el dimoni de les llistes

Què ho fa, que determinat material entri a la memòria llarga? Què ho fa, que determinat material objectivament important s'esborri de la memòria com si fos aigua passant entre els dits de la mà?

Quins fets, quines paraules, quines imatges, en veure-les, potser per primera vegada, potser per única vegada, se'ns van clavar a l'ànima, com piolets a la roca de la muntanya, i s'hi mantenen, tal com un punt de suport de la nostra personalitat?

Un repte, que em faig a mi mateixa i a qui vulgui: escriure en un paper deu fets que, en el seu moment, em van enlluernar i que s'han incorporat, amb tanta força, a la memòria llarga (la que no s'oblida mai), que de vegades penses que els tenies incrustats de naixença, per una mena de carambola genètica. Només deu. Aquests són els meus:

·Quan d'adolescent em vaig plantar davant el quadre Els parasols, de Francisco de Goya, al Museo del Prado. Em va travessar com una sageta; aquells grocs ja no els he tornat a veure mai més enlloc. Ni al mateix Goya.

·L'escena de Paths of Glory, de Kubrick, en què els soldats, abans d'entrar en combat, passen la nit en una petita taverna francesa esperant veure cuixa; hi surt una pageseta alemanya, presonera, que, obligada a cantar, i com que no sap altra cosa, els canta una cançó popular que, en altres llengües, coneixen tots els soldats. Va fent-se un silenci, i els soldats, abans procaços, ploren. El millor al·legat existent contra la guerra.

·Quan madame Chauchat, a La muntanya màgica, entra al menjador del sanatori deixant anar la porta de vidre i causa un petit terrabastall, el suficient perquè Hans Castorp aixequi la vista i es fixi en aquella dona impertinent.

·El poema «Les dones», d'Hotel París, de Vicent Andrés Estellés. Estellés, que no era precisament un feminista, fa, en aquest breu poema, el retrat més commovedor de les prostitutes i els seus somnis que mai no he llegit.

·Els primers «entreteniments» que vaig tastar a can Santi Santamaria, just abans de servir el dinar. La delicadesa i l'elegància d'aquelles exquisides menudalles em van commoure.

·El primer somriure que et dedica un fill quan és bebè. Aquell inequívoc somriure, que va adreçat a tu i a ningú més, és, en la seva senzillesa biològica, un dels motors més forts que ens mouen als éssers humans.

·Quan el nen protagonista d'Altres veus, altres àmbits, de Truman Capote, demana, la primera vegada que resa, una bicicleta i una mica d'afecte.

·La majoria de les pàgines de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster. La majoria de les pàgines de tots els seus llibres.

·El «Et exultavit» del Magnificat, de Bach. Dotzenes de cantates del mateix autor, el geni més gran que ha existit mai.

·L'auvergnac, de Georges Brassens, cantat per ell mateix. O no.

Això no vol dir que aquestes escenes, que aquestes imatges, siguin les millors a què he tingut accés. No, no: detallo algunes de les que més em van colpir, les que més em van determinar, les que em van deixar alaferida per sempre. Cadascú les té, les seves escenes. Si ho hagués d'escriure un altre dia, potser en comptes d'unes poques me'n sortirien moltes d'altres, perquè són força més de deu, tothom ho sap. Em sembla un exercici interessant, sobretot pel que té de tribut a aquelles coses tan determinants en la nostra vida; nosaltres hi érem, en aquell moment, i ho vam beure amb golafreria. I encara hi és, fent-nos companyia.

Isabel-Clara Simó. Els racons de la memòria. Ed. 62, 2009. P. 56-57.