abans no se'ns faci estiu

Estaria bé recuperar alguns vells i bons costums, abans d'adquirir-ne de nous i més roïns, li deia l'altre dia a l'Òscar Roig a propòsit de l'undemà, que és el nom genèric que reben les cròniques de les trobades presencials del club de lectura. Així que, a petició d'alguns amables lectors d'aquesta casa, talment el que li va passar a Conan Doyle amb en Sherlock Holmes -la comparació ofen, però m'esperona-, avui el ressuscito.

Érem quinze i amb presses, que el Barça s'hi jugava el passi a la final de la Champions, de manera que no vam estar ni de protocols ni de romanços ni d'allò altre que reparteixen a missa, i un cop la Isàvena, la conductora de la sessió, va haver dit bon vespre i quatre coses de la Rojals, la resta vam anar per feina, llengües ajudeu-nos. I ens vam passar pel folre l'ordre en les intervencions, i ens vam trepitjar tant com vam poder, que semblava un campionat d'avera quantes converses simultànies érem capaços de mantenir. Un goig, vaja. No hi ha pas ni un bri d'ironia en les meves paraules: que la cosa tingués tot l'aire d'un galliner no fa més que certificar que tothom havia llegit la novel·la i que havia agradat molt. De vegades és tan senzill com això.

The Times They Are a-Changin'

Malgrat que la novel·la s'ha editat pel mètode tradicional, tallant arbres, no es pot dir el mateix de la seva difusió. Cap inversió en cartells amb la fotografia de l'autora a mida natural enganxats als autobusos, res de sortir a L'hora del lector, res de fer bolos per llibreries i biblioteques. La promoció no ha set cosa ni de l'autora ni de l'editorial, ha anat a càrrec dels lectors que han alimentat un boca-orella, esa variante chismosa del marketing literario, que deia Benítez Reyes, d'eficàcia inqüestionable: que la novel·la vagi per la sisena edició sembla prou aval. 

De l'ús de la xarxa com a aparador ja en teníem notícia, el cas típic de blocs d'escriptors que fan bona la frase aquella de l'Umbral "Yo he venido a hablar de mi libro". I de l'eficàcia inqüestionable del boca-orella, fins fa poc només disponible en versió analògica, del que hem tingut grans exemples en Soldados de Salamina o  La pell freda, també. El curiós d'aquest cas és que el llibre, que va néixer amb un perfil de feisbuc sota el braç i d'una autora que no dóna la cara, però de qui podem saber un munt de coses si llegim les seves col·laboracions setmanals a Vilaweb -què en pensa de l'afer Undargarin o de les putes instal·lades a les carreteres, per exemple-, s'ha promocionat, sobretot, als blocs i a les xarxes socials. I la feina l'han feta lectors corrents, la qual cosa sempre ofereix un cert plus de netedat que ajuda a esvair les sospites d'amiguisme o endogàmia que de vegades planen sobre la crítica literària en els mitjans tradicionals. Total, que a la Rojals ningú l'ha vista, però que campa per la xarxa, a un tir de tecla, organitzant clubs de lectura virtuals i participant en xats amb els lectors de la seva novel·la. Anonimat estrictament analògic.

The End

Ni a Fuenteovejuna recorden una unanimitat tan absoluta com la que vam aconseguir a l'hora d'assenyalar els aspectes més remarcables de la novel·la: la llengua (l'ús del registre col·loquial i la variant dialectal occidental) i el tremp narratiu de l'autora.

Per sort, no hi ha res més avorrit que un cor d'amén, amén, els parers van divergir a mesura que  sortien d'altres temes i la cosa es va anar animant.

Que si m'estimo més la primera part (el passat idealitzat, l'exercici de memòria tramposa i parcial) que la segona (el present instantani) [van guanyar els partidaris de la segona], 

que si és una novel·la generacional [sí, però no; vol dir que, malgrat que els referents corresponen a una franja d'edat concreta, qui més qui menys ha set adolescent, o té un poble del que fugir i/o al que tornar, o un quiqui pendent (o un amor no resolt, si em voleu més fina), o secrets de família, o, en un determinat moment de la vida s'ha trobat pensant i ara què?], 

que si és una "novel·la per a dones" [no, però sí; al menys en determinats moments de la segona part que s'allarguen un pèl massa, tot i que fa gràcia que una dona es depili per escrit (i amb qualitat d'urgent) davant la imminència d'un combat cos a cos i yo con estos pelos. Clar que només hi havia un mascle, el dia de la trobada, pobre Josep C., així que ens falten dades al respecte],

etcètera.

I després està el final, que no és tal, que la novel·la acaba a l'última línia de l'hivern,"I he tancat la porta de cal Pedró, i he deixat la clau a la bústia, que és sempre oberta, i he engegat un motor", perquè l'epíleg, l'Etcètera, és una mena de joc proposat per l'autora per tal que cada lector se'l faci a mida, en funció de com hagi rebut i interpretat la informació dels capítols anteriors, una mica com passava en aquella col·lecció de novel·la infantil de la Timun Mas que va tenir molt èxit als vuitanta, Tria la teva aventura, es deia. I és clar, tants caps, tants barrets, i gresca assegurada. El més curiós del cas és que aquest epíleg, que, dit per l'autora, va estar a punt de desaparèixer ja en la segona edició, és l'element de la novel·la que va aixecar més polseguera, va generar més desconcert i més postures contrastades, per no dir enceses. És lògic, triar un final també ens retrata. I de quina manera.