dimecres, 27 de febrer de 2013

l'espectre surt de l'escena


Ja és pega que ni la traducció catalana ni la castellana de l'últim llibre de Philip Roth (Exit Ghost) no aconsegueixin de reproduir amb fidelitat el títol del llibre. La paraula anglesa exit, si va sola, vol dir «sortida», com sap tothom. Ara bé: si la paraula es troba acompanyada d'un substantiu, com en el nostre cas, llavors s'ha d'entendre d'una altra manera, perquè remet a tota la tradició teatral anglosaxona i posseeix un valor verbal, llatí per via directa, sempre indicant que un personatge surt de l'escena per desaparèixer, no per entrar-hi: exit, exeunt, com llegim a Shakespeare. Ja és correcte dir: «L'espectre se'n va», o, en castellà: «Sale el espectro», però cap de les dues traduccions arriba a dir el que diu el títol original de Philip Roth, clau, jo diria, per entendre aquesta gran novel·la.
Efectivament, al final de tot del llibre, el personatge principal, Nathan Zuckerman, indissimulable alter ego del mateix Roth, després d'haver passat poc més d'una setmana a Nova York, diu que se'n va; és a dir, desapareix de l'escenari «teatral» en què s'ha desenvolupat tot el llibre, això reblat, fins i tot tipogràficament, pel fet que molts diàlegs estan ordits a l'entorn de dos personatges, «Ell» i «Ella». Les últimes paraules, referides, com dèiem, a Zuckerman, diuen exactament això: «I ell se'n va. Se'n va per sempre». El traductor no ha pogut donar-li al títol tota la força teatral de l'original Exit Ghost, però al menys ha salvat la simetria entre el títol i l'última línia de la novel·la, cosa que resultava fonamental: L'espectre se'n va (Barcelona, La Magrana, 2008).
Jordi Llovet. La dansa de la mort. El País. 8 | 5 | 2008.


5 comentaris:

  1. Malgrat que ahir ens van contraprogramar un Barça-Madrid, vam ser setze. Coi, això deu ser fidelitat i la resta, romanços. Moltes gràcies a tots (especialment a en Miquel, pel cop de mà i la companyia). Una tertúlia estupenda!

    I bé, Roth ha de sortir de l'escena perquè Frank Stone, el d'Arrugues, ja truca a la porta; però encara em quedaven un parell de tàpers a la nevera. Demà, l'últim.

    ResponElimina
  2. Miquel Vilardell27/2/13 16:56

    Gràcies a vosaltres, per aguantar el meu rotllo !
    I l'article d'en Jordi Llovet toca la nafra de les traduccions, que per molt bones que siguin, en molts casos les subtilitats del sentit original, com en aquest cas, es perden. És una bestiesa el que diré ara - i jo sóc el primer que no puc complir-la, per les meves limitacions -, però si volem fer justícia als seus autors i entendre bé bé el que han escrit, potser només hauríem de llegir les literatures d'aquells idiomes que realment comprenem...però clar, això és imjust pels bons traductots. Ara, repeteixo, és una bestiesa...com si no ho hagués dit !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho diu la sra. parèmies, Miquel: a cada trasllat es perd un llençol. De fet, em sembla que és a cada bugada, però bé, si fa no fa...
      Tot i així, no fotem, que si no pogués tirar de traductors me n'hauria d'estar de moltes coses. Ni parlar-ne. No és negociable. Ara bé, no estaria gens malament que els llibres incloguessin un discurset del traductor, explicant quatre cosetes. Jo m'ho llegiria. Sóc rara de nassos.

      Elimina
    2. Miquel Vilardell27/2/13 18:34

      Una altra solució seria el text en bilingüe, que ja és quasi habitual en poesia però molt poc en narrativa ; és clar que un cas que ara em ve el cap, la Divina Comèdia traduïda per en Mira, no crec que fos negoci per a l'editorial i gens bo per a la butxaca del comprador...res, que deixem-ho com estar, no fos cas que jo doni idees per a malpagar - encara més - als traductors i/o publicar menys traduccions.

      Elimina
    3. Això, deixem-ho córrer, pobres traductors, que semblen l'ase dels cops.
      Per cert, aprofito per recordar que pel maig ens visitarà en Ferran Ràfols per parlar de la seva feina amb la campana de l'Anaïs. Honor.

      Elimina