dimarts, 7 d’octubre del 2014

el que llegirem


novembre
Estas ruinas que ves fue escrita en 1974 y obtuvo el Premio Internacional de Novela México de 1975. Es la primera de las novelas de Jorge Ibargüengoitia cuya acción se desarrolla en la entidad imaginaria que el autor ha llamado "el Plan de Abajo", una región situada probablemente en el centro de la República Mexicana. Forma por esta razón parte de un ciclo, al que pertenecen también Las muertas (1977), Dos crímenes (1979) y Los pasos de López (1981). Las cuatro novelas comparten la misma geografía ficticia. Estas ruinas que ves es, de entre ellas, la más alegre y la más imbuida de ambiente provinciano. Su protagonista y narrador es un hombre que después de vivir largo tiempo en la capital regresa a su ciudad natal contratado para dar clases en la universidad. Su relato es mitad nostálgico y mitad irónico. Es la evocación de una temporada en la vida de un "intelectual de pueblo", con sus borracheras, sus noches blancas, días de campo, pleitos con desconocidos en las cantinas, cantos de tangos a la luz de la luna y, por último, sus mujeres: unas idealizadas y otras perfectamente carnales. 

desembre-gener
Quan es va publicar Madame Bovary, el 1857, la societat francesa va rebre l’obra de Gustave Flaubert (1821-1880) enmig d’escàndol i consternació. La conducta de la protagonista, Emma Bovary –retrat d’una dona de províncies insatisfeta, educada dins l’esquema burgès de l’època que la porta a viure en un món irrealment romàntic-, va ser considerada immoral, i es va promoure un judici contra la novel·la i contra l’autor.
La posterior absolució de Flaubert va donar a l’obra el reconeixement del públic i una gran difusió. Avui, Madame Bovary és considerada una de les obres mestres de la literatura universal.


febrer
Aquesta novel·la comença amb un petó llarg davant la porta d’uns grans magatzems, entre vianants carregats amb bosses de plàstic. Qui són ells dos? Tardarem a saber-ho. Els protagonistes de la novel·la es diuen Pau i Teresa i són membres d’una parella de fet que es va prorrogant de manera automàtica, fins que es produeix el que ell anomena “la relliscada”, que té com a conseqüències un daltabaix emocional, un canvi de domicili i també un viatge a la frontera. En Pau i la Teresa es troben en trànsit, però no saben cap a on. Al capdavall, la provisionalitat també és provisional.
Més d’un centenar de capítols, sovint brevíssims, formen una imatge en moviment, que sedueix, commou i diverteix el lector.
Dies de frontera és una novel·la sobre les parelles que triem, els pares que ens trobem i els fills que portem –o no– al món. I també sobre la joventut, una malaltia benigna de què cada generació tarda més a guarir-se.

 març
Sens dubte, el més ingrat de la feina d'un agent de policia és notificar als pares que algú ha trobat el cos de la seva filla enmig d'un camp o enterrat al bosc. Un no s'acostuma mai, a aquesta mena de coses, encara que siguis, com el comissari Matthäi, el més professional de l'equip de la policia cantonal de Zuric.
Així que quan la mare de la petita Gritli es va encarar al comissari, amenaçadora, i li va preguntar: «M'ho prometeu, que no parareu fins a trobar qui ho ha fet?», ell va comprendre que només podia dir que sí, encara que amb la seva resposta condicionés la resta de la seva vida.
Però la feina d'un detectiu mai no és tan senzilla com a les novel·les, i rarament apareix el testimoni clau que ho esclareix tot. I encara menys en aquest cas, en què, barrejats amb les pistes, se succeeixen un venedor ambulant, el propietari d'una benzinera a punt de fer fallida i, fins i tot, un gegant.
Matthäi encara no ho sap, però a la vida de cada policia sempre hi ha algun cas que mai no deixa de turmentar-te, encara que siguis el funcionari perfecte d'un lloc tan tranquil i ordenat com diuen que és Suïssa.

abril
Som en un poble d'un país que tant podria ser Àustria com Eslovènia, Polònia o fins i tot Alsàcia. Tant és. Ben aviat comprendrem que fa tres mesos s'hi ha produït un assassinat col·lectiu. Gairebé tots els homes del poble hi han participat, excepte en Brodeck. ¿Qui ha estat la víctima d'aquest assassinat? No tenia nom conegut. La gent del poble l'anomenava Vollaugä, ulls plens, per la seva mirada que li sortia una mica del rostre; De Murmelnër, el murmurador, perquè parlava molt poc i sempre amb una veu tan baixa que semblava un alè; Mondlich, lunar, a causa del seu aspecte de ser entre ells sense ser-hi; Gekamdörhin, aquell que va venir d'allà. Però per en Brodeck era, senzillament, De Anderer -l'Altre-, perquè a més de no ser originari del lloc li feia la impressió que era tan diferent de la resta com ell mateix. En Brodeck accepta la missió d'escriure un informe sobre el cas, però posa com a condició que tothom hi estigui d'acord. És molt conscienciós: no vol amagar res del que ha vist i vol exposar-hi tota la veritat, que encara no coneix del tot. D'una escriptura senzilla i neta, formidablement construït,
L'informe de Brodeck és un llibre magnífic -una novel·la, una faula- sobre l'alteritat. No hi surten les paraules «jueu» i «shoah», però la catàstrofe que s'ha produït al poble hi té molta relació.

maig
Thomas Bernhard va néixer a Heerleen (Holanda) l’any 1931, tot i que va residir la major part de la seva vida a Alemanya i a Àustria, on va morir l’any 1989. Va ser poeta, dramaturg i novel·lista. Va explorar el tema de l’absurd i els sentiments humans, així com les pressions que poden portar a les persones a la bogeria. De la seva extensa obra podem destacar Gelada (1964) o Transtorn (1967), però la que es considerada la seva obra mestra, tant per crítics com per lectors, és la seva pentalogia autobiogràfica formada per els llibres L’origen (1975), El soterrani (1976), L’alè (1978), El fred (1981) i Un nen (1982).



juny
El fill de l'acordionista és la novel·la més personal de Bernardo Atxaga. Amb ella travessem, com si miréssim un mosaic fet amb diferents temps, espais i estils, la història de dos amics: Joseba i David, el fill de l'acordionista. A partir del repàs de tota una època, Atxaga s'enfronta de manera valenta al tema de la memòria, la nostàlgia, l'amistat, i també al de la tristesa d'aquell que deixa la seva terra sabent que mai no tornarà. I al centre de les múltiples ramificacions d'aquesta història, l'amor com a única possibilitat de salvació. 






5 comentaris:

  1. Maig, ja veig. Prenc nota per la part que em toca.

    ResponElimina
  2. L'Allau "conduint" la sessió de Bernhard? Això no m'ho puc perdre! Quin dia, quin!?

    SU

    ResponElimina
    Respostes
    1. 26 de maig de 2015 a les vuit del vespre, Susanita.

      Elimina
  3. Anotat a l'agenda!!! Ves que no et convidi a una "piruleta", que el 24 és Santa Susanita... (no l'oficial, la de 2a categoria...).
    Gràcies i bones lectures!
    SU

    ResponElimina