democràcia cultural

Cero piedad con los libros malos. Y, ante la duda, seamos malos. Ése es mi lema, aunque esta forma de pensar está acabada, finiquitada, soy de la vieja escuela. Cuando alguien entra en mi biblioteca, ¿qué es lo primero que ve? A los mocosos de la sección de cómic. Al lado, la sección de música. Justo detrás, la sección de deuvedés. A esto nos lleva la democracia cultural. Ya no es una biblioteca donde reina el sordo silencio de las estanterías inteligentes, es un área de recreo donde uno viene a distraerse. En Cultura se dan bombo y, allá arriba, el director tan contento. Pero ¿qué se ha creído? Conozco sus argumentos, señor ministro: convertir la mediateca en un lugar de placer y de convivencia en el corazón mismo de la ciudad. Que la entrada a la biblioteca sea menos intimidatoria. Aliar placer y cultura para que la cultura sea un placer y blablablá. Pero todo es una farsa, un embuste, una manipulación. La cultura no es un placer. La cultura es un esfuerzo permanente del ser para escapar de su vil condición de primate subcivilizado. Pero mire, si solo sacan deuvedés, solo deuvedés. ¿Acaso desean aprender aunque sea un cachito de verdad sobre el mundo? No, solo vienen a divertirse, a distraerse, y esos zombis ni siquiera se quitan los auriculares. Me enseñan el carné de lector en el mostrador de préstamo como enseñarían la tarjeta de crédito a la cajera del supermercado.

[...] En realidad, señor ministro, usted los distrae porque les tiene miedo. Ruido, siempre ruido, nunca el silencio de un libro, nunca. Hay que reaccionar, hay que hacer algo, el ministro os tiene engañados, jovencitos, sabe muy bien que la revolución no se gesta en el ruido, sino en el silencio susurrante de las lecturas personales. Pero ya es demasiado tarde. Nuestras estanterías retroceden ante sus ofensivas. Pronto me trasladarán a otra planta inferior, a una bodega, y en la planta baja abrirán una cafetería. Y aquí, ¿por qué no una discoteca? Eso atraería al personal, señor ministro. 

[...] Disculpe si me crispo, pero es duro ser la minoría. Me siento como la línea Maginot de la lectura pública. Me siento tan sola a veces. No se si me entiende. Lo dudo.

Sophie Divry. Signatura 400. Traducció de María Enguix Tercero. Blackie Books, 2011. P. 66-67.

cultura vs. erudició

Lo fácil que es confundir cultura con erudición. La cultura en realidad no depende de la acumulación de conocimientos, incluso en varias materias, sino del orden que estos conocimientos guardan en nuestra memoria y de la presencia de estos conocimientos en nuestro comportamiento. Los conocimientos de un hombre culto pueden no ser muy numerosos, pero son armónicos, coherentes y, sobre todo, están relacionados entre sí. En el erudito, los conocimientos parecen almacenarse en tabiques separados. En el culto se distribuyen de acuerdo a un orden interior que permite su canje y su fructificación. Sus lecturas, sus experiencias se encuentran en fermentación y engendran continuamente nueva riqueza: es como el hombre que abre una cuenta con interés. El erudito, como el avaro, guarda su patrimonio en una media, en donde sólo cabe el enmohecimiento y la repetición. En el primer caso, el conocimiento engendra el conocimiento. En el segundo, el conocimiento se añade al conocimiento. Un hombre que conoce al dedillo todo el teatro de Beaumarchais es un erudito, pero culto es aquel que habiendo solamente leído Las bodas de Fígaro se da cuenta de la relación que existe entre esta obra y la Revolución francesa o entre su autor y los intelectuales de nuestra época. Por eso mismo, el componente de una tribu primitiva que posee el mundo en diez nociones básicas es más culto que el especialista en arte sacro bizantino que no sabe freír un par de huevos.

Julio Ramón Ribeyro. Prosas apátridas (completas). Seix Barral,  2007. P. 27-28.

el redactor cultural novell

«Una de les escenes més tristes i recurrents que m'he trobat al món de l'edició de mitjans locals és el primer contacte amb un redactor cultural novell. Solen ser nois i noies joves, acabats de sortir de les facultats de Filologia, d'Història o de Belles Arts, mai de Periodisme. Normalment xiques despertes i capaces que ho llegeixen tot, que van al teatre i que estan increïblement qualificades per anar a una exposició d'art contemporani i escriure't en mitja hora cinc-centes paraules condensant teories universitàries i manifestant l'absoluta necessitat d'espais culturals sòlids a la premsa local.

