la toca a la tomba, emocionada, la pobra.  La vida te da sorpresas.


dimecres, 7 de març del 2012

finlàndia és nom de tango


2007. Agosto.

ME DIJERON que los finlandeses no se sienten tensos si la conversación atraviesa largas pausas, ya que para ellos el silencio siempre fue una forma de comunicación. Ahora bien, cuando por fin se deciden a hablar, se quedan contrariados si les interrumpes. También me dijeron que resulta sorprendente en la televisión el ritmo pausado de los presentadores de los informativos, y también que muchos finlandeses consideran que el tango nació en su país y llegó en los barcos a la Argentina. ¿El tango es finlandés? Creo que en Buenos Aires, en revancha, dicen que la sauna es argentina. Y también me dijeron que la vida en Helsinki es gris y deprimente, tal como la retrata el cineasta finlandés Aki Kaurismäki en sus extrañas películas silenciosas o la describe Arto Paasilinna en sus novelas (Delicioso suicidio en grupo), donde dice que el enemigo más poderoso de los finlandeses es la oscuridad, la apatía sin fin, "pues la melancolía flota sobre el desgraciado pueblo y durante miles de años lo ha mantenido bajo su yugo con tal fuerza que el alma de éste ha terminado por volverse tenebrosa y grave".

Antes de salir hacia allí, leí las Cartas finlandesas de Ángel Ganivet, recientemente reeditadas (escritas hace un siglo, son de una modernidad asombrosa), y me dediqué a investigar sobre Kaurismäki alquilando todas sus películas. Son muy originales, admirables obras de autor, sin duda. Per sólo pude ver dos, La chica de la fábrica de cerillas y Sombras en el paraíso. Y es que deprimen al más optimista, aunque reconozco su poesía fúnebre: los silencios se hacen misteriosamente inolvidables, la tristeza se convierte en materia infinita, la oscuridad parece un túnel sin regreso.

Pensé que, si todo iba a ser así en Finlandia, el viaje sería duro y extraño. Pero me animaba la perspectiva de encontrar buen material literario para un hipotético libro sobre el tema de la rareza en general. Fui allí a primeros de agosto y pasé en Helsinki diez días y no encontré ese material, casi no vi nada allí que fuera realmente raro. Al día de hoy, ni siquiera puedo seguir pensando que Finlandia es extraña. Hasta recuerdo ahora con bochorno que viajé habiendo ya mentalmente escrito las postales: "Desde la rara, silenciosa, pacífica Finlandia..."

A los dos días de mi llegada, leí estupefacto en la edición europea de El País: "En la pacífica Finlandia tuvo lugar ayer un crimen tremendo..." En aquel momento, todo llevaba a pensar que encontraría en Finlandia una réplica del ángulo más raro de mi propio paisaje cerebral...Pero nada de nada. Salvo esa anécdota, lo demás transcurrió con  una normalidad inquietante. Los encantadores finlandeses que conocí (Anu Partanen y compañía) no tenían nada de tenebrosos ni graves. Si cuando hablaban les interrumpías, sonreían comprensivos. A uno le pregunté si le había molestado que le interrumpiera y me contestó con una frase de suave rareza: "¿Seguro que naciste para interrumpir?" No eran tenebrosos, sino que tenían humor y eran agudos, amables, comunicativos. No encontraba uno grandes rarezas que registrar. Anoté esto en la dinámica terraza del Gran Hotel Kamp: "Kaurismäki es raro, Finlandia no."


Enrique Vila-Matas. Dietario voluble. Anagrama, 2008. P. 175.


dilluns, 5 de març del 2012

suomi


Finlàndia és el nom suec del país. Els finlandesos l'anomenen Suomi. És una paraula musical, sensible, i per poc que es conegui el paisatge sembla tenir la força d'evocar-lo pel simple fet de pronunciar-ne les síl·labes. Finlàndia és un país enorme, buit, relativament poc poblat, immers en un silenci greu que pot trencar el clapoteig de l'aigua o el pas del vent. Els països escandinaus -si s'exceptua Noruega i la part més septentrional de Suècia- són molt planers i el seu paisatge no té gaire diversitat, perquè està format per dues espècies arbòries molt corrents: el bedoll i l'avet. El bedoll és un arbre graciós, d'una aparença canviant, verd i blanc. L'avet és sever i una mica fúnebre, d'una seriositat i una incommovibilitat impressionants. L'avet és un arbre immòbil, antisentimental, una mica tètric, enravenat. Un avet està bé. Un bosc d'avets, un país d'avets, us cau a sobre. Dues hores de vaixell, navegant pels rius i pels canals veient avets en l'aire i avets reflectits en les aigües, són molts avets.
Si el dia és clar, estival i fresc, els avets encara passen. Però arriba un moment que la llum s'agrisa i es dilueix i apareix el crepuscle nòrdic, que per al meu gust és sempre una mica massa desolat i excessívament lívid. I llavors les coses externes semblen agafar un dramatisme estrany -i que no tenen- i el paisatge amb la inextricable espessor del bosc immediat té tendència a convertir-se, en virtut de la seva mateixa simplicitat, en un paisatge simbòlic. No es veu més que el cel, el bosc, l'aigua, completament diferenciats i rígids. No hi ha més que aquests elements i el que té més pes, el que té una uniformitat més reiterada, és el bosc, d'una espessa foscor projectada sobre l'infinit. És com una naturalesa esquematitzada, reduïda a un símbol -un símbol de la vida còsmica, solitària i primitiva, presentat de la manera més estricta.

Josep Pla. "A través de Finlàndia" (Dins: Cartes de més lluny) A: El nord. Destino, 2004. P. 418-419.