què llegim?

Avui no cal gaire retòrica, aquí dalt. Del que es tracta és que ens expliqueu, al pis dels comentaris, amb quines lectures esteu passant el confinament. És per a una amiga. Gràcies.

el gran llibre del patiment humà

El dia del Judici Final en vindrà un que dirà: «Senyor, he escrit Guerra i pau». Un altre dirà: «Senyor, jo he escrit La muntanya màgica, on el món se salva gràcies al sacrifici d'un nen». Un altre dirà «Senyor, jo he escrit més de vuitanta novel·les i reculls de contes». Un altre dirà: «Senyor, jo he rebut un gran premi internacional». Un altre dirà: «He escrit Finnegan's Wake només per a Tu, perquè ets l'únic que el pot llegir». I un altre: «Senyor, aquí tens Cent anys de solitud. No s'ha escrit mai res de millor». Vindran en corrua, l'un rere l'altre, cadascun amb la seva pila de llibres sota el braç, amb les xifres de vendes i les citacions dels crítics i els retalls de premsa, igual com els fundadors de les esglésies, dibuixats a la nau del temple, sostenen al palmell els seus edificis en miniatura. Tots estaran envoltats d'arcs de Sant Martí i d'energies, els seus rostres resplendiran com uns sols. I el Senyor els dirà: «Sí, els he llegit, naturalment, els he llegit tots, abans i tot que els escrivíssiu. Heu donat als mortals estones de gaudi, els heu empès cap a la meditació i el somieig. Heu dibuixat, en trompe-l'oeil, les portes més encisadores, les més barroques, les més ornamentades, les més massisses, al mur interior del front, a l'os llis i groguenc. Però quina d'aquestes portes s'ha obert realment? Quina ha aixecat la parpella que tenim al front, cobrint l'ull del cervell? A través de quina ha començat el cervell a veure-hi de debò?». Apartats a un costat, humils, vestits amb pelleringues, hi haurà Kafka i el president Schreber, Isidore Ducasse i Swift i Sabato, i Darger i Rezzori, i milers d'anònims, autors de diaris trencats, cremats, devorats, soterrats en el bram del temps. Tindran les mans buides, però portaran les lletres gravades als palmells: «El senyor dels somnis, el gran Isachar...». Darrere seu vindran encara més escriptors que hauran escrit només amb llàgrimes, només amb sang, amb substància P, amb orina i adrenalina i dopamina i epinefrina, directament als seus òrgans ulcerats de por, a la seva pell excoriada per l'èxtasi. Cadascun portarà sota el braç la pròpia pell escrita de cap a peus, i el Senyor en farà, relligant-les totes entre les cobertes del naixement i de la mort, el gran llibre del patiment humà.

Mircea Cărtărescu. Solenoide. Traducció d'Antònia Escandell Tur. Periscopi, 2017. P. 286-287.

apocalipsi

“Llavors vaig veure els morts, tant els que havien estat poderosos com els que havien estat febles, drets davant el tron, i foren oberts uns llibres. Van obrir també un altre llibre: el llibre de la vida”.

Apocalipsi 20:12

El Apocalipsis visto a través del arte. Polo de Arte.

un any de confinament voluntari

Me duchaba una vez a la semana como mucho. Dejé de depilarme las cejas, dejé de decolorarme, de hacerme la cera, de cepillarme el pelo. Nada de hidratante ni de exfoliante. Nada de afeitarme las piernas. Rara vez salía del apartamento.

[...] Había empezado a hibernar lo mejor que pude a mitad de junio de 2000. Tenía veintiséis años.

Ottessa Moshfegh. Mi año de descanso y relajación. Traducció d'Inmaculada C. Pérez Parra. Alfagura, 2019. P. 12.

JORDI NOPCA
Pastilles per dormir, per oblidar i per fer net
Ara llegim
15|2|2019

Per a Florent-Claude Labrouste, el personatge principal de Serotonina, l’última novel·la de Michel Houellebecq, el moment “més dolorós de la jornada és el de despertar-se”: per suportar la consciència li cal prendre antidepressius. En Paul, el jove escriptor que protagonitza Taipei, de Tao Lin, viu a Brooklyn i per conviure amb la monotonia combina opiacis (Percocet), estimulants (Adderall) i relaxants musculars (Flexeril). La jove narradora de Mi año de descanso y relajación, d’Ottessa Moshfegh, també s’infla a còpia de pastilles, però el seu camí és el dels somnífers: l’abús de substàncies sedants, de barbitúrics i antipsicòtics assossega el personatge, però provoca l’efecte contrari al lector, que des de les primeres pàgines del llibre intueix que sota el vernís humorístic que l’autora nord-americana aplica a moltes escenes hi batega un drama segurament irresoluble.

Hi ha moltes maneres de llegir aquesta novel·la. Et pots deixar bressolar per blurbs com els de Lena Dunham (“És l’h*stia de divertida” i banalitats similars). Pots fer-ne una lectura comparativa amb autors que s’han especialitzat en mostrar les ombres de l’ànima humana -de Charles Bukowski a Shirley Jackson, passant per Flannery O’Connor i Harry Crews-, i jugar a discernir quin d’ells arriba més lluny i és capaç d’abocar més atrocitats per pàgina. Hi ha l’opció, en canvi, de centrar-se en el text: què diu i com ho fa, més enllà de deixar-se condicionar pel hype mediàtic i pel rosari de referències sovint agafades pels pèls. Mi año de descanso y relajación és una novel·la sobre la necessitat de desconnectar d’un món idiota a partir d’un mètode encara més idiota, la ingestió desmesurada de pastilles amb l’objectiu d’hibernar tant de temps com sigui possible per fer net. La resistència íntima s’esmicola igual que els comprimits amb trazodona, zolpidem i pentobarbital.

UNA INSATISFACCIÓ PERPÈTUA

Tenim una narradora que perd la feina en una galeria d’art on el críptic Ping Xi exposa gossos caniche dissecats que treuen rajos làser pels ulls. Sense feina però amb diners, opta per no sortir de casa. De tant en tant truca a l’examant, Trevor, que només sembla interessat en les fel·lacions que li pugui fer; per sort, també la visita la millor amiga, Reva, obsessionada amb perdre pes i amb un home casat amb qui comparteix oficina. Totes dues són novaiorqueses benestants. Totes dues estan insatisfetes i malden per sobreviure a còpia de fàrmacs o del vòmit compulsiu. A la narradora li encanta la versatilitat interpretativa de Whoopi Goldberg i fabula sobre la seva vagina, “ferma, honesta, magenta”. Reva, en canvi, està més pendent de l’esquelètica figura de Kate Moss.

Moshfegh, que anteriorment ha publicat Mi nombre era Eileen (2015, en castellà a Alfaguara) i els contes de Homesick for another world (Vintage, 2017) demostra en nombroses ocasions que l’observació i la imaginació combinades amb encert són capaces d’oferir dosis precises de mala llet: passa quan descriu la consulta de la doctora Tuttle, on hi ha números endarrerits del National Geographic i joguines per a gats (al lavabo hi troba “pólvores antimicòtiques”); també en l’aproximació a la sensibilitat de les galeries d’art (“El mercat es va allunyant de l’emoció. Ara tot va del procés i de les idees i de la marca”); quan esquartera verbalment els hipsters; quan recorda els seus pares morts durant el capítol del funeral de la mare de Reva, probablement el millor de la novel·la.

L’única treva que el llibre ofereix és l’el·líptica història d’amor entre les dues amigues. La resta dels seus cervells es poden comparar, com diu la protagonista sense nom, amb “un camió d’escombraries ple fins dalt”. Moshfegh explica aquestes deixalles meravellosament bé. No hi ha ni una sola pàgina que avorreixi. Els diàlegs són brillants. Per llegir-la, això sí, cal passar per un bon moment anímic: en cas contrari, la novel·la pot tenir efectes secundaris.

cuatro caballos que vienen de bonanzaaaaa

Els quatre genets de l'Apocalipsi, Albrecht Dürer, 1498. 

La pimienta -todo el mundo lo sabe- es un potente afrodisíaco. Privados de pimienta, los europeos a duras penas consiguieron compensar las pérdidas de vidas humanas causadas por nobles locales, guerreros escandinavos, invasores húngaros y piratas árabes. La población disminuyó; las ciudades se despoblaron, mientras que los bosques y los pantanos se extendían cada vez más. Perdida ya toda esperanza de alcanzar una vida mejor en este mundo, la gente fue depositando cada vez más sus esperanzas en la vida del más allá, y la idea de obtener recompensas en el cielo ayudó a soportar la falta de pimienta en esta tierra.

Solamente los tontos podían contemplar el futuro con optimismo. Los inteligentes sentían ante él un horror sobrecogedor, y muchos se refugiaron en la paz de los conventos para huir de un mundo brutal y sanguinario. Lo único que faltaba ya era que aparecieran los terribles jinetes del Apocalipsis, tal como había sido anunciado por los profetas. Todo el mundo estaba resignado y convencido de que tal acontecimiento sucedería la medianoche del día treinta y uno de diciembre del año 999. A partir de las once y media de la noche de aquel temido día, todas las madres apretaron fuertemente a sus hijitos contra su pecho y los amantes se fundieron en un último y patético abrazo de amor. La fatídica y temida medianoche llegó puntualmente, pero -con gran estupor por parte de todos- los jinetes del Apocalipsis no hicieron acto de presencia.

Esta falta de asistencia a la cita señaló el turning point de la historia europea.

Carlo M. Cipolla. Allegro ma non troppo. Traducció de Maria Pons. Crítica, 2007. P. 22-23.

cuatro caballos que vienen de bonanza

La pimienta -todo el mundo lo sabe- es un potente afrodisíaco. Privados de pimienta, los europeos a duras penas consiguieron compensar las pérdidas de vidas humanas causadas por nobles locales, guerreros escandinavos, invasores húngaros y piratas árabes. La población disminuyó; las ciudades se despoblaron, mientras que los bosques y los pantanos se extendían cada vez más. Perdida ya toda esperanza de alcanzar una vida mejor en este mundo, la gente fue depositando cada vez más sus esperanzas en la vida del más allá, y la idea de obtener recompensas en el cielo ayudó a soportar la falta de pimienta en esta tierra.

Solamente los tontos podían contemplar el futuro con optimismo. Los inteligentes sentían ante él un horror sobrecogedor, y muchos se refugiaron en la paz de los conventos para huir de un mundo brutal y sanguinario. Lo único que faltaba ya era que aparecieran los terribles jinetes del Apocalipsis, tal como había sido anunciado por los profetas. Todo el mundo estaba resignado y convencido de que tal acontecimiento sucedería la medianoche del día treinta y uno de diciembre del año 999. A partir de las once y media de la noche de aquel temido día, todas las madres apretaron fuertemente a sus hijitos contra su pecho y los amantes se fundieron en un último y patético abrazo de amor. La fatídica y temida medianoche llegó puntualmente, pero -con gran estupor por parte de todos- los jinetes del Apocalipsis no hicieron acto de presencia.

Esta falta de asistencia a la cita señaló el turning point de la historia europea.

Carlo M. Cipolla. Allegro ma non troppo. Traducció de Maria Pons. Crítica, 2007. P. 22-23.