Ma mare era ben bé una altra cosa. La recordo com una dona fràgil, que un dia podia estar alegre com un gínjol i l'altre sospirava arrossegant-se pels racons. Recordo també que, quan es posava malalta, s'allitava, cosa impensable en la tieta o la padrina, que sempre estaven al peu del canó.
Una altra diferència amb les seues parentes és que la mare, molt sovint, llegia. Els diumenges, després de rentar els plats, endreçar, escombrar i fregar la cuina, posava un programa llarg a la rentadora i obria una novel·la, estirada al sofà com les dones de les pel·lícules, i llegia fins a l'hora d'estendre.
D'aquells llibres no en tenim cap, perquè els demanava a les mestres. Té, torna-l'hi a la Maria Teresa, li deia a ma germana, i no et descuidis de di-li gràcies. Quin és?, li preguntava jo sempre a la Joana, camí de col·legi, i ella n'adaptava els títols per fer-me riure: Madame de Bovera, Cinco horas en el armario, La plaça del Salfumant, i també se n'inventava l'argument: Madame de Bovera va d'una senyora de Bovera que tenia un puticlub, i jo: Qué és un puticlub? I ella vinga a riure. Alguns llibres, la mare els rellegia al cap d'un temps: La plaça del Salfumant li vam tornar a la mestra tres vegades.
[...] Ma mare tenia, com en diríem ara, inquietuds culturals, tot i que aleshores, en un poble com el Poble, i en una dona pagesa amb dues criatures per pujar, aquesta classe de passatemps no gaudien de gaire popularitat. És més, jo me'n donava vergonya perquè a col·legi més d'una vegada me l'havien fet veure una mica com una cap de pardals. Que no té prou fenya a casa, ta mare?, m'havien demanat un dia les mocoses de la classe dels grans. Això no surt d'elles, rabiava mon pare: Això, ho senten dir a casa...
Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. La Magrana, 2011. P. 19-20.
Ahir vaig sortir de Ca l'Editora amb un lot de llibres acabats de sortir del forn i al metro, pel sistema de saltar-te la parada i fer un retruc al final de línia, vaig llegir d'una tirada el deliciós relat curt a causa del Doctor Zhivago de Qiu Xiaolong (La caja de laca, Sd-edicions; una edició que enamora!)
ResponEliminaHo explico perquè la cosa va de la lectura lliure, a peu dret en una gentil llibreria, i dels goigs i els perills dels llibres en temps difícils com ho van ser els de la Revolució Cultural.
Doncs a mi aquest fragment em mena, de dret (que no sigui perquè el remenava just ahir), a un text de l'Agota Kristof, de L'analfabeta. Diu així:
Eliminala meva malaltia de la lectura el que em portarà és més aviat retrets i menyspreu:
Que si "no fa res. Tot el dia llegeix".
Que si "no sap fer res més".
Que si "és l'ocupació més vagarosa que hi ha".
Que si "això és fer el mandra".
I, sobretot, que si "llegeix en comptes de..."
En comptes de què?
"Hi ha tantes coses útils, oi?"
A mi la llista de coses útils, importants i trascendents em trasbalsa i em treu el son (com l'atur juvenil al monarca). En comptes de comptar elefants com fa ell, compto pàgines (llegides o que falten per llegir), i així ja em sento definitivament inútil per a la humanitat. Un cop arriba aquest sentiment de cosa definitiva em sento molt millor.
ResponEliminaDoncs apa que no se la sap llarga, el monarca, que un parell d'elefants deuen valdre l'equivalent a sis ramats de xais, com a poc, i, au, de seguida, a roncar la son dels justos!
EliminaPuto poble...
ResponEliminaTots los pobles s'assemblen, oi Amaroq? Passa que cadascun és puto a la seva manera...
EliminaPer cert, ja t'hi has posat, amb el Primavera?
No he pogut evitar relacionar aquest text amb el fragment que vaig llegir just ahir:
ResponElimina"En vez de telescopio, los médicos tirarían de sus estetoscopios, sus electroencefalogramas, sus polígrafos, todo ello en apoyo de un diagnóstico aplastante: caso corriente de bibliobulimia. I lo peor de todo es que tendrían razón." Firmin. Sam Savage
Allò de: És dolent, doctor?
No gens, Eulàlia. Això es cura amb un ibuprofé ;)
EliminaEulàlia (i corro a certificar els profits d'un glop fort de Firmin), llegir ens amistança i mai ninghú ha endevinat millor complicitat que aquests grumolls de tinta.
ResponEliminaAmistança la lectura ? Els nazis, els jueus i els palstins no deuen llegir, doncs.
ResponEliminaSap greu, però no comento comentaris anònims, tret de per dir que no els comento. Una mania com qualsevol altra, vés.
EliminaAmistança la curiositat -i la decidida recerca que suposa-, mai la lectura d'un únic llibre sagrat -o la del conseqüent butlletí oficial.
ResponEliminaMassa importància a la lectura i l'amistat, com a valors per se. Llegir i tenir amics no és pas millor que no llegir i estar ben sol.
EliminaNo hi estic d'acord, anònim. La lectura acostuma a ser un acte íntim i solitari: llegim sols, nosaltres i el nostre llibre. El que amistança és compartir les experiències que la lectura suggereix, evoca, provoca. En aquest sentit és el que diu en Girbén: la lectura crea complicitats quan la comparteixes: el club se lectura n'és una prova. I els blogs un altra.
EliminaMatilde, t'he trobat al blog de la Mariàngela i m'ha agradat el teu blog. Ja m'hi pots considerar seguidor i lector. Jo t'ofereixo fer un tomb pel meu: http://laparaulaescrita.blogspot.com
ResponEliminaEspero que t'agradi.
Cordialment,
lluís gil
Vinc de fer un volt per casa teva, i resulta que, sense saber-ho, ja et coneixia. Si et fixes, a la dreta del blog tenim una llista amb enllaços a d'altres clubs de lectura i...taxàn taxàààn : Club de lectura Sant Narcís.
EliminaBenvingut, doncs!