dimecres, 5 de febrer de 2014

un avançat al seu temps


Luigi Pirandello (1867-1936) publica Il fu Mattia Pascal el 1904. És el primer gran èxit d'una fulgurant carrera literària que li aportarà fama i reconeixement internacional entre la crítica i el públic (l'acceptació dels seus relats, l'enorme eco com a dramaturg, el premi Nobel el 1934...).
El temps ha acabat d'arrodonir aquesta realitat i avui la seva obra es troba sense cap ombra de dubte al centre del cànon literari del segle XX —entre els seus autors imprescindibles, amb aquella àurea que només pocs assoleixen de semblar un avançat al seu temps, un pioner que, de manera personal i independent, obre l'exploració de territoris no sempre plàcids que més tard seran sentits com a fonamentals. Efectivament, Pirandello és un dels tants personatges europeus més o menys coetanis en els quals es fa palès el canvi profund a múltiples nivells que determina l'inici del s. XX. En essència, tal procés es presenta com un intent de superar epocalment els postulats més ferms del pensament del segle XIX (amb el positivisme al capdavant, tot i que seria reductiu limitar-s'hi), contraposant a les seves certeses una actitud de desconfiança completa envers les formes amb què s'havien manifestat (en art, filosofia, política, etc.). Sobre aquest trencament com a culminació d'un llarg procés històric es configurarà el que els historiadors solen definir com modernitat.
Pirandello en serà un intèrpret extrem. Allí on el segle anterior li presentava un sòlid edifici, fonamentat en la confiança en valors com l'objectivitat i la certesa, ell rebutjarà, constantment i de ple, qualsevol pretensió del gènere: és la rialla estentòria d'un seu personatge, Laudisi, explotant puntualment a la fi de cada un dels tres actes de Così è se vi pare, davant la idea que la veritat pugui ser res més que una cosa relativa, subjectiva —en el fons, una entelèquia— sobre l'existència de la qual gravaven fortes sospites. Una inconsistència a més a més que parteix ja del seu fonament, és a dir, l'estabilitat d'un jo subjecte de coneixement. La discussió de la plausibilitat d'una tal instància és un autèntic leitmotiv de tota l'obra pirandelliana. La veritat és una il·lusió perquè depèn de l'individu, que al seu torn seria il·lusori considerar com a entitat única, estable o inequívoca (tema, aquest, de la novel·la que tenim a les mans, El difunt Mattia Pascal).

Eduard Vilella. «Introducció». A: Luigi Pirandello. El difunt Mattia Pascal. Traducció de Carme Serrallonga. Proa, 2002. P. 7-8.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada