En la Nochebuena de 1914, Agatha Mary Clarissa Miller contrajo matrimonio con el coronel Archibald Christie, de quien adoptaría el apellido con el que desarrollaría su carrera literaria. Sin embargo, doce años después de aquel enlace, cuando ya había alcanzado el éxito como escritora de novelas de misterio, tuvo lugar un suceso que conmocionó a la opinión pública: la desaparición de Agatha Christie.
La noche del 3 de diciembre de 1926, el vehículo de la novelista apareció abandonado a las orillas de un lago en Newlands Corner. En su interior, solo se hallaron unas maletas y rastros de sangre, pero ninguna señal de la mujer. Las alarmas saltaron, la noticia corrió como la pólvora, y todas las sospechas de la desaparición recayeron sobre su marido.
Aquel 3 de diciembre, la pareja había mantenido una fuerte discusión. Después de que Archibald le hubiera confesado a su esposa que tenía una amante, Nancy Neele, había abandonado la casa y se había marchado con esta a pasar el fin de semana a Surrey. Tal secuencia de acontecimientos fue suficiente para que muchos pensaran que el coronel había asesinado a la escritora.
Los periódicos siguieron el caso con detalle, ofreciendo recompensas a quien lograra encontrarla; la policía desplegó todos los medios posibles; y el mismísimo Sir Arthur Conan Doyle participó en la búsqueda.
Once días pasaron sin que hubiera rastro alguno de Agatha Christie, hasta que fue localizada en un hotel de Harrogate, en North Yorkshire, en el que se había registrado como Teresa Neele, sin recordar absolutamente nada de lo que había sucedido.
Las hipótesis de lo acaecido durante aquellos días comenzaron a circular. Algunos consideraban que era toda una campaña publicitaria de la autora; otros creían que, en venganza por la traición de su marido, había intentado que lo acusaran de asesinato; y hubo un par de médicos que le diagnosticaron fuga psicogénica.
En 1928, el matrimonio se divorció, y Agatha Christie escribió a su editor pidiéndole publicar con otro nombre. El editor rechazó la idea; al fin y al cabo, esa era la seña por la que el gran público la conocía y no creía conveniente renunciar a ella. Dos años después, en uno de sus viajes a Oriente Medio, la escritora conocería a quien sería su segundo marido: el arqueólogo Max Mallowan. Pero esa ya es otra historia.
Silvia Pato. La desaparición de Agatha Christie. culturamas. 1|desembre|2013.
La dissociació és un mecanisme de defensa en el qual alguns elements de l’experiència
ResponEliminadel conscient són desconnectats d’altres elements de la mateixa experiència conscient.
Per exemple, durant un trauma sever, una persona pot dissociar el “subjecte observador”
del “subjecte experimentador”, com si estiguessin observant una altra persona patint
aquest trauma. Com a tal, el “subjecte observador” potser no experimentarà por, horror o
dolor.
Els desordres dissociatius són una gamma de desordres que confien en la dissociació
com a mitjà d’autoprotecció d’emocions extremes. Aquest mecanisme condueix a una
aflicció significant o malmet a nivell social, ocupacional o altres àrees importants de
funcionament.
La fuga dissociativa (anteriorment coneguda com fuga psicogènica) es
caracteritza per un sobtat o inesperat viatge lluny de casa o del lloc de treball de cada
dia, acompanyat per una inhabilitat per recordar el passat d’un mateix i confusió sobre
la identitat personal, o l’assumpció d’una nova personalitat.
Apa que no em fugaria jo. Si ets de mena violenta, no. Agafes la destral i d'una revolada morta la cuca, però no el verí. Li va salvar la vida, pobret. Una ha d'estar en situació, quan te la foten, te la foten, Hi ha un abans i un després, Mati. Ja saps que jo en sé un munt d'aquestes coses. Per això vinc al club, per fer teràpia. I qui devia guanyar el premi de 400 lliures???? Què es podia fer a l'època amb 400 lliures? A partir d'avui llegiré l'Agatha amb més consideració i amb més profunditat (fins allà on jo puc arribar, que tot a la vida té límits...). Jo crec que devia escriure i llegir com una boja. Quina pau, quina tranquil·litat,....
ResponEliminaPer a fuga, la meva, Tremenda, que se me'n va la vida pel desguàs...
Eliminajo crec que no hauria hagut de reaparèixer mai.....tot el que va escriure després, és repetitiu i previsible....per cert que hi ha una peli sobre aquest cas, amb Vanessa Redgrave fent d'Agatha i Dustin Hoffmann de marit
Eliminai posats a dir, i a avançar aconteixaments - amb permís del papà Miquel - : el tema central del Mattia Pascal de Pirandello és precisament el desaparèixer per tornar a néixer amb una altra entitat
hyde
Pobra Agatha, la reina dels girs argumentals d'última hora! Jo li tinc flaca, perquè em va amenitzar els estius de la infantesa amb aquelles traduccions infames de l'editorial Molino. I em va ensenyar -amb L'assassinat d'en Roger Ackroyd, sobretot- una cosa que no he oblidat mai més: a no confiar mai en el narrador.
EliminaUi, encara falten un parell de mesos pel Pirandello, hyde. Però en prenc nota (no l'he llegit mai, el difunt, jo) serà cosa de buscar més fugues psicògenes d'aquestes.