dimarts, 11 de febrer de 2014

la biblioteca de monsenyor boccamazza


Vaig ser, gairebé dos anys, no sé si caçador de ratolins més que no pas custodi dels llibres en una biblioteca que un monsenyor Boccamazza, l'any 1803, va deixar, en morir, al nostre municipi. És ben clar que aquest monsenyor devia conèixer ben poc el tarannà i els costums dels seus conciutadans; o potser va esperar que, amb el temps i la comoditat, la seva deixa hauria d'encendre en les seves ànimes l'amor a l'estudi. Fins ara, en puc donar testimoniatge, no l'hi ha encès, i dic això en elogi dels meus conciutadans. Del donatiu ençà, l'ajuntament ha mostrat tan poc agraïment a Boccamazza que ni tan sols no ha volgut erigir-li un mig bust, i els llibres, durant molts i molts anys, els ha deixat amuntegats en un magatzem gran i humit, d'on després els va treure, imagineu-vos en quin estat, per estatjar-los a l'apartada esglesiola de Santa Maria Liberal, no sé per quins motius desafectada. Un cop aquí els va confiar sense cap discerniment, a títol de benefici i com a sinecura, a algun desocupat ben protegit, el qual per dues lires diàries, guardant-los (o més aviat no guardant-los), n'hauria de suportar durant unes hores el tuf de florit i de vellúria.
Tal fou la sort que em tocà a mi; i des dels primers dies vaig cobrar una estima tan misèrrima dels llibres —siguin impresos siguin manuscrits (com alguns d'antiquíssims de la nostra biblioteca)— que ni ara ni mai no m'hauria posat a escriure si, com he dit, no considerés el meu cas estrany de veres... (P. 56)
[...] La primera vegada que em va caure un llibre a les mans, agafat quasi a l'atzar, sense saber-ho, d'un dels prestatges, vaig sentir una esgarrifança d'horror. ¿M'hauria reduït, com Romitelli, a sentir l'obligació de llegir, jo, bibliotecari, per tots aquells que no venien a la biblioteca? I vaig rebotre el llibre a terra. Però després el vaig tornar a agafar; i —sí senyor— vaig posar-me a llegir, també jo, i també amb un sol ull, perquè l'altre no volia saber-ne res.
Així vaig llegir una mica de tot, desordenadament; però especialment llibres de filosofia. Pesen molt, però qui se'n nodreix i se'ls fica al cos, viu entre els núvols. Van desbaratar-me el cervell, ja de per si extravagant. Quan em sortia fum del cap, tancava la biblioteca i me n'anava per un senderol escarpat a un tros de platja solitària. (P. 105-106)

Luigi Pirandello. El difunt Mattia Pascal. Traducció de Carme Serrallonga. Proa, 2002.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada