dijous, 2 de maig del 2013

la campana de la nin


Anaïs Nin va néixer a París el 21 de febrer de 1903. El seu pare, Joaquim Nin, d’origen català, era pianista i concertista, i la seva mare, Rosa Culmell, d’ascendència cubana, catalana i danesa, era cantant, i és per això que la família Nin canviava de residència amb molta freqüència. El 1913 Joaquim Nin abandonà la família, i Anaïs, juntament amb la seva mare i els seus dos germans, es traslladà a Barcelona, on residia la família del seu pare. Uns mesos després, el 1914, s’embarcaren en el vapor Montserrat camí de Nova York per reunir-se amb la família Culmell. El 1919, a l’edat de setze anys, Anaïs Nin decidí deixar l’escola i continuar la seva formació de manera autodidacta. El 1923 es casà amb Hugh P. Guiler, conegut com Ian Hugo, i aquell mateix any es traslladaren a París, on entrà en contacte amb escriptors i artistes com Henry Miller, Djuna Barnes, Lawrence Durrell, Jean Carteret, Conrad Moricand i Antonin Artaud. Aquest llarg període a París fou interromput només quan el 1934 tornà a Nova York per tal de treballar al costat del psicoanalista Otto Rank durant dos anys. La seva influència, juntament amb la de Marcel Proust i D.H. Lawrence, és de les més destacables en la seva obra.
L’any 1936 Anaïs Nin abandonà definitivament el París de la preguerra, plenament conscient que la vida que deixava enrere s’acabava, i s’instal·la a Nova York. Després d’un llarg període d’adaptació a l’estil de vida americà i de molts anys de lluitar per poder publicar les seves novel·les en un context cultural com aquell, absolutament oposat al que hi havia a París, aconseguí reconeixement internacional amb la publicació, el 1966, del primer volum del seu Diari (1931-34). L’any 1973 va rebre el títol de Doctora Honoris Causa de la Philadelphia College of Arts, i el 1974 va ser escollida membre del National Institute of Arts and Letters. El catorze de gener de 1977 va morir de càncer a Los Angeles.
Anaïs Nin és coneguda bàsicament pels seus diaris. Tanmateix, la publicació del primer volum no va tenir lloc fins que l’autora ja tenia seixanta-tres anys, quan ja havia  publicat un assaig sobre D.H. Lawrence (1932), dues novel·les, House of Incest (1936) i Winter of Artifice (1939), el recull de narracions que ara presentem, Under a Glass Bell (1948), i les cinc «novel·les contínues», com ella mateixa les anomenava, que formen el conjunt de Cities of the Interior: Ladders to Fire (1946), Children of the Albatross (1947), Fourchambered Heart (1950), A Spy in the House of Love (1954) i Seduction of the Minotaur (1961).
[...] L’any 1948, quan va aparèixer la primera edició de Sota una campana de vidre, la crítica, sobretot l’americana, tancada del tot a les innovacions literàries –la majoria vingudes d’Europa-, no li va ser del tot favorable, potser a causa de les circumstàncies concretes de la postguerra i del trencament que aquestes narracions suposaven respecte a la literatura americana del moment. Amb el temps, però, l’obra d’Anaïs Nin va ser reconeguda internacionalment i ella ha esdevingut una figura clàssica de la literatura moderna.

Núria Ribera. Pròleg a Sota una campana de vidre. Eumo, 1988.



4 comentaris:

  1. Aquest ja l'hem llegit, no?, em demanaven l'altre dia alguns clubaires en recollir el llibre d'aquest mes.
    Nein, nein, nein. Però no anaven pas gaire desencaminats. Efectivament, no és pas la primera campana de vidre que llegim, que ara deu fer un parell d'anys, vam tocar la de la Plath.

    ResponElimina
  2. En català disposem de dues versions d'aquests relats de la Nin. La que us cito en l'apunt, Eumo, 1988, traducció de Núria Ribera, i la publicada per l'editorial Labreu l'any 2012, traduïda per Ferran Ràfols. L'edició ofical del club és la de Labreu, per una senzilla raó: resulta que el dia de la trobada comptarem amb la presència d'en Ferran Ràfols. Honor que ens fa.

    I abans de començar la lectura pròpiament dita ja trobem una subtil divergència. Dins o sota?

    ResponElimina
  3. Doncs no sé si faria bé de guardar-me aquestes qüestions per al dia del sarau, però avui responc, encara que només sigui per deixar caure de passada que serà un plaer venir a xerrar a Vic i fer les desvirtualitzacions pertinents.

    I bé, el títol: de fet vaig dubtar força entre Dins d'una campana de vidre i En una campana de vidre, que ja diu el que ha de dir, però després de parlar-ne força (editors, correctors i jo) al final vam optar per accentuar la sensació d'opressió.

    A veure que us sembla, és un llibre que acostuma a generar força debat!

    Ferran

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs jo, per gust, començaria a garlar de valent, Ferran, però me n'estic, que és massa d'hora [càsum nel Freud que la menea!!!!, dic amb la boca petita].
      I res, que ja falta poc. Al final, tot arriba. Visca!

      Elimina