de què va? (oju, spoiler!, que diria en Pompeu Fabra)

Vegem-ne, però, la trama esquemàticament. La narració té lloc a Miragno, Ligúria, on Mattia Pascal després d'una sèrie d'equívocs arriba a casar-se amb Romilda (neboda de l'administrador que ha arruïnat la seva família). El matrimoni és font d'infelicitat i incomprensió, i la vida amb la sogra acaba d'arrodonir-ho amb picabaralles constants; la situació econòmica és deplorable, les filles del matrimoni moren, mor també la mare del protagonista. Una nit, Mattia decideix penjar-ho tot i abandona el lloc amb la intenció d'anar-se'n a Amèrica. Els diners que el seu germà havia fet arribar per costejar el funeral de la mare li haurien de servir per pagar-se el viatge; però en comptes de marxar directament, s'atura a Montecarlo i se'ls juga a la ruleta, guanyant una xifra respectable. Havent decidit tornar a casa amb el premi tranquil·litzador, s'assabenta al tren de tornada que un cos mort trobat prop del seu poble ha estat identificat com al seu. Mattia Pascal és oficialment mort; i ell en aquest fet entreveu la possibilitat de començar una nova vida, sense lligams amb el passat ni les seves opressions. S'ocupa així de trobar-se un nom nou, Adriano Meis, i de donar-li el contingut d'una biografia inventada. Després de viatjar amunt i avall, s'atura a una pensió romana, on intentarà canviar el seu aspecte físic (un ull estràbic que el delata com a ex-Mattia Pascal, i que un cop arreglat semblarà, al seu torn, especularment, com un record que el delata com a ex-Adriano Meis) i sobretot entrarà en contacte amb una fauna de personatges peculiars. Un pare obsedit per l'espiritisme i per la seva filosofia «del fanalet» (fanalet serien les ficcions de certesa amb què els homes es disfressen la seva angoixa pel buit —una altra de les versions divertides de conceptes ben nietzscheans), el gendre estafador i servidor d'una família reaccionària (borbònica i contrària a la unificació italiana), un germà epilèptic, una soltera arruïnada mestra de piano, una filla paradigmàticament sacrificada...Com més va, més s'adona que no pot viure com Adriano Meis en faltar-li un passat 'autèntic' i sobretot un certificat burocràtic que li permeti desenvolupar una activitat 'normal'. Sense poder parar mai, no havia pogut comprar-se un gosset; i ara, enamorat de la filla Adriana, veu que sense una personalitat jurídica no podria mai casar-s'hi i refer realment la seva vida, sense problemes econòmics i amb la promesa d'una relació sincera, on l'afecte fos compartit. Perseguit (i la cosa adquireix tocs de repetició malastruga) per aquesta incapacitat seva de poder realment trobar el que voldria quan ho té a l'abast de la mà, decideix tornar a ser Mattia Pascal i simula el suïcidi d'Adriano Meis. Però en el fons ell ja no és ni l'un ni l'altre, com percep en el viatge de retorn. Es troba com desprès d'un lligam cert amb qualsevol tipus d'identitat, concepte que se li mostra amb la textura evanescent d'un record o d'una al·lucinació —la d'aquella ombra-doble seva que el trasbalsa i de què s'hauria volgut desempallegar pels carrers de Roma al capítol 15. De nou a casa ho veu clarament. La seva dona s'ha tornat a casar, té un fill. Per llei, Mattia seria el marit legítim, però hi renuncia: ha fugit d'aquella font d'infelicitat i té molt clar que no hi vol tornar, tot i que també havia hagut de fugir de la promesa de felicitat com a Adriano Meis. Per tant, renuncia a ser l'un o l'altre; i de fet ell mateix dubta de qui és realment, ara que la seva aventura li ha mostrat totes les facetes del relativisme en relació amb allò que en el passat havia cregut com l'única veritat sòlida i ferma —la identitat. El llibre acaba amb una escena que enclou el to divertit que mai no ha deixat de tenir: Mattia porta flors a la pròpia tomba, i si li demanen qui és, respon que és «el difunt Mattia Pascal» («il fu Mattia Pascal», frase que en italià es presta al ressò còmic de «sóc el que va ser Mattia Pascal»).

Eduard Vilella. «Introducció». A: Luigi Pirandello. El difunt Mattia Pascal. Traducció de Carme Serrallonga. Proa, 2002. P. 31-32.