skip to main |
skip to sidebar
La pimienta -todo el mundo lo sabe- es un potente afrodisíaco. Privados de pimienta, los europeos a duras penas consiguieron compensar las pérdidas de vidas humanas causadas por nobles locales, guerreros escandinavos, invasores húngaros y piratas árabes. La población disminuyó; las ciudades se despoblaron, mientras que los bosques y los pantanos se extendían cada vez más. Perdida ya toda esperanza de alcanzar una vida mejor en este mundo, la gente fue depositando cada vez más sus esperanzas en la vida del más allá, y la idea de obtener recompensas en el cielo ayudó a soportar la falta de pimienta en esta tierra.
Solamente los tontos podían contemplar el futuro con optimismo. Los inteligentes sentían ante él un horror sobrecogedor, y muchos se refugiaron en la paz de los conventos para huir de un mundo brutal y sanguinario. Lo único que faltaba ya era que aparecieran los terribles jinetes del Apocalipsis, tal como había sido anunciado por los profetas. Todo el mundo estaba resignado y convencido de que tal acontecimiento sucedería la medianoche del día treinta y uno de diciembre del año 999. A partir de las once y media de la noche de aquel temido día, todas las madres apretaron fuertemente a sus hijitos contra su pecho y los amantes se fundieron en un último y patético abrazo de amor. La fatídica y temida medianoche llegó puntualmente, pero -con gran estupor por parte de todos- los jinetes del Apocalipsis no hicieron acto de presencia.
Esta falta de asistencia a la cita señaló el turning point de la historia europea.
Carlo M. Cipolla. Allegro ma non troppo. Traducció de Maria Pons. Crítica, 2007. P. 22-23.
Última hora:
ResponEliminaEls maies suspenen la fi del món perquè la constitució espanyola no la contempla...
La civilització precolombina ha emès un comunicat mitjançant la possessió d’una adolescent de Manlleu anunciant que ajornen sine die la destrucció del món “fins que la Carta Magna espanyola ho expliciti”.
Ho he llegit a ca labelendemadrid.
EliminaEl Sanseacabó ha assolit tal grau de paroxisme que la gendarmeria manté acordonat el Puèg de Bugarag; la muntanya de les Corberes que és el presumpte hangar de la mega-nau extraterrenal que salvarà als escollits que s'hi acostin.
ResponEliminaAquí el nostre passeig pel Puèg:
http://foravial.blogspot.com.es/2011/08/tot-buscant-bolets-grans-rocs-i-tambe.html
ti ti ti ti tiiiiiiiii.
Elimina....-
Conxo, el número 4 en Morse!
glups!
Eliminaa mi em produeix més terror que el món continuii que no pas que s'acabi ; avui m'ha decebut que tot segueixi igual, és clar que tinc l'esperança que abans de les dotze l'univers quedi tot engolit per un forat negre ; més que res, ara mateix m'agradaria que aquesta pesta bubònica anomenada nadal, que ja ha començat i ens manté en quarantena nostàlgicomerdosaconsumista desaparegui....bé, tot plegat em fa pensar en quan era adolescent i la única salvació per a una existència mediocre eren els ovnis, i en aquells casos ja que el món no desapareixia, desapareixies tu d'ell...en fi, que em fico el llit i ja no despartaré fins que s'acabi la quarantena, el 7 de gener com a molt aviat
ResponEliminaA mi també m'ha sabut molt greu que no s'hagi acabat el món avui, hyde.
EliminaI és perquè no sé quants "sanseacabó" porto ja, tres o quatre, pel cap baix, i, francament, això són massa finals del món per a una sola vida. La de l'11 de l'11 del 2011, la de Nostradamus i en Rabanne, i, sobretot, sobretot, una de quan encara era una criatura -sis o set anys, no més-.
A l'hora del pati havia corregut la brama que el món s'acabava a les 12 en punt de la nit d'aquell 31 de desembre (a princips dels 70, no em facis dir l'any) perquè ho havia dit un paio a la tele, en el programa de l'Íñigo. La cosa és que em vaig ficar al llit morta de por, aquell 31 de desembre, els ulls oberts allò que es diu de bat a bat, talment una òliba, anar esperant, resignada, que s'acabés el món. I sense haver fet la comunió; això sí que em recava, ja veus tu. Cap a quarts de dues (ho sé del cert perquè, encara que no havia fet la comunió, la iaia m'havia regalat un rellotge) vaig arribar a la conclusió que, si el món s'havia acabat, jo era ben viva, perquè tenia pipí. Però jo allà, colgada al llit, sense moure ni una pestanya, 'na aguantant, fins que vaig sentir que cals veïns de dalt, algú tirava de la cadena del vàter. Si s'havia acabat el món, almenys dos havíem sobreviscut. I Sempre més he interpretat el desguàs de les canonades com un clar senyal de vida.