dijous, 18 d’abril de 2013

la cultura no hauria de ser un luxe


IVA de mort
La Vanguardia en català | 23/07/2012 - 00:00h
XAVIER ANTICH

La lectura ens descobreix el món i ens ensenya a veure'l d'una altra manera. I, per descomptat, fa la vida més intensa, rica i subtil. Només cal començar a llegir, encara que sigui a l'atzar:
«Aquell any feia tanta calor que calia sortir cada vespre i a la Ginia li semblava que abans no havia entès mai què era l'estiu, tan bonic com era sortir cada nit a passejar sota els arbres del carrer. Algun cop pensava que aquell estiu no s'acabaria mai i, alhora, que calia afanyar-se a gaudir-lo, perquè, quan canviés l'estació, passaria alguna cosa» (Cesare Pavese, El bell estiu).
«En els llargs capvespres d'estiu, pujàvem al terrat. A poc a poc la copa del cel s'anava omplint d'un blau fosc, pel qual nedaven, com flocs de neu, les estrelles. Recolzat a la barana, era plaent sentir la carícia de la brisa. I el perfum de la dama de la nit, que començava a despertar la seva densa aroma nocturna, arribava torbador, com el desig que emana d'un cos jove, prop de la tenebra estival» (Luis Cernuda, Ocnos).
«El sol és jove i fort, el cel, alt i d'un blau profund, els arbres, somniadors, antiquíssims, d'un color verd fosc. Les carreteres amples i blanques fa segles que absorbeixen i reflecteixen el sol i condueixen a les ciutats blanques de teulades planes, tan planes que semblen dir que allà ni tan sols l'altura no pot resultar perillosa i que un mai, mai no es precipita als obscurs abismes» (Joseph Roth, Les ciutats blanques).
«Les meves germanes i jo els anàvem a visitar a la granja. Ho fèiem cada estiu. Un cop ja érem allà ens ho passàvem força bé. De seguida tornàvem als antics costums, fèiem les mateixes bromes, pescàvem al rierol, ens preníem la llet de les vaques de la granja, ens engreixàvem i ens tornàvem mandroses. Eren uns dies d'irrealitat plàcida. Les vides que vivíem durant la resta de l'any quedaven interrompudes i ens oblidàvem dels problemes del món mentre recordàvem que dins nostre hi corria la mateixa sang» (Jetta Carleton, Quatre germanes).
«Els estius eren humits a Newark, una ciutat que es troba al nivell del mar, i com que estava parcialment envoltada d'extenses maresmes, hi havia núvols de mosquits que calia liquidar amb el matamosques o amb el palmell de la mà cada vegada que, a la nit, col·locàvem cadires de platja als carrerons i als senders d'accés als habitatges i ens assèiem per posar-nos fora de perill de la tòrrida calor dels nostres pisos, on, per mitigar aquelles infernals temperatures, no hi havia més mitjans que la ingesta d'aigua glaçada o les dutxes fredes» (Philip Roth, Nèmesi).
«De vegades el temps s'espatllava del tot, i calia tornar i quedar-se tancat a casa. Però què importava la pluja, què importava la tempesta! A l'estiu, el mal temps només és un humor passatger i superficial del bon temps subjacent i fix» (Marcel Proust, A la recerca del temps perdut. Combray).
Harold Bloom va provar de justificar per què Shakespeare és el més gran de tots els escriptors i per què, com a tal, ha d'estar al centre mateix del cànon de totes les lectures: «Shakespeare, a partir de Falstaff, afegeix a la funció de l'escriptura d'imaginació, que era ensenyar-nos a parlar amb els altres, l'ara dominant, encara que més malenconiosa, lliçó poètica: com parlar amb nosaltres mateixos». William Shakespeare, segons Harold Bloom, no és gran per la seva excel·lència verbal, sinó per la seva capacitat de representar el caràcter humà i les seves mudances, i sobretot per haver-nos ensenyat a parlar amb nosaltres mateixos i a escoltar-nos.
Tanmateix això, en cert sentit, és la gran lliçó de la literatura, que ens porta sempre més lluny del lloc on abans ens estàvem, que ens permet conèixer gent que, en la nostra vida, mai no hauríem trobat i que descobreix dins de nosaltres aquells desconeguts que ignorem.
I encara podria dir-se més: això que Harold Bloom deia de William Shakespeare, i que legítimament pot fer-se extensiu a tota la literatura, és, també, d'alguna manera allò que fa amb nosaltres el teatre, el cinema, la música, l'art... tot allò, en definitiva, que, genèricament, anomenem cultura.
Per això, els països civilitzats, moderns i avançats, no només preserven la cultura, sinó que l'estimulen, la fomenten, contribueixen a difondre-la, s'esforcen per garantir i multiplicar l'accés dels ciutadans a la cultura, especialment dels més desprotegits. Perquè la cultura és un bé públic, com sap el Consell d'Europa, que considera la cultura «ànima de la democràcia». Per això han causat malestar, preocupació i també una justificada alarma les mesures del Govern d'Espanya, que ha augmentat l'IVA cultural del 8% al 21%, a contracorrent del que és habitual a l'Europa de l'euro, on saben que el futur es juga en el suport a l'educació, la recerca i la cultura. El Govern central ja ha renunciat a fer que l'educació i la recerca siguin prioritàries, però ara la cultura, amb aquesta decisió, passa a ser considerada com un luxe i, a més, prescindible.
Una barbaritat sense pal·liatius.
Avui, quan el Govern espanyol castiga la cultura, en lloc de protegir-la, i quan, des de Catalunya, on «correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de cultura» (Estatut de Catalunya, article 127), ens ho hem de mirar des de la llotja, és trist recordar la dramàtica actualitat de les paraules de Salvador Espriu escrites fa més de mig segle: «Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria allunyar-me'n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada