La paronomàsia (joc de paraules basat en la juxtaposició de mots parònims, és a dir, paraules que només es diferencien en un fonema -terrassa i terrissa, per exemple-) ha exercit una gran fascinació en escriptors de tots els temps. Però potser el cas més curiós és l'eslògan que va crear el poeta Fernando Pessoa arran de l'arribada de la també paronomàsica Coca-cola a Portugal. Segons explica Ángel Crespo, Pessoa va rebre l'encàrrec d'inventar un lema per fer publicitat de la beguda nord-americana. L'eslògan que es va empescar jugava amb la proximitat dels verbs"estranhar/entranhar". Feia: "Primeiro s'estranha e depois s'entranha". La posada en circulació d'aquesta campanya publicitària va provocar una reacció fulminant del ministre de Sanitat portuguès de l'època -doctor Ricardo Jorge-, el qual va confiscar tots els refrigeradors que havien arribat a Portugal procedents dels Estats Units i va prohibir el consum de Coca-cola per culpa d'aquell joc de paraules. El ministre entenia que si primer feia un gust estrany i després igualment es consumia, el mateix eslògan reconeixia la toxicitat del producte i el seu caràcter d'estupefaent.
Màrius Serra. Verbàlia 2.0: jocs de paraules i esforços de l'enginy literari. Empúries, 2010. P. 483.
_______________________P.S.: Això va passar pels volts del 1928. El consum de Coca-cola va estar prohibit a Portugal fins el 1974. Sembla que no és una broma. Cas contrari, el burleta viu aquí.I no seré jo qui esmeni la plana a en Màrius Serra, però em sona força millor «Primeiro estranha-se e depois entranha-se». Eu non sei.
Deixa'm esplaiar-me amb el Pessoa: Resulta que 24 hores abans de la defunció en directe del Jordi, a la seva 4648 del General, m'ocupava d'estudiar la filigrana d'estudi "Los oxímoros dialécticos de Fernando Pessoa", obra del Roman Jakobson... (Anys d'espera a urgències, d'UCIs i de mirar de no fer nosa en un racó de la cambra, m'han ensenyat que res com la poesia treballada en aquell context d'alta densitat. Que els difícils sonets pòstums de Blai Bonet resulten clars quan els recites a un amic sumit en un coma (,) induït.) El contingut assaig del Jacobson (prou es nota que les 35 pàgines esgratinyant els 15 versos del superlatiu ULYSSES del mestre lisboeta se li fan curtes), apart de ser una ultra lliçó de superestructures ocultes i revelades, inclou algunes rareses poètiques que vaig mirar de versionar; perles tan llustroses com aquesta:
ResponEliminaPer a ser gran, sies sencer, res
teu exageris o excloguis.
Sies tot en cada cosa. Posa quant ets
en el menor dels teus actes.
o aquesta:
Tot el que faig i medito
resta sempre a la meitat.
Volent, vull infinit.
Fent, res és veritat..
Per no dir dels dos versets implacables que Jacobson va decidir fossin l'exordi:
En el TEMPS en què festejaven el meu aniversari,
jo era feliç i ningú estava mort.
També, després d'escatir la refulgent estructura bastida per Pessoa i la importància de les aposicions que el doten d'un sentit hiperbòlic "fantàstic i esquerp", o la dels morfemes predesinencials... , Jakobson necessita retornar a l'escalf de la vida que glateix en el poema, i ho fa d'una manera magistral: Cal recordar l'aversió del poeta envers les coses literàries "que no contenen una fonamental idea metafísica, és a dir, per on no passa, així fos quasi com un vent, una noció de la gravetat i del misteri de la vida."
Aquí és quan em dic: "Ernesto, ahí tienes esto!"
La vida mata, conclou l'Ernesto. Una abraçada gran, gran, per a l'Anna i per a tu, Girb.
Elimina