dimecres, 8 de gener de 2014

l'espai


Il·lustració de Miguel Sobrino.

El recuerdo de La Regenta que quedará en un lector medio, es el de una novela que narra la historia de unas relaciones cambiantes, desarrolladas entre un grupo de cuatro personajes, o mejor, entre la protagonista y sus tres satélites, marido, confesor y seductor. Y así persiste en el recuerdo, historia de relaciones y personajes situados y presionados por un ambiente, la ciudad provinciana de nombre Vetusta. Ciudad que es resultado literario de la presentación de unos espacios físicos y una larga serie de personajes y personajillos que se mueven por ella. Vetusta es la Encimada, más la Colonia, más el teatro, más la catedral, más el palacio de los Vegallana, etc.; pero es todo eso más las gentes del casino, más los canónigos, más los obreros del paseo del Boulevard, más Bermúdez, más el médico Somoza, más doña Petronila, etc. Vetusta, medio social que como sostenía el naturalismo defendido por Alas, modifica los fenómenos, es confluencia de personajes y espacios, situados en un tiempo determinado. Se establece así una reciprocidad: Vetusta, como medio, es la resultante de las gentes que la habitan, modificadas, a su vez, por el medio en que viven, Vetusta. La exigencia, asumida por el autor, de situar al personaje en «su» ambiente, provoca que los espacios seleccionados, en que se fragmenta y particulariza la ciudad, alcancen una especial importancia. Esta importancia, unida al acierto de su realización literaria, ha hecho que ya desde el momento de su publicación algunos comentaristas y críticos de la obra se preguntaran si el verdadero protagonista de la obra no era Vetusta. Y no hay duda: lo que el autor quiere narrar y narra es, en primer lugar, la peripecia vital de un personaje, eso sí, en un tiempo y un lugar determinados; peripecia desarrollada a partir de un pasado, un temperamento y en relación transformadora con un grupo de personajes. Pero, en la memoria de la lectura de la obra, los escenarios permanecen grabados con una fuerza especial, y los personajes son recordados situados en un escenario físico determinado: Magistral en el campanario, en su despacho, tras el balcón de su casa; Álvaro en una comida del casino, en el palco del teatro, a caballo llegando a la Encimada, etc.

Sergio Beser. «Espacios y objetos en La Regenta». A: Frank Durand (ed.). El escritor y la crítica. La Regenta. Taurus, 1988. P. 47-68.

[+]
Centro Virtual Cervantes. La Vetusta de Clarín.


6 comentaris:

  1. Potser pagui la pena relatar els inicis de la meva memòria astur, i que van del Jovellanos al Campoamor:
    Al vuitanta i pico vam fer l'estrena oficial de 'Vianants', el nostre espectacle de dansa contemporània, al Teatro Jovellanos, el principal de Xixón... Apart de l'èxit total, me n'ha quedat el record -ara ja fabulós- d'un tracte més que amable i ple d'atencions... I quins paios, els portuaris d'aquella ciutat!
    Al cap de poc temps, d'uns mesos, els capitalins d'Oviedo, tal vegada empesos per la lectura de les favorables crítiques de El Comercio, van decidir que no podia ser que Xixón els superés en res i que ells també ens contractaven per actuar al seu Teatro Campoamor -el dels premis Príncipe d'Astúries-... -Vinga, que això són quartos! I ja ens tens fent via des de València amb la tronada DKV.
    El cas és que no recordo res de ressenyable del nostre pas per Oviedo... Res: una representació com tantes altres i prou: Arribes, muntes, fas, t'aplaudeixen, saludes a tort i a dret i, gires cua.
    De la comparança emotiva me n'ha quedat la idea de què, cas de ser asturià, abans triaria la modernitat de Xixón i el Jovellanos que Oviedo i el vetust Campoamor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo hi he anat força, a Astúries. De Vaca Ances, sempre. És curiós, però cada cop que he trepitjat Uviéu sempre he pensat, qué limpio todo!, així, en castellà. I no parlo d'ara, sinó d'èpoques en què les papereres eren escasses i els carrers de Barcelona plens de papers pastats per terra i, qui més qui menys, estava per educar. Tampoc no fa tant, de tot això. Calla, deu ser que ja començo a tenir allò que se'n diu memòria històrica. Total, que arribaves a Uvíeu i tota la ciutat semblava una estació de tren de país nòrdic, de tant neta i polida. Pa mi que hi tiraven ambientador i tot. Que no fos de poma.