Són moments entranyables, en què veus als ulls d'aquests entusiastes cadells la força de la jovenesa, la temeritat i la inconsciència. T'hi veus a tu mateix fa tants anys, quan les il·lusions que ara són perdudes tenien crosta i per dins eren tendres i flairoses com un pa acabat de sortir del forn. Què els has de dir, ves. Que perseverin, que si són bons se'n sortiran. Que experimentin, que aprenguin i que escriguin. Mentrestant, penses que es fotran una hòstia descomunal, i recordes tot el que t'han dit sempre els empresaris de la comunicació. Que la cultura no interessa a ningú, que s'ho llegeixen els quatre arreplegats de sempre, que si volen guanyar-se la vida amb el periodisme cultural que se'n vagin a Barcelona o, millor encara, a Madrid o a Nova York. Que la cultura als mitjans locals és expedir un taló sense fons i un acte de mecenatge voluntariós que no es reconeix mai al pagador. Tenen raó.

I, tot i això, fer cròniques culturals de proximitat té un punt de desafiament i de civilitat màxima. De fer botifarra als que voldrien el periodisme local ple de successos, de crisis agrícoles i d'esports regionals. Aquest jove redactor cultural, tan capacitat, sol treballar el seu primer estiu després de llicenciar-se de cambrer en un xiringuito de platja o de monitor de colònies. Un estiu gloriós, en què es fa un tip de follar».

Miquel Bonet. «Cultura, sexe i altres parafílies». A: Periodisme de contacte. Cròniques sudistes. La segona perifèria, 2022. P. 175. 

 

saber el que sap tothom

«Saber el que sap tothom —que Virgili, per exemple, va escriure l'Eneida, o que la suma dels angles d'un triangle és igual a dos angles rectes— és més aviat avorrit i poc distingit. Si voleu adquirir per poc preu la reputació de tenir una cultura, és millor ignorar els coneixements feixucs i estúpids que són del patrimoni comú i concentrar-vos en alguna cosa extraordinària i fora del corrent. En lloc de citar Virgili, citeu Sidoni Apol·linar, i expresseu en veu alta el vostre menyspreu envers aquells que prefereixen el poeta cortesà d'August al panegirista d'Avit, Majorià i Antemi. Quan la conversa vagi a parar a Jane Eyre o a Cims borrascosos (els quals, naturalment, no heu llegit), digueu que preferiu infinitament La llogatera de Wildfell Hall. Quan hom lloï Donne, feu escarafalls i digueu al que en fa elogi que hauria de llegir Góngora. Al sol esment de Rafael, féu com si anéssiu a vomitar (encara que no hàgiu estat mai al Vaticà); els Raphael Mengs que hi ha a Sant Petesburg, direu, són les úniques pintures tolerables. D'aquesta manera aconseguireu la reputació d'una persona de profunda instrucció i del gust més exquisit. Mentre que, si doneu proves de conèixer Dickens, o d'haver llegit la Bíblia, els clàssics anglesos, Euclides i Horaci, ningú no pensarà res de bo de vosaltres. Sereu ben bé com tothom.»

Aldous Huxley. «Conxolus». A: Carretera enllà. Traducció de Rafael Tasis. Adesiara, 2014.

l'illa del tresor

L'illa del tresor: Moments poètics. 2|1|1997. Clic.
I aquí, 75 entregues més. Vagi de gust.

MÒNICA PLANAS
Joan Barril i 'L'illa del tresor'
Ara
13|12|2014

Existeix un tipus de tele, bastant escassa, que provoca una reacció a l’espectador sovint inconscient però molt significativa: programes que te’ls mires amb un somriure. És una tele discreta, tranquil·la, que no pretén en absolut fer riure. Només filtrar un sentit de l’humor molt subtil, una sensibilitat molt treballada i la intenció d’apel·lar a l’ànima de l’audiència i no només als ulls. La mort del periodista i escriptor Joan Barril em porta a parlar d’un dels programes del Canal 33 que generava aquesta reacció: L’illa del tresor. Es va començar a emetre el 1996. Joan Barril el codirigia amb el seu bon amic Joan Ollé, en col·laboració amb Josep M. Andrés, Aranya.

L’illa del tresor no s’assemblava gens a res que haguéssim vist abans. Era genuí, valent, desvergonyit, suggerent i sorprenent. Era estrany respecte del que estàvem acostumats, potser perquè essent tele en estat pur tenia reminiscències de diferents gèneres: hi havia molta teatralitat, elevades dosis de música, una poètica accentuada, l’empremta de la literatura, l’exquisidesa del disseny, la potència de les arts visuals i plàstiques i el ritme d’una dansa que es balla en parella. No era només un programa bonic, però també ho era. Era un espai que bevia de la memòria, dels records d’infantesa, de les reflexions existencials i de l’absurd de la vida.

Era un programa cultural dadaista insòlit en un context televisiu que estava explotant en sentit contrari: era l’època en què s’estaven consolidant les cadenes privades espanyoles, que s’expandia la teleporqueria a un ritme trepidant i es recreava en els instints més baixos i primaris.

L’illa del tresor era una tele hipnòtica, divertida, commovedora. Les entrevistes que feien als convidats cèlebres eren originals i despullaven el personatge sense caure en tòpics. Una mena d’interrogatoris delicats que s’acostaven a l’ànima de la seva víctima. Recordo un esquetx senzill però exquisit en què unes copes de cava brindaven per totes aquelles dones que han batejat grans cançons: la Suzanne de Leonard Cohen, l’Angie dels Rolling Stones, la Michelle dels Beatles, la Layla d’Eric Clapton, la Penélope de Serrat, la Laura de Llach o la Yolanda de Pablo Milanés. O un altre en què Barril i Ollé, vestits de romans, recitaven en llatí Baixant de la font del Gat o El senyor Ramon empaita les criades.

Brindem doncs, també, pels que han fet bona televisió i han marcat les diferències tot desitjant que hagin deixat una estela que inspiri les generacions presents i futures.

per què ja no treballo de franc

Ricard Ruiz Garzón

«Per què ja no treballo de franc»

El Periódico

5|9|2017

Durant aquestes vacances he rebut una dotzena d’estupendes propostes 'laborals': una xerrada, una presentació, un article, un pròleg, un assaig.... Totes tenien una cosa en comú: venien del món del llibre i no es pagaven. En cap d’elles veuria jo un cèntim per la meva feina. «No tinc patrocinador», «ja saps com va» o el simpàtic «tinc una proposta deshonesta» han sigut els arguments habituals.

Aquesta columna és la meva resposta: he decidit no tornar a treballar de franc.

Tenia una altra opció, que era convèncer els meus col·legues escriptors i paralitzar el país deixant d’escriure un mes en lluita per les nostres reivindicacions. Respecto molt el dret de vaga, però que l’anterior soni a acudit no és graciós. És molt trist.

Cap de les persones que feien les propostes demanen gratis una carrera a un taxista o els serveis a un notari. Tampoc els imagino deixant de pagar comissions al banc tot i els seus obscens beneficis (ai, perdó, que això és demagògia, no recordo mai que la demagògia només es denuncia de dalt a baix).

Si una cosa no es pot fer perquè per fer-la s’ha d’explotar el personal, potser cal valorar si és millor no fer-la.

La meva resposta, doncs, és senzilla: prou. La meva resposta és que ja hi he accedit durant un quart de segle, així que prou. ¿La meva resposta? Que fins i tot jo ofereixo a un escriptor el que cobro si el porto a les meves classes. És la meva resposta que he acceptat tants anys per por, per costum o per vergonya… però que prou. Aquesta és la meva resposta, que si una cosa no es pot fer perquè per fer-la s’ha d’explotar el personal, escolta, potser s’ha de valorar si és millor no fer-la. I que no necessito rebre mil excepcions d’amics perquè si són tan amics ja els conec i m’hi ofereixo jo. Ah, i una d’òbvia: que fins i tot si no cobro, jo pago; a l’administrador, internet i els meus impostos. Així que prou.

La meva resposta és que soc un professional i mereixo respecte. La meva resposta és que cobrar és una reivindicació justa, solidària i progressista. La meva resposta és que no podem demanar que es respecti la cultura si no la respectem ni nosaltres.

