dimecres, 17 de setembre de 2014

eugeni xammar, el periodista que ens va explicar el món


Eugeni Xammar va arribar a Berlín l’hivern de 1922. Hi va trobar una Alemanya que patia les conseqüències de la derrota i en la qual es gestava el nazisme. Va viure de primera mà moments històrics d’una importància cabdal, com ara la inflació extraordinària de la moneda alemanya o l’ocupació de les terres del Ruhr per l’exèrcit francès, decidit a cobrar-se les indemnitzacions de guerra fixades al tractat de Versalles. Episodis com aquests, que, passats tants anys, han quedat desdibuixats, explicats per Xammar prenen una vivor que ens absorbeix. A Berlín, Xammar va coincidir amb Josep Pla—aleshores corresponsal de La Publicitat—, amb qui, de 1923 a 1925, va menar una activitat professional paral·lela. Van viatjar plegats a Renània i a Baviera, des d’on van descriure entre altres coses els consells de guerra francesos a ciutadans alemanys poc disposats a col·laborar o el frustrat cop d’Estat de Hitler en una cerveseria de Munic i l’entrevista que tots dos van fer-li en època tan primerenca com 1923. Aquests textos són recollits en el present volum i descobreixen un Xammar d’una capacitat descriptiva, analítica i literària desacostumada i ens obren una finestra amb gran angle de visió sobre un dels moments més fascinants de la història europea recent. [De la contracoberta]

* * *
L'ALEMANYA D'AVUI
LA SITUACIÓ FINANCERA
[...] La característica dominant de la vida a Alemanya a hores d'ara és, en efecte, la manca de seguretat. El mal és vell i l'aire de novetat que sembla pendre aquests dies li ve només del seu intens i vertiginós agreujament. Fa vuit mesos que cap funcionari, cap dependent ha cobrat dos mesos seguits el mateix sou, cap obrer ha treballat tres setmanes seguides per la mateixa setmanada, no ha passat mes sense que s'apugessin les tarifes de transports, no hi ha hagut quinzena que el govern pogués deixar passar sense veure's obligat a autoritzar un nou augment del preu del pa, ni setmana sense un encariment general dels serveis i mercaderies de tota mena: els tramvies i la vedella, els teatres i les sabates, els diaris i els barbers, tant o més que el sucre i la cansalada. I el resultat és que ningú no sap quants dies li duraran els diners que té a la mà, i que la gent viu en un estat constant de frisança, i que ningú no pensa amb res més que amb menjar i beure i comprar i vendre, i que, en tot Berlín, a casa i al carrer, amb la família i els amics (i a l'hora de sortir el diari amb l'última cotització, amb el primer ciutadà que hom troba a la taula del cafè o a la parada de l'autòmnibus), no hi ha més que un subjecte de conversa: el dòlar, el marc, els preus...Ja ho veu! No me'n parli! Acabo de comprar llonganisses, pernil i formatge per un mes i mig.
Compri avui, o demà li costarà el doble. Pitjor que Àustria. D'aquí tres dies som a cent mil. ¿Tres-cents marcs? Quin escàndol! ¿Què diu, tres-cents mil marcs? ¿On? Però si és regalat! Dir-li a un conegut que porta una corbata escaient és provocar immediatament una catarata de preus: corbata, camisa, coll, barret, sabates i mitjons, tot hi passa. El vestit és vell de dos anys: si se'l fes ara li costaria qui sap quant. I tothom i a tothora el mateix. És un neguit col·lectiu, una passió de la qual ningú s'escapa. Tinguin: jo mateix, des que fa vuit dies va començar a ploure i no se n'ha deixat, vaig per Berlín amb un parell de sabates comprades fa tres anys a Anglaterra quan tot costava un ull de la cara. Són sabates que van costar-me, calculant la lliura esterlina al canvi d'avui...Res, no ho dic. He tingut prou força de voluntat per passejar-me vuit dies per Berlín sense dir-ho a ningú i seria una claudicació vergonyosa que acabés contant-ho als lectors i subscriptors de La Veu de Catalunya.
Desallotjada pel plànol mensual i hebdomadari per l'últim terratrèmol, la inseguretat s'ha convertit en llei de cada dia. No cal pas que envieu la minyona a comprar massa de matí. Abans de les onze, a ca l'adroguer no hi ha res del que us fa falta: ni ous, ni mantega, ni llard, ni cafè, ni oli. Tot se li havia acabat ahir, com per miracle, a l'hora de tancar, i les noves existències d'oli no han arribat encara. Les noves existències li arriben, però, amb regularitat cronomètrica tan bon punt acaba de passar el marrec que ven la primera edició de la Neue Berliner 12 Uhr, que surt a les onze i porta ja l'obertura de la Borsa. Mantega, oli, cafè, ous, llard i demanin: de tot hi torna a haver. Ara, que les «noves existències», naturalment, s'han apujat de preu. El cafè (ve de Brasil, ¿comprèn, senyora?, i s'ha de pagar amb or) costa el doble, la mantega, la meitat més i els ous, dos-cents marcs la peça. Un panet a l'istil de Viena dels que es mengen al matí amb el desdejuni costava ahir quaranta marcs. Avui en costa noranta!
Tot puja, cada dia, cada hora, i molt. Els salaris, els sous, pugen només cada setmana o cada mes —i poc. I el pobre Miquel alemany badalla, badalla cada dia amb menys energia. Car el fet de que el Govern alemany faci una política desencertada i que un parell de milions de ciutadans facin negocis molt grassos i rodons no ens ha de fer desconèixer —molt al contrari— que hi ha una seixantena de milions d'alemanys que la ballen magra, molt magra, i que ni menys poden aconsolar-se pensant que el Govern, amb una activitat que desgraciadament no l'honra gaire, imprimeix diàriament bitllets per valor —és un dir— de 18.000 milions de marcs. Car l'exemple de Rússia ens diu que els pobles multimilionaris són els més exposats a morir-se de gana.
Berlín, gener de 1923
[La Veu de Catalunya, 10-11-1923]

Eugeni Xammar. L'ou de la serp. Quaderns Crema, 1998. P. 72-74.


*  *  * 

La mostra, que té com a comissari el periodista Joan Safont, està centrada entre els anys 1914 i 1945. Proposa un recorregut biogràfic i periodístic per deu fets històrics de la història universal, europea i catalana –de la Primera Guerra Mundial a la Guerra Civil, de l'ascens del nazisme a la proclamació de la República– seguits de prop per Xammar, presentats a través dels seus articles a diferents mitjans de l'època: La Publicidad, La Veu de Catalunya, Mirador, El Be Negre, Iberia o Ahora.

A un clic, l'opuscle de l'exposició.



4 comentaris:

  1. Ens hem oblidat de personatges com Xammar. Quant bona literatura amagada i perduda a les pàgines dels diaris!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'acabo d'empassar L'ou de la serp, així que tinc molt Xammar a la recambra, Enric. Hi he rigut moltíssim i mira que l'època aquesta d'entreguerres és, més aviat, per plorar. Hi ha un article on parla sobre la independència txecoslovaca («La indústria txecoslovaca i els seus problemes», es titula) que hauria de ser lectura obligatòria. Com si parlés, talment, d'aquí i d'ara. Sensacional.

      Elimina
    2. I, a sobre, en Xammar engega com ningú:

      Aquests senyors eren, i són encara avui, uns perfectes imbècils. El qualificatiu se'l poden fer seu, si són servits, tots els que pensen com ells..

      Au, pel broc gros.

      Elimina
    3. El més trist és que els imbècils continuen sent aquí però els que haurien de fer de Xammar tenen el cul llogat.

      Elimina