dimecres, 4 de setembre de 2013

la gran aventura d'aprendre de llegir i escriure


 ...y, como yo soy aficionado a leer, aunque sean los papeles rotos de las calles...

La gran aventura escolar d'aprendre de llegir i escriure, que jo reputo grandiosa i fabulosa, i a la qual els homes no donem importància, perquè la realitzem en edats excessivament tendres, em proporcionà en els primers temps de col·legi la immensa alegria d'anar llegint cartells, i cartrons, i papers enganxats a les parets, adherits als vidres de les botigues i a les gàbies dels ataconadors o dels porters de les cases. El meu camí de cada dia era pròdig en grafies curioses. Sortia del carrer de Mercaders, feia quatre passes, i aleshores, o anava pel carrer del Pont de la Parra i la Riera de Sant Joan a trobar el carrer Jonqueres i d'allí, passant pel de Trafalgar i la Plaça Urquinaona, sortia a la Ronda de Sant Pere, o bé, per arribar a Jonqueres, seguia, sortint de casa, la plaça i el carrer de les Beates, travessava el de Sant Pere Més Baix, em ficava pel de Montjuïc de Sant Pere, sortia davant la parròquia de Sant Francesc i, pel carreró que la flanquejava, anava a parar al carrer de Jonqueres. Seguia indistintament les dues rutes, i si fa no fa el temps i les passes eren gairebé els mateixos.
Allí on la indústria i el comerç populars donaven més de si era en la ruta de la plaça de les Beates. És clar que jo no hi havia aconseguit els clàssics cartellets de l'època del meu pare, com aquell que, a quatre passes de casa nostra, deia: «Se dan lavativas. Se visten difuntos y se proporcionan mujeres para hacer faenas.» Però en una entradeta del carrer de Montjuïc havia llegit això redactat en aquesta mateixa forma: «ASCUS IESCUSTURA DE NOIES.» No sé si el lector caçarà de seguida el jeroglífic, però volia dir: «Es cus, i és costura de noies». A les carboneries, als precaris ultramarins, a les esparteries, als plats-i-olles, a les llauneries, a les verduleries, al pegots i a tota l'artesania independent i peculiaríssima dels meus barris, caçava cartells i cartellets i rètols que llegia en veu alta i se'm quedaven a la memòria com títols heroics, divises glorioses o sentències contundents. Una «Fàbrica de libros rayados de Clemente Oliveró» o un «Bacalao de morro remojado» o uns «Aprestos de Corrons i Cortufí», o un establiment de pega amb tres gorretes de criatura de bolquers i unes quantes defecacions de mosca, que es titulava «La Japonesa», em seguien de nits, i se m'interceptaven en els somnis amb més grandesa que els colossals anuncis lluminosos d'avui, policolors, complicats i babèlics.
Els cartells il·lustrats d'aleshores, com el famosíssim de l'«Anís del Mono», o el del «Fosfoglico-kola Doménech», o el del «Ferroquina Bisleri», o aquell d'un mosquit enorme que deia «Esanofele», o el de la «Emulsión Scott», amb un senyor que duia un bacallà carregat a l'esquena, i els aparadors, de les cotillaires, de les pentinadores i els d'aparells ortopèdics, eren per a mi l'autèntica entrada a la civilització i a la confusió.
Josep Maria de Sagarra. Memòries. Edicions 62, 1999. P. 197-198.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada