Obra clásica, casi legendaria, en el campo de los estudios humanísticos, Saturno y la melancolía representa el fruto de casi cincuenta años de trabajo de tres figuras capitales de nuestro siglo para la historiografía de las artes visuales, Raymond Klibansky, Erwin Panofsky y Fritz Saxl, continuadores de la obra iniciada por Aby Warburg. Sus orígenes se remontan a 1923 con la publicación de un estudio de Panofsky y Fritz Saxl sobre el grabado Melencolia I de Durero. Agotada la obra, se decidió preparar una nueva edición, revisada y ampliada, en la que se describiría detalladamente el desarrollo de la doctrina de los temperamentos y se haría la historia de «Saturno, Señor de la Melancolía», hasta los umbrales de la época moderna. Con el tiempo, la extensión del objeto de la investigación obligó a abandonar el esquema de la monografía sobre el mencionado grabado, y con la incorporación de Klibansky surgió el proyecto de un libro nuevo. Este modélico estudio resulta hoy de imprescindible lectura para los interesados en disciplinas tan variadas como la filosofía, la literatura, la medicina, la astrología o, naturalmente, el arte. Dividido en cuatro partes, la primera trata de la noción de la melancolía y su evolución histórica durante la Antigüedad y la Edad Media, mientras que la segunda se centra en el estudio de Saturno, astro de la melancolía, en el contexto tanto de la tradición literaria como de la tradición pictórica antigua y medieval; la tercera estudia la «melancolía poética» en la poesía postmedieval así como la glorificación de la melancolía y de Saturno en el neoplatonismo florentino y el origen de la idea moderna de genio. Finalmente, la cuarta parte está dedicada al grabado Melencolia I de Durero, obra singular que ha dado origen a un gran número de complejas interpretaciones de carácter astrológico, psicoanalítico, sociológico, teológico o filosófico. [De la contracoberta].
dimecres, 21 de novembre del 2012
saturn i la malenconia
Escrit per
matilde urbach
Etiquetes:
clàssics del pensament modern,
Los anillos de Saturno,
malenconia,
Sebald
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
De tant en tant passen coses molt estranyes. Pot passar, per exemple, que fins ara no haguessis sentit a parlar mai ni d'aquest llibrot de Panofsky i cia. (no és despectiu, en urbaquià és sinònim de "sesudo"), ni dels seus autors, i que, per culpa d'en Sebald, hi hagis anat a petar i ara el remenis amb certa por de fer-lo malbé (i no parlo de l'objecte, sinó del contingut). I no vull ni pensar què passaria si algú entrés a casa i el trobés presidint la pila de llibres. Em podrien confondre, fàcilment, amb una intel·lectual. Però no és això el que m'amoïna. Resulta que acabo de llegir, passant-me pel folre la cua d'espera, Moo Pak de Josipovici i he trobat això en la pàgina 36:
ResponEliminaNomés el que ens resulta inaccessible i a la vegada no deixa de rondar-nos és realment estimulant, va dir. La grandesa de Meyer Schapiro com a historiador de l'art, va dir, rau en la manera tan notable com combina exactitud i generositat, una immensa erudició duta amb lleugeresa i un sentit gairebé infantil de la meravella. Potser hi ha altres autors on es pot trobar una intel·ligència i una erudició del mateix nivell, va dir, a l'obra de Panofsky i Gombrich, per exemple, però és una erudició escanyada, pagada de si mateixa, tancada, del tot desproveïda de curiositat veritable i encara més de sentit de la meravella, i tristament limitada a l'estètica vienesa de finals del XIX, feixuga, sense sentit de l'humor, i en última instància probablement aliena a les deus de l'art. El gust d'un Gombrich o d'un Panosky, va dir, és el gust d'un bon burgès alemany o austríac del segle XIX, i el mateix es pot dir de Thomas Mann, un dels millors i un dels pitjors escriptors del segle XX, i d'Adorno, un dels crítics més profunds i alhora un dels més beneits del nostre temps.
Sí, ja ho sé prou (i massa), d'això n'haig de dir casualitat.
Fa molts anys, un amic depressiu em va fer llegir una altra obra clàssica sobre el tema: Elogio de la Melancolía, del senyor Robert Burton. Sembla que és tot un clàssic. Després de la lectura vaig experimentar clarament aquesta emoció lànguida.
ResponEliminaDoncs ja és casualitat, també, que algú hagi comparat Moo Pak amb l'obra que cites, Lluís.
Elimina'Moo Pak em va recordar la riquesa i la tossuderia de l'Anatomia de la malenconia de Robert Burton, una obra que sempre m'acompanya. La inspiració i l'excel·lència de la novel·la de Josipovici ha aconseguit que es faci un lloc al costat de la de Burton.'
Allan Sillitoe.
Recordo haver escrit una vegada: ... i això em posa saturn.
ResponEliminaSegons els diccionaris el nostre "saturn" no és, exactament, malenconiós:
Saturn -a
adj. [LC] Sorrut, taciturn.
M'encanta la possibilitat d'un correcte "saturna".
Saturna m'ha deixat la lectura de Los anillos..., Girb; saturna perduda. I dic jo, es pot ser una "malenconiosa alegre"? Ai, doctor, que em penso que sóc un oxímoron amb monyo.
EliminaLa malenconiosa alegre, com la vídua aquella.
Elimina