I, si de cas, d’aquí uns anys parlem de pagar un preu digne per les coses.

rituals de masses

[...] Celebro molt l’expo Padrós de la Filmo. Li agraeixo, a més, que m’hagi fet pensar en els calendaris culturals d’aquestes setmanes. Si ell és un pertorbador de consciències, i tant, val a dir que l’agenda cultural està ben pertorbada i de manera sistèmica. És obvi per als lectors de tota mena que la indústria del llibre viu aquestes setmanes la campanya de Sant Jordi. Els periodistes culturals no donen l’abast de les novetats i el seu calibre. És el moment de l’any que els mitjans dediquen més espai i atenció al llibre. Però, alhora, els informadors han de cobrir esdeveniments mediàtics paral·lels que entrelliguen la indústria del llibre i les institucions públiques, cosa que fa que els programes d’actes no puguin ser declinats per la premsa: Kosmopolis, festivals de literatura ça i lla, jornades diguem-ne de debat muntades per la conselleria del ram…

Són dues menes de pertorbació antagòniques. Antoni Padrós la transmet des dels marges del cine per a proposar una experiència visual que et permeti depassar els teus hàbits ensinistrats per la indústria hollywoodiana. Mig segle després dels seus films primers, l’agenda cultural de la indústria & les institucions vesteix de contemporaneïtat un devessall de paraules publicitàries que amaguen els llibres, les pel·lis, les expos, el que sigui, en una programada rutina de consum — no dels llibres o de les pel·lis (ni això) — sinó de consum de titulars i entrevistes que et permetin creure que estàs al dia sense necessitat ni de llegir ni d’anar al cine ni de fer cap altra cosa més, no fos que et pertorbessin la consciència, la teva, la de cadascú. Rituals de masses. Tocar carn d’escriptor substitueix llegir, parlar dalt d’una tarima substitueix escriure. Ah, sort que m’he criat amb cineastes amateurs com Padrós. Ànims, col·legues.

 Mercè Ibarz. Calendaris culturals pertorbats. Vilaweb. 24|3|2017.

estat d'estupor

LA POLÍTICA en España está sobrevalorada. Para desastre, desastre, el cultural.

Una amiga librera, Begoña, me cuenta que tomó plena conciencia de lo que significa “estupor” al intentar describir la expresión de una persona que entre­abrió la puerta, asomó la cabeza y por un instante su cara quedó atrapada entre grandes signos de interrogación y exclamación. Balbuceó una disculpa que no llegó a cuajar, tiró de la puerta y Begoña vio por la cristalera que se escabullía hacia la calle como quien se libera de un cepo. Era el rostro de una persona que iba a entrar en el lugar equivocado. Pero para alcanzar el estupor era necesaria otra condición: el lugar equivocado era una librería.

Cada vez que se dan a conocer los datos del barómetro del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) sobre los hábitos culturales en España, la gente que intenta explicarlos parece también sumida en un estado de estupor. Atrapada entre signos de interrogación y exclamación, a la manera gráfica en que se expresa la estupefacción en las viñetas de cómic. La última entrega del CIS podría figurar como apéndice cultural del Apocalipsis. Más del 36% de los españoles declaran que no leen nunca un libro. De cada 10 personas, 7 no han entrado en una biblioteca ni por equivocación.

Volviendo al estupor, solo hay un detalle “nuevo” en la última encuesta: la sinceridad en el desastre. El 42% de los que no leen nunca un libro declaran que no lo hacen porque no les gusta o no les interesa. Un defecto de las encuestas es que no reflejan el matiz. Puede darse el caso de que a una persona no le guste el libro como objeto paralelepípedo, pero que le encante lo que lee. Recuerdo una discusión en un bar en la que uno de los implicados intentó resolver la disputa buscando la verdad en un libro. Fue a casa y volvió con el volumen de una enciclopedia. Sonreía, triunfador. Hasta que el contrincante dijo: “¡Ahí viene un burro con un libro en la mano!”. Me temo que la encuesta cultural va en el mismo sentido, pero sin ninguna ironía. Uno de cada tres españoles no ha digerido ningún libro ni está dispuesto a probarlo. Sería un error pensar que es un asunto de edad. Hay una peligrosa tendencia a cargar las taras típicas en los más viejos. Se emplea con demasiada ligereza viejo como sinónimo de retrógrado o ignorante. Hay una especie de gerontofobia en el ambiente.

La mayoría de los viejos que conozco, empezando por los que no saben leer, tienen un respeto por los libros. E identifican la cultura con una cierta redención. Por el contrario, amigas profesoras y bibliotecarias me comentan que suelen ser jóvenes los que muestran, sin complejos, un rechazo primario a los libros y a la lectura. Traten de lo que traten. No es una enfermedad, pero a la larga puede ser una peste. En los últimos tiempos ha habido leyes educativas que conspiran contra la lectura. El desastre cultural no tiene una sola causa, pero sí que se intoxica el medio ambiente con la subestimación de lo que se ha dado en llamar humanidades. Hay incluso voces públicas que asocian la libertad con un curioso derecho a la ignorancia: ¿Para qué aprender cosas inútiles, como lenguas muertas o filosofía?

