com un cop de puny

Kafka deia que un llibre ha de colpir com un cop de puny, sacsejar violentament el lector i la seva habitual visió de les coses. Rebre un cop de puny no és gens agradable; segons Kafka, una autèntica literatura, per tant, al costat del joc, del plaer, del gust pel món i per la seva reinvenció, ha de ser una mica desagradable, tenir un to irritant que desconcerta i fa sentir a disgust.

Pocs llibres saben tenir en compte aquest aspecte desagradable, de vegades insuportable, de la vida que és una veritat i no pot ser evitat ni suavitzat. Són els llibres que obliguen el lector a travessar els deserts de l'existència, sense donar-li la mà i sense ajudar-lo a esquivar les arenes movedisses -tal com ho fa la literatura benintencionada i tranquil·litzadora-, sinó que li fan refer el mateix camí de l'escriptor i el forcen a empantanegar-se en el desassossec i el fang d'aquell camí, en comptes d'oferir-li un balcó panoràmic des del qual pugui admirar tranquil·lament els inferns i els abismes sense sentir-se amenaçat o engolit.

Un d'aquests llibres, un exemple, és Auto de fe, de Canetti, que no concedeix res al lector, sinó que li clava un cop a l'estómac, el posa davant del deliri del món i del pensament; no diu que la realitat és desencaixada i deforme, sinó que desencaixa la vista del lector i el força a veure-la desencaixada ell mateix amb els seus ulls, com les imatges d'una pel·lícula mirades per un espectador assegut a pocs centímetres de distància de la pantalla. Per això és un llibre que -igual que tots els grans llibres desagradables- es pot apreciar a fons, reconeixent-ne la insuportable però enlluernadora grandesa, o bé rebutjar en bloc, però no es pot apreciar moderadament; se'l considera una obra mestra o un desastre, però mai un bon llibre mitjà.

Claudio Magris. «Com un cop de puny». A: Alfabets: assaigs de literatura. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984, 2010. P. 458-459.