dáʧamaɾájni

La llarga vida de la Marianna Ucrìa

Dacia Maraini

Traducció de l'italià de Marta Hernández Pibernat

Microclimes, 8

ISBN: 978-84-95587-97-8

Primera edició: 2013

Pàgines: 386

Preu amb IVA: 20 €

El silenci que envolta la duquessa Marianna Ucrìa, sordmuda des de petita, és com una barrera que la separa del seu entorn i la converteix en una valuosa observadora del seu temps. La Marianna enriqueix el seu món interior amb les abundants lectures que li proporciona la biblioteca familiar que ella va completant, i això li permet sobreposar-se a les limitacions que li imposa la fastuosa i alhora sòrdida societat siciliana del segle XVIII. A La llarga vida de la Marianna Ucrìa, Dacia Maraini aprofundeix amb una sensibilitat exquisida en les contradiccions d’un període històric especialment suggerent, el de la Il·lustració, mitjançant la descripció dels costums d’una terra meravellosa en què la nit és «benigna, tèbia, inundada de perfums», i on «una lleugera brisa salina que ve a estones del mar refresca l’aire».

Dacia Maraini (Fiesole, 1936), una de les principals protagonistes de la literatura italiana contemporània, és autora de novel·les, obres teatrals, poemes, textos autobiogràfics i assajos, que s’han traduït a vint llengües. Filla d’un antropòleg i una pintora, la seva infantesa va transcórrer al Japó, país al qual la seva família es va traslladar el 1939; allà van estar internats en un camp de concentració entre el 1943 i el 1946. En tornar a Itàlia es van establir a la localitat siciliana de Bagheria, a la gran casa senyorial dels avis materns. Als divuit anys Maraini es va traslladar a Roma. Participant activa en la vida cultural i cívica, les seves obres traspuen un interès constant per les condicions de vida de les dones i els problemes de la infantesa. Ha rebut nombrosos i importants premis, entre els quals el Campiello per La llarga vida de la Marianna Ucrìa (1990), l’Strega i el Campiello a la trajectòria (2012).

*  *  *

«A fora és fosc. El silenci embolcalla la Marianna, estèril i absolut. A les mans, un llibre d'amor. Les paraules, diu l'escriptor, són recollides pels ulls com raïm d'una vinya suspesa, són espremudes pel pensament, que gira com una roda de molí, i després, en forma líquida, s'escampen i flueixen felices per les venes. És aquesta la divina verema de la literatura?

Neguitejar-se amb els personatges que corren per les pàgines, beure's el suc del pensament d'altri, experimentar en diferit l'ebrietat que pertany a d'altres. Exaltar els sentits propis mitjançant l'espectacle sempre repetit de l'amor representat, no és amor també això? Quina importància té que aquest amor no s'hagi viscut mai cara a cara, directament? Assistir a les abraçades de cossos estranys, però molt pròxims i coneguts gràcies a la lectura, no és com viure-la, aquella abraçada, amb un privilegi afegit, el de seguir sent amo de si mateix?

Una sospita li passa pel cap: que el que fa sigui només un espiar les respiracions dels altres. Així com intenta interpretar als llavis de qui té a prop el ritme de les frases, en aquestes pàgines empaita el fer i desfer dels amor d'altri. No és una criatura una mica penosa?

Quantes hores ha passat en aquesta biblioteca, aprenent a treure or de les pedres, tamisant i polint dies i dies, amb els ulls en remull en les aigües tèrboles de la literatura. Què n'ha obtingut? Alguns granets de saber tosc i abrupte. D'un llibre a l'altre, d'una pàgina a l'altra. Centenars d'històries d'amor, d'alegria, de desesperació, de mort, de gaudis, d'assassinats, de trobades, de adéus. I ella sempre allà, asseguda en aquella butaca amb un vell tapet brodat rere el cap.

La part de baix dels prestatges, allà on arriben les mans infantils, contenen sobretot vides de sants: La seqüència de santa Eulàlia, La vida de sant Leodegari, algun llibre en francès, Le jeu de saint Nicolas, el Cymbalum mundi, algun llibre en espanyol, com el Rimado de palacio o el Lazarillo de Tormes. Una muntanya d'almanacs: de la Lluna nova, dels Amors sota Mart, de la Collita, dels Vents; a més d'històries de paladins de França i algunes novel·les per a senyoretes que parlen d'amor amb una llicència hipòcrita.

Més amunt, als prestatges a l'altura d'un home, s'hi poden trobar els clàssics: de la Vida nova a l'Orlando furiós, del De rerum natura als Diàlegs de Plató, a més d'alguna novel·la de moda, com el Colloandro fidel i La llegenda de les verges.

Aquests eren els llibres de la biblioteca de vil·la Ucrìa quan la va heretar la Marianna. Però d'ençà que la freqüenta assíduament els llibres s'han multiplicat. Al principi l'excusa era l'estudi de l'anglès i el francès. I, per tant, diccionaris, gramàtiques, compendis. Després, algun llibre de viatges amb dibuixos de mons llunyans, i per fi, cada vegada amb més atreviment, novel·les modernes, llibres d'història, de filosofia.

D'ençà que els fills se'n van anar té molt més temps a la seva disposició. I de llibres no en té mai prous. Els demana per dotzenes, però sovint triguen mesos a arribar. 

Com el paquet que contenia el Paradise Lost, que es va estar cinc mesos al port de Palerm sense que ningú sabés on havia anat a parar. O bé la Histoire comique de Francion, que es va perdre en el trajecte entre Nàpols i Sicília, en una embarcació que es va enfonsar a prop de Capri.

D'altres els ha deixat i ja no recorda a qui; com els Lais de Maria de França, que no han tornat mai. O el Romance de Brut, que deu ser a les mans del seu germà Carlo al convent de San Marino delle Scale.

Aquestes lectures, que es prolonguen fins tard de la nit, són esgotadores però alhora denses de plaers. La Marianna no aconsegueix mai decidir-se a anar-se'n al llit. I si no fos per la set que gairebé sempre l'arrenca de la lectura, continuaria fins al matí.

Sortir d'un llibre és com sortir del millor d'ella mateixa. Passar dels arcs suaus i airosos de la ment a la matusseria d'un cos pidolaire, sempre a la recerca d'alguna cosa, és en qualsevol cas una rendició. Deixar persones conegudes i apreciades per retrobar una ella mateixa que no estima, tancada en una comptabilitat ridícula de jornades que se sumen a jornades que semblen indistingibles.»

Dacia Maraini. La llarga vida de la Marianna Ucrìa. Traducció de Marta Hernández Pibernat. Minúscula, 2013. P. 179-181.

[+]

Aquí podeu llegir els dos primers capítols de la novel·la.
I aquí, la ressenya de la Marina Espasa a l'Ara.