En la lista de gastos de los golfos detentadores de las llamadas tarjetas black había casi todo tipo de productos y caprichos. Lo que no hay en el escándalo es ningún desliz cultural. Toda esta gente con estudios, con mucho máster en el historial, no tuvo nunca la tentación de un libro, ni siquiera de serie negra o policial.

Es verdad que una mayoría de gente en el mundo no lee libros. Nos queda el teatro, la música, la danza o el cine. Pero también en esas artes los datos en España son demoledores. Lo más inquietante es que van a peor. Hay quien pide autocrítica: tal vez lo que se ofrezca no resulte atractivo. No comparto esa visión. Si en algún lado hay crítica y autocrítica, a veces descarnada, es en el mundo cultural. La primera causa del desastre es la desatención, el abandono, cuando no la hostilidad. Hay una prueba inmediata: cines y teatros se llenan los días en que no rige el ivaicidio.

Tal vez hace falta una nueva heroicidad frente al estado de estupor. Ya hay jóvenes y viejos que la practican. Mantener vivo un grupo de teatro o danza. Compartir un sótano sórdido donde nacen canciones que cambian el paisaje. Abrir una librería. Al fin y al cabo, algunos entramos, la primera vez, por equivocación.

Manuel Rivas. El estupor cultural. El País Semanal. 13|11|2016.

el llibre essencial de la cultura europea

«En aquest país, quan es parla d’ètica, es produeix una anomalia monumental. I és de tal calibre que no té comparació amb cap dels països del nostre entorn. Fruit d’un concordat de l’Estat espanyol amb la Santa Seu, signat sota el franquisme, que cap govern s’ha atrevit a qüestionar d’arrel, el sistema educatiu ha preservat un lloc privilegiat, difícilment ­justificable en un Estat no confessional, a l’ensenyament de la religió catòlica. I, fruit de les pressions de sectors socials que veien com a excessiva, molt raonablement, aquesta intrusió de l’àmbit de la fe religiosa en l’ensenyament obligatori, en alguns moment s’ha plantejat l’ètica com a alternativa opcional per a aquells alumnes que volien ser dispensats de rebre un ensenyament confessional. Això ha produït l’anomalia a què ens referíem i que fa que, encara en molts contextos, parlar d’ètica sigui referir-se a una cosa opcional, de la qual n’estaria mancada la religió o de la qual en podrien prescindir les persones religioses, i que, de manera recíproca, fora d’aquests àmbits, ­seria considerat de tan poca consistència que, en el sistema educatiu, ben just podria arribar a tenir la consideració d’una maria, és a dir, un contingut ornamental, prescin­dible i innecessari.

Sóc de l’opinió que la, per dir-ho suaument, laxitud moral que caracteritza alguns comportaments en l’esfera pública dels darrers anys, i que han convertit la corrupció, l’endogàmia, el tràfic d’influències i la malversació de cabals públics, per no parlar directament del robatori o del frau fiscal, en la primera preocupació de la ciutadania, tenen a veure amb l’absència generalitzada de la reflexió ètica en la discussió política i amb el lloc subaltern que ocupa en el conjunt de la vida pública.

Pensava en aquestes coses arran de la publicació d’una edició extraordinària, pel seu rigor modèlic, d’un text clàssic del pensament europeu: l’Ètica Nicomaquea d’Aristòtil (Obrador Edèndum). Una peça fonamental de la història de la cultura occidental, sense la qual no es poden entendre moltes de les coses que constitueixen l’entramat d’aquesta cultura i sense la qual difícilment pot copsar-se el millor del que som. No és pas aquí el lloc de justificar-ho, però és difícil no reconèixer, en aquesta edició fabulosa, a càrrec de Josep Batalla, que conté una edició crítica impecable del text grec i una traducció al català que farà història, un esdeveniment editorial absolutament transcendental, només comparable a les edicions que molt poques cultures europees tenen el privilegi de tenir.

L’Ètica Nicomaquea no és simplement un llibre de filosofia. És un dels llibres cabdals del que, durant segles, sense que calgués més aclariment, va ser considerat com “el Filòsof”. A més, entre tots els que va fer, és el que s’ocupa de l’anthrópeia philosophia, és a dir, de la “filosofia de les coses humanes”. Quan Rafael va pintar el fresc L’Escola d’Atenes, aplegant-hi tots els filòsofs grecs, va posar en el centre a Plató i Aristòtil. Plató, ja vell, porta sota el braç el Timeu, i amb un dit de la mà dreta assenyala cap al cel, indicant el caràcter idealista de la seva reflexió. El jove Aristòtil que camina al seu costat, però, estén la mà dreta cap al terra, indicant que, si la filosofia s’ocupa d’alguna cosa, és de la ­realitat que tenim al davant dels nostres ulls. I el llibre que porta Aristòtil sota el braç, precisament, és l’Ètica, recordant, amb això, com tan intel·ligentment va suggerir Rafael, que el que defineix el pensar filosòfic que comença amb els grecs s’ocupa, abans que res i per sobre de tot, de les coses humanes. I, entre aquestes, les que tenen a veure amb l’acció humana, amb allò que els humans proven de fer amb la seva vida, en la solitud dels seus actes i en la vida en comú que defineix a l’ésser humà com un animal polític.

L’Ètica Nicomaquea parla de la felicitat, com a fi suprem de la vida humana, i de l’acció humana com a aspiració al bé propi i al bé comú. No ens diu què hem de fer en concret, cosa que només pot fer cadascú a través de l’anàlisi ponderada de les accions pròpies i alienes, però sí de com cal fer i de què cal ­defugir perquè aquesta aventura, que és la que defineix la dimensió moral de cada vida, pugui orientar-se, de manera lúcida i cons­cient, cap al bé: el bé per a nosaltres i el bé per als altres.

Ho diré, si m’ho permeten, de manera emfàtica: l’Ètica Nicomaquea hauria de ser un llibre obligat en totes les cases decents. I un llibre, a més, no només per ocupar un espai dels prestatges, sinó un llibre per llegir a poc a poc, per tornar-hi de tant en tant i rellegir-lo, per consultar, per pensar-hi, per comentar-lo i per parlar-ne. Ara, amb l’absolutament esplèndida edició d’Edèndum, hi ha la possibilitat, a més, de tenir-lo en una de les millors versions europees d’aquesta obra, i en català.

En la legítima aspiració de qualsevol ­persona a una vida lúcida i íntegra, virtuosa i feliç, és difícil, per no dir impossible, que ­puguin trobar una companyia millor que aquesta.»

Xavier Antich. «El llibre essencial de la cultura europea». La Vanguardia. 9|5|2016.

Obrador Edèndum.

desenfundar, v. tr.

Quan sento la paraula cultura, trec la pistola.
Hermann Göring

_____________

P.S.: Sembla ser que Göring no ho va arribar a dir mai, això. On si que podem trobar la frase, lleugerament modificada, és en l'obra de teatre més coneguda de Hanns Johst, poeta laureat nazi. La peça es titula Schlageter (1932) i Johst la va dedicar a Adolf Hitler: Wenn ich Kultur höre ... entsichere ich meinen Browning. (acte I, escena I).

sobre orquestres i llibres

Allò que en solem dir la cultura, la Cultura, és també un sistema idolàtric, una manera d’organitzar el panteó dels grans i petits déus als quals cal retre culte públic i privat: en forma d’una jerarquia de noms o d’objectes totèmics o, simplement, devocionals; en forma d’un ordre institucional que n’administra la conservació i el culte; en forma d’esdeveniments litúrgics o parareligiosos; en forma de seccions del pressupost que ho manté tot plegat, i així podríem continuar. Cultura, doncs, són el ídols i els fetitxes consagrats, que vol dir la llista d’individus eminents del passat o del present, l’inventari d’objectes i grups d’objectes –dits “obres d’art”, “col·leccions”– carregats de valor singular, llibres i títols de llibres, composicions musicals amb denominació identificable, i així fins que omplim la sala central del panteó i les capelles adjuntes. Cultura són les institucions, acadèmies, organismes, col·legis sacerdotals que la mantenen, cultiven o promouen. Són els esdeveniments públics que la produeixen o exhibeixen: exposicions, representacions, concerts. Són els edificis que l’encarnen, la custodien, conserven o expressen: museus, biblioteques, teatres, auditoris.

Amb la particularitat que els edificis –“contenidors de cultura”, en principi– poden adquirir un caràcter emblemàtic per ells mateixos: emblema d’una ciutat, com el Liceu de Barcelona, el Guggenheim de Bilbao, el Centre Pompidou a París, i que els “monuments” (el nom monument es relaciona originalment amb una funció funerària), signes del record i de la persistència, rarament van dissociats de l’àmbit del poder o de qui l’administra, siga religiós, monàrquic, acadèmic o equivalent: el faraó es va fer construir la piràmide, l’Església poderosa va fer edificar les catedrals, i l’escriptor famós només té estàtua si és reconegut per qui aprova i encomana les estàtues públiques. I cultura són els rituals singulars: inauguracions, festivals, sessions de gala, més importants com més alta és l’autoritat que hi assisteix. Són les formes diverses com el poder –el poder en diverses formes– reconeix la seua implicació en el culte, en els objectes i llocs sagrats i, si pot ser, en l’adhesió de les diverses sectes, gremis sacerdotals, sagristans i fidels en general, o almenys fidels de la pròpia fe. Pensem en qui consagra eficaçment els ídols (qui els fa sagrats, i per tant idolatrables), qui en construeix els santuaris, qui els manté, qui sosté el personal que se n’ocupa.

Tota la cultura és això? No: només el noranta per cent, aproximadament. I la resta, la part no reconeguda o no consagrada, passa grans penes i treballs fins que ho arriba a ser: ser “reconegut” és sempre l’aspiració de qui no ho és, i la “protesta” (la “contestació”, la “subversió”) és generalment una manera de reclamar reconeixement. També és cert que l’arbitri metòdic (contradicció en els termes, però condició ben real) té resultats ben peculiars: ¿per què, posem per cas, és “normal” que el poder públic pague el consum públic de cultura visual o de cultura “auditiva” (museus, auditoris, orquestres) però no pague el consum de cultura “lectiva” o literària? Potser perquè l’una és matèria de temples i de litúrgia –espais públics, rituals de grup–, i l’altra és només una pràctica estrictament individual, el contacte privat del lector amb el llibre. Deu ser per això que l’escultor i el músic cobren molt sovint del pressupost –del poder públic–, i el novel·lista o el poeta, ben rarament. Atès el que costa el manteniment d’un auditori i d’una orquestra simfònica, l’entrada a un concert “a preu de mercat” tindria un cost tan astronòmic que faria impossible l’audició de la música de manera directa i col·lectiva.

I qui pot imaginar el cost de visitar un museu d’art contemporani també a preu de mercat, incloent-hi l’amortització de l’edifici i de la compra d’obres? És natural, doncs, que les finances públiques o institucionals (departaments del govern, municipis, fundacions, caixes, bancs: els diners extrets al públic) se’n facen càrrec o ho subvencionen abundantment. Ningú, però, no mira com a “natural” subvencionar la literatura, i per tant la novel·la, l’assaig o la poesia sí que han de circular a preu de mercat. Perquè els llibres són menys cultura? No: perquè llegir no forma part del ritual, perquè no és un acte públic, perquè no cal un temple. Deu ser que “fer cultura” o cultivar-se en grup, en públic i en lloc públic és una cosa, i cultivar-se individualment i en privat n’és una altra de ben diferent. Sobretot, perquè un cultiu i l’altre no tenen el mateix interès per a qui administra la “cultura”. I això hauria de provocar més d’una meditació, però em sembla que no en provocarà cap.

Joan F. Mira. «Sobre orquestres i llibres». El Punt Avui | 19/12/2014.

la cultura no hauria de ser un luxe

IVA de mort
La Vanguardia en català | 23/07/2012 - 00:00h
XAVIER ANTICH

La lectura ens descobreix el món i ens ensenya a veure'l d'una altra manera. I, per descomptat, fa la vida més intensa, rica i subtil. Només cal començar a llegir, encara que sigui a l'atzar:

«Aquell any feia tanta calor que calia sortir cada vespre i a la Ginia li semblava que abans no havia entès mai què era l'estiu, tan bonic com era sortir cada nit a passejar sota els arbres del carrer. Algun cop pensava que aquell estiu no s'acabaria mai i, alhora, que calia afanyar-se a gaudir-lo, perquè, quan canviés l'estació, passaria alguna cosa» (Cesare Pavese, El bell estiu).

«En els llargs capvespres d'estiu, pujàvem al terrat. A poc a poc la copa del cel s'anava omplint d'un blau fosc, pel qual nedaven, com flocs de neu, les estrelles. Recolzat a la barana, era plaent sentir la carícia de la brisa. I el perfum de la dama de la nit, que començava a despertar la seva densa aroma nocturna, arribava torbador, com el desig que emana d'un cos jove, prop de la tenebra estival» (Luis Cernuda, Ocnos).