      Jo, de ser asturiana, hagués nascut a Paniceiros, ja t'ho dic ara, Girb.

      Elimina
    2. Ep, que això de Xixón era un dir... De ser asturià... Ara em fas dubtar entre ser de Caín (un topònim que fot por i d'on prové la temible "encainá", la boira que converteix els "jous" dels Picos en el lloc més perdedor del món), de Bozo (al litoral, per les covasses de la seva platja verge), o d'Orderías (aquí per no moure'm del sobirà nàrtex de la seva esglesiola).

      Elimina
    3. Sort que encara no t'hi havies empadronat!

      Elimina
  2. M'hi fareu anar !...Me l'imagino una mena de Lausana o de Berna impol.luta a l'asturiana. Per viure-hi no, però ja m'agraden aquestes ciutats fredes, netes, amb olor a dutxa i vianants que van com si cada dia fos diumenge... En canvi, la Vetusta de La Regenta, será que m'insistien tant, els mestres de quin lloc era, que no hi posava una imatge concreta, ja que m'interessaven més els personatges que el lloc en sí mateix, ja que pensava que podia ser qualsevol ciutat de "províncies" de l'època (inclosa Vic). De més gran, me la vaig tornar a llegir, i em van tornar a arrosegar els personatges "secundaris", ja que les històries d'adulteris, de totes les que es narren en literatura, no em semblen gaire interessants - incloses l'Anna i l'Emma -, i tinc la idea que més que el protagonisme de la ciutat en sí, ho és aquest ambient burgès, tancat i repressiu que trobem també en la Bovary de Flaubert i d'una manera més aristocrática i russa a la Karènina de Tolstoi. Sigui com sigui, és una obra mestra, em sembla a mi...
    Miquel Vi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Afortunadament, no em van fer llegir La Regenta a escola, perquè el més probable és que l'hagués avorrida per sempre més. Vaig arribar-hi soleta i, des dels vint anys fins ara, l'he llegida un cop per dècada. Tres vegades, doncs. Crec que dic prou. Que es pot deduir, fàcilment, que m'agrada molt i molt; moltíssim, vaja (i que estic a punt d'arribar als cinquanta, també). L'argument no té cap mena d'importància. Potser sí que en la primera lectura vaig tenir certa curiositat per saber si la pobra Anita es perdria per la via mística o per la laica. Però ara ja fa massa temps que sé com acaba. Malament, és clar. I ella, l' Ozores, em fa posar una mica dels nervis, amb els seus arravataments místics i les seves febrades, i mira que és bona mossa, pobrissona, però la trobo un pèl massa hiperestèsica o com s'hagi de dir això.

      Crec que el millor personatge de la novel·la és el Magistral. Excel·leix sobre tots els altres. I això no vol dir que sigui el meu favorit. Ni de tros. Jo flipo amb el cor. Quins secundaris! Quina manera de presentar-los (parlo de tècnica, que ara m'ha vagat de fixar-m'hi). Una autèntica meravella.
      I quin primer capítol! Quin tros de tràveling! I quin narrador omniscient (que ja em diràs tu, això ja és premodern, per no dir paleolític!) que fot unes jugades mestres que m'ha deixat allò que es diu bocabadada. I callo, que no vull avançar esdeveniments.

      I ara que no m'ho demanes, et diré que el meu favorit és en Frígilis. Hagués pogut ser, perfectament, el narrador, cas que en Clarín no hagués optat per l'omniscient i hagués volgut que la història ens l'expliqués un dels personatges.

      Elimina