dilluns, 27 de maig de 2013

sóc totes les dones de les meves novel·les


Jo sóc totes les dones de les meves novel·les, però encara en sóc una altra que no hi figura a les novel·les. Fins ara m'ha calgut escriure seixanta volums del meu diari per poder dir alguna cosa de la meva vida. Com Oscar Wilde, jo només poso el meu art en la meva obra i el meu geni en la meva vida. És impossible de contar la meva vida. Cada dia que passa canvio una mica, canvien les meves pautes, els meus conceptes, les meves interpretacions. Jo sóc tota una sèrie d'estats d'ànim i de sensacions. Interpreto un miler de papers. Quan trobo que els altres els interpreten per mi, ploro. El meu vertader jo és desconegut. La meva obra no és més que una essència d'aquesta vasta i pregona aventura. Creo un mite i una llegenda, una mentida, un conte de fades, un món màgic, i en creo un altre que s'esfondra diàriament i que em fa sentir com si seguís els passos de Virginia Woolf. He fet tot el possible per no ser neuròtica ni romàntica ni destructiva, sinó potser totes aquestes coses disfressades. 
Aparentment sóc dolça, variable i cairada de simulacions. Moriré sent una poeta assassinada pels no poetes, no renunciaré a cap somni, no em retré a cap mena de lletjor, no acceptaré res del món sinó allò que jo mateixa he creat. He escrit, viscut i estimat com don Quixot, i el dia de la meva mort diré: «Perdoneu-me, tot ha estat un somni.» I aleshores, tant de bo pugui trobar algú que em repliqui: «No t'ho creguis pas; tot ha estat ver, absolutament ver.»
Anaïs Nin 

7 comentaris:

  1. No és deixadesa, no, això de no completar la cita bibliogràfica. És que no en tinc més dades. L'única cosa que puc dir és d'on ho he tret jo. Resulta que aquest fragment encapçala Versos a Anaïs aquell poemari de la Maria Oleart que us vaig penjar ara fa uns dies.

    ResponElimina
  2. Opinin com opinin alguns galls fers taciturns i sense massa viabilitat, jo sota-signo aquest al·legat vital.
    Intentar per escrit-o procurar-ho- assumir i esdevindre el 50% millor del tot no és -ni mai ho serà- taleia fàcil.

    ResponElimina
  3. Quants no voldrien (voldríem) signar un testament vital així, però quants no podrem. A mi se'm fa difícil ara prometre que renunciaré a cap somni. Perquè tot i que només he renunciat a alguns (pocs) ja sé que sóc molt capaç de renunciar. I lamento dir que no em crec l'Anaïs, per més que m'agradi i m'emocioni el text. Crec que ella coneixia bé la naturalesa humana, i per això se'm fa difícil creure allò que diu.

    ResponElimina
  4. Jo, jo, jo, jo i, encabat, jo...i seixanta volums per a explicar-ho. Jo, com la majoria, en tindré ben prou amb dues dates a l'epitafi.

    ResponElimina
  5. El text em porta a pensar una cosa que és evident i òbvia: som -tots- complexos. Fins i tot aquell qui pretén ser senzill. Som un caleidoscopi...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, que no t'havia vist, Eulàlia! Acabo de llegir això, que no ve gaire a tomb, si tu vols, però mira:
      El comportament extern de la gent és fins a tal punt ambigu, que només cal que un es presenti tal com és per preservar la seva identitat totalment desconeguda i amagada.


      Elimina