dilluns, 10 de març de 2014

públic destinatari


"Vull pensar que encara hi ha lectors per a un tipus de llibre que escapa del que és estrictament previsible. Cada nou llibre hauria d'intentar jugar amb la imprevisibilitat perquè si intentes escriure un llibre que ja ha estat escrit, pot ser que erris. M'interessava trobar el que podia explicar una persona com jo", ha assegurat l'autor.
Nopca és conscient que 'El talent' "no és un llibre per a tots els lectors", però també replica que ell ha estudiat a l'escola i a la universitat pública catalana: "No em van criar a Mart ni em vaig formar intel·lectualment a Saturn, ni tan sols fora de Catalunya, així que el meu entorn és tan proper com Barcelona. No sé perquè un lector barceloní universitari no podria entrar en aquest joc i veure que fa broma dels referents que ens posen amb calçador".
(«Jordi Nopca: "L'humor és com veure el got mig ple i mig buit alhora"». Ara. Agència Catalana de Notícies, 21.04.2012)
-A quin tipus de lectors va dirigida la novel·la?
A algú que vulgui passar una bona estona i a qui li agradi descobrir segones i terceres lectures en frases aparentment divertides. No cal haver estudiat literatura per llegir-lo: només ser una mica curiós i tenir ganes de jugar.
Editors, escriptors i lletraferits de tota casta haurien d’acudir sense espera a les llibreries que encara sobreviuen a la crisi per adquirir un exemplar d’aquest sorprenent artefacte literari que gira del dret i del revés els gèneres, la tradició, els clàssics i la versemblança.
(Ignasi Aragay. «El talent juga fort i guanya». Ara. 08.09.2012)
Això sí, no és recomanable per a lectors poc afins als qui neguen que existeixi la metaliteratura.
(Carles Morell. «Jordi Nopca, la reincidència del talent». Núvol. 27.05.2013)
Per a un lector que no espera que li donin tot mastegat, passat pel puré de la facilitat, amb El talent de Jordi Nopca li espera una lectura igualment creativa i activa, com ha de ser.
(Teresa Costa-Agramunt. L'Eco de Sitges
Molt recomanable si busqueu una cosa que se surti dels paràmetres habituals.
(Salvador Macip. bloGuejat, 04.06.2012).
Molt recomanable als fans de Monty Pythons i als que no s’espanten a les històries diferents. Per divertir-s’hi sense complexes! (Vilafestuc, 01.06.2012)
Si busqueu un llibre entretingut, que passa fàcilment, una novel·la sorprenent, extravagant, diferent al que majoritàriament hem llegit fins ara -almenys jo- us recomano la lectura d’El talent. (Mots Muts Nats. 10.01.2013)
El talent és una novel·la que es pot llegir de moltes maneres. Per això no estaria d’acord amb alguns crítics que la situen en un àmbit restringit de lectors. És cert que fa certa olor de Vila-Matas —tampoc estaria d’acord que Vila-Matas no ho pugui llegir tothom— i que, des del moment que l’autor planteja un argument basat en la recerca del talent literari per part de dos joves editors, l’àmbit temàtic sembla que quedi restringit en l’autocomplaença del món de l’edició, de l’escriptura i d’aquestes aventures literàries que, és veritat, conformen l’eix vertebrador de la novel·la. És cert: la novel·la d’en Nopca és literatura des de dins amb constants picades d’ullet pel lector que està més al cas i juga amb l’ambigüitat autor-narrador-protagonista (Autoficció?). Però, què més?...
(Assum Guardiola. Factoria de lletres. 22.07.2013) 
Sota l’aparença naïf i desenfadada, fent servir materials d’enderroc literari, Nopca assaja una obra més profunda del que aparenta, en què prova de construir un artefacte literari en consonància amb els temps que li ha tocat viure, un altre cul-de-sac cultural i social en què el postmodernisme ho ha confós i ho ha esbarriat tot. La recerca el porta a voler satisfer les necessitats lectores del públic amb una mica de criteri: reconeixement, entreteniment, pensament. I el resultat no és el terme mitjà entre el best-seller i la novel·la d’idees, però s’hi acosta. 
(David Madueño. Llunàtic. 26.03. 2013) 
És provable (sic) que, precisament la particularitat de la novel·la (el llenguatge metaliterari portat a l’extrem) acabi restringint-ne els possibles receptors: sovint sembla que certs gags estiguin pensats només per aquelles persones d’una edat i una formació molt concretes, perillant, potser, caure al sectarisme. El lector d’entre vint-i-cinc i trenta-cinc anys (un més o un menys) amb una formació literària, i també teòrica, molt determinada se sent com a casa entremig dels capítols d’aquesta novel·la. Ara, els pares d’aquest lector probablement no n’entendran un borrall. Tampoc l’amic enginyer o altres arquetipus de lector.
(Maria Canelles. El pantaló blau

1 comentari:

  1. Sembla ben bé que no és novel·la per a vells. Sembla, també, que per llegir-la calgui una llicenciatura universitària que no sigui, però, una enginyeria (no importa en quina branca). Cal presentar un certificat que acrediti que hom és un lector 'amb una mica de criteri'. No sé pas on els expedeixen.

    ResponElimina