dimecres, 27 d’agost de 2014

περὶ ὕψους


La història de la lectura és una disciplina apassionant. A diferència de la història dels textos, centrada en l'escriptura, aquella permet acostar-nos a la vida dels llibres a través dels seus lectors, que Michel de Certeau veia com "viatgers que circulen per terres alienes, nòmades dedicats a la cacera furtiva en camps que no han escrit". Aquesta aproximació permet veure els llibres sota una altra llum, diferent de la dels seus autors. Llibres fabulosos han esperat dècades, o segles, per adquirir autèntica vida. D'altres, reconeguts per la urgència d'un present amb poca perspectiva, poden ser aviat oblidats, potser lluny de la celebritat que els va encimbellar. Alguns tenen vida continuada en la lectura que no cessa; d'altres, vida intermitent. Alguns complauen sense canviar res del que van trobar, mentre que d'altres alteren el món amb més impacte que algunes revolucions.
Acantilado acaba d'editar un d'aquests llibres amb una història sorprenent: De lo sublime, atribuït a un Longí del qual no se sap gairebé res, ben just que va viure al segle I. Tot i ser tan breu, tracta de la capacitat de l'oratòria per provocar efectes colpidors a través de la paraula. Longí reclama discursos que, a més de convèncer, elevin l'esperit i disposin la ment per a la grandesa de l'ànima. Per fer-ho, pensa, cal una concepció elevada de pensaments, passió vehement i inspirada, dicció precisa, llenguatge polit i dignitat en la composició. Costa no sentir nostàlgia de tot això.
A part de l'interès del text, que és enorme, el més rellevant és que, després de segles d'oblit, l'original grec va ser redescobert a Basilea el 1554 i aviat traduït a l'anglès, durant el segle XVIII, per John Hall i al francès per Boileau. Només llavors va obtenir reconeixement públic i una difusió absolutament insòlita, i va provocar un terratrèmol que va marcar la cultura occidental fins al segle XIX. El sublim, convertit en símptoma d'època, va posar en crisi la idea d'una bellesa basada en l'ordre i l'harmonia, i va sintonitzar amb el descobriment de paisatges menystinguts fins aleshores: la naturalesa muntanyosa i agresta, així com els espais indòmits, es van convertir en la font d'immenses emocions estètiques. Tota la cultura visual europea es va encomanar d'aquesta nova sensibilitat: els quadres es van poblar de tempestes i naufragis, serralades i boires. I la naturalesa, precisament quan la física pretenia reduir-la a la seva dimensió matemàtica, es va tornar, en part, misteriosa, com una llar inhòspita i, tanmateix, perillosament atractiva.
Avui, quan sembla que la petitesa i la mesquinesa tornen a regnar sense competència, què en queda, d'aquella experiència del sublim en les paraules i el paisatge? Potser només la consciència que tot era en nosaltres, com un producte de la subjectivitat. Però haver oblidat el cultiu d'aquesta sensibilitat, no és el que hem perdut, en realitat?

Xavier Antich. «Textos que trastornen». La Vanguardia, 9 Juliol 2014. P. 34.





3 comentaris:

  1. Hola!
    Al XIX, Diderot proposava la teoria dels “rapports eloignés”, de les relacions secretes o allunyades; d'aquelles descobertes impensades possibles només per l'home sol enmig de la Natura. Una natura que l'enciclopedista circumscrivia a la més feréstega i salvatge; a aquest sublim que ara -avui- ha esdevingut negoci sota l'apel·latiu "d'aventura" (heus el "Temps" de TV3).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hoooola, Girb, hoooola!, que no t'havia dit res, encara.

      Elimina
  2. Al XVIII, no pas al XIX!!!! Coetani de la descoberta de "El Sublim". Coi!

    ResponElimina