«El sol és jove i fort, el cel, alt i d'un blau profund, els arbres, somniadors, antiquíssims, d'un color verd fosc. Les carreteres amples i blanques fa segles que absorbeixen i reflecteixen el sol i condueixen a les ciutats blanques de teulades planes, tan planes que semblen dir que allà ni tan sols l'altura no pot resultar perillosa i que un mai, mai no es precipita als obscurs abismes» (Joseph Roth, Les ciutats blanques).

«Les meves germanes i jo els anàvem a visitar a la granja. Ho fèiem cada estiu. Un cop ja érem allà ens ho passàvem força bé. De seguida tornàvem als antics costums, fèiem les mateixes bromes, pescàvem al rierol, ens preníem la llet de les vaques de la granja, ens engreixàvem i ens tornàvem mandroses. Eren uns dies d'irrealitat plàcida. Les vides que vivíem durant la resta de l'any quedaven interrompudes i ens oblidàvem dels problemes del món mentre recordàvem que dins nostre hi corria la mateixa sang» (Jetta Carleton, Quatre germanes).

«Els estius eren humits a Newark, una ciutat que es troba al nivell del mar, i com que estava parcialment envoltada d'extenses maresmes, hi havia núvols de mosquits que calia liquidar amb el matamosques o amb el palmell de la mà cada vegada que, a la nit, col·locàvem cadires de platja als carrerons i als senders d'accés als habitatges i ens assèiem per posar-nos fora de perill de la tòrrida calor dels nostres pisos, on, per mitigar aquelles infernals temperatures, no hi havia més mitjans que la ingesta d'aigua glaçada o les dutxes fredes» (Philip Roth, Nèmesi).

«De vegades el temps s'espatllava del tot, i calia tornar i quedar-se tancat a casa. Però què importava la pluja, què importava la tempesta! A l'estiu, el mal temps només és un humor passatger i superficial del bon temps subjacent i fix» (Marcel Proust, A la recerca del temps perdut. Combray).

Harold Bloom va provar de justificar per què Shakespeare és el més gran de tots els escriptors i per què, com a tal, ha d'estar al centre mateix del cànon de totes les lectures: «Shakespeare, a partir de Falstaff, afegeix a la funció de l'escriptura d'imaginació, que era ensenyar-nos a parlar amb els altres, l'ara dominant, encara que més malenconiosa, lliçó poètica: com parlar amb nosaltres mateixos». William Shakespeare, segons Harold Bloom, no és gran per la seva excel·lència verbal, sinó per la seva capacitat de representar el caràcter humà i les seves mudances, i sobretot per haver-nos ensenyat a parlar amb nosaltres mateixos i a escoltar-nos.

Tanmateix això, en cert sentit, és la gran lliçó de la literatura, que ens porta sempre més lluny del lloc on abans ens estàvem, que ens permet conèixer gent que, en la nostra vida, mai no hauríem trobat i que descobreix dins de nosaltres aquells desconeguts que ignorem.

I encara podria dir-se més: això que Harold Bloom deia de William Shakespeare, i que legítimament pot fer-se extensiu a tota la literatura, és, també, d'alguna manera allò que fa amb nosaltres el teatre, el cinema, la música, l'art... tot allò, en definitiva, que, genèricament, anomenem cultura.

Per això, els països civilitzats, moderns i avançats, no només preserven la cultura, sinó que l'estimulen, la fomenten, contribueixen a difondre-la, s'esforcen per garantir i multiplicar l'accés dels ciutadans a la cultura, especialment dels més desprotegits. Perquè la cultura és un bé públic, com sap el Consell d'Europa, que considera la cultura «ànima de la democràcia». Per això han causat malestar, preocupació i també una justificada alarma les mesures del Govern d'Espanya, que ha augmentat l'IVA cultural del 8% al 21%, a contracorrent del que és habitual a l'Europa de l'euro, on saben que el futur es juga en el suport a l'educació, la recerca i la cultura. El Govern central ja ha renunciat a fer que l'educació i la recerca siguin prioritàries, però ara la cultura, amb aquesta decisió, passa a ser considerada com un luxe i, a més, prescindible.

Una barbaritat sense pal·liatius.

Avui, quan el Govern espanyol castiga la cultura, en lloc de protegir-la, i quan, des de Catalunya, on «correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de cultura» (Estatut de Catalunya, article 127), ens ho hem de mirar des de la llotja, és trist recordar la dramàtica actualitat de les paraules de Salvador Espriu escrites fa més de mig segle: «Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria allunyar-me'n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!».