dissabte, 17 de gener de 2015

demà serà un altre dia




El llibreter més afortunat del món
El polifacètic Guillem Terribas es jubila després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22
Des que Guillem Terribas -nascut a Salt el 1951- va anunciar que es jubila després de 36 anys al capdavant de la Llibreria 22 de Girona, les seves últimes setmanes de feina han adquirit un plus d’intensitat que fa encara més difícil que de costum trobar-lo assegut al seu despatx. És dilluns a primera hora. Després de penjar la fotografia d’un petó -en aquest cas entre Julie Christie i Omar Sharif en una escena de Doctor Jivago - amb què cada matí desitja bon dia als amics del Facebook, Terribas demostra per què té fama d’inquiet i xafarder: no para de dur llibres amunt i avall, d’intercanviar informacions amb Jordi Gispert -que fa dotze anys que treballa a la 22 i a partir del 31 de gener el rellevarà en les tasques de gestió i gerència- i amb la resta de l’equip, de conversar amb els clients i preguntar-los què busquen. De tant en tant torna al despatx, atapeït de retalls de premsa relacionats amb la història del local, per respondre whatsapps, tuits i e-mails.
L’activitat quotidiana s’ha intensificat amb la notícia que es retira, que ja no serà cada dia al carrer Hortes. Però qui el coneix sap que, d’una manera o d’una altra, continuarà al peu del canó. “L’home amb el do de la ubiqüitat tindrà més temps per ser a tot arreu i enlloc alhora”, tuiteja Quim Nadal. “Encara tindrà més temps per recomanar llibres”, vaticina Màrius Serra. “Sense tu tot hauria estat diferent i pitjor”, li diu Mercè Cuartiella. “No fotis, oncle Guillem. ¿A qui podré demanar llibres introbables? ¿Amb qui podré cantar Violetas imperiales i escoltar un capellà rocker?”, li pregunta Joan Daniel Bezsonoff.
Objectius no tan utòpics
“Intento mirar-me els elogis amb distància, evitar la temptació de creure-me’ls del tot”, confessa Terribas, conscient que, malgrat sentir-se sobretot llibreter, acumula prou mèrits per ser qualificat d’activista i animador cultural, de cinèfil, home orquestra i dinamitzador social. Relacions públiques de primer ordre, posseïdor d’una agenda en què apareixen des dels autors més llorejats fins als més humils, afirma: “Em considero un dels homes més afortunats del món; he fet el que m’ha agradat i he conegut gent extraordinària”. L’etapa que ara s’acaba donarà pas a una altra que li fa molta il·lusió: “Tindré una llibertat total, em podré dedicar més al Cinema Truffaut i podré participar en més xerrades; tot això sense oblidar-me de la 22: en presideixo el consell d’administració i continuaré presentant el lliurament del premi Casero”, puntualitza. En mirar enrere, confirma que els objectius “utòpics” plantejats en obrir la llibreria el 1978 -convertir-la en un referent de la vida cultural gironina, en un punt de trobada d’artistes i, naturalment, en un negoci- s’han acomplert amb escreix. I és que la 22 no només ha dinamitzat la cultura a la ciutat: ha esdevingut un pal de paller de les lletres catalanes. Part del mèrit cal atribuir-lo a l’organització, des del 1981, del premi Just Manuel Casero de novel·la curta, que s’ha fet un lloc al panorama literari per la independència del jurat en decidir l’obra guanyadora; a més, el certamen ha permès dur a Girona una llarga sèrie d’autors de primera fila.
Els gintònics de Gil de Biedma
Una de les anècdotes més memorables va ser protagonitzada per Jaime Gil de Biedma el 1984. “Es va presentar amb una bossa de supermercat a la mà i, abans de participar en el lliurament del premi, em va dir que era incapaç de parlar en públic si abans no es prenia un parell de gintònics”, relata Terribas, que en secundar-lo va entrar al Teatre Municipal “completament KO”.
Teresa Gimpera, Quim Monzó, el Gato Pérez, Eduardo Mendoza i Joan de Sagarra són alguns dels molts altres personatges que han intervingut als actes del Casero. La celebració del desè aniversari de la llibreria i l’edició del llibre/revista El Número -dirigit per Narcís Comadira amb la participació, entre molts d’altres, de Pere Gimferrer, Carme Riera, Montserrat Roig i Vázquez Montalbán- i les lloances rebudes en publicar Demà serà un altre dia (Ara Llibres, 2007), en què narra les seves aventures com a llibreter, són dos dels moments destacats en fer balanç de gairebé quatre dècades -36 anys- en què ha oficiat més de 3.000 presentacions.
Confia que se’n faran moltes més. “Un espai com la Llibreria 22 no se n’anirà a la merda”, pronostica. Segons ell, “un bon llibreter ha de saber retornar llibres, i això implica no fixar-se només en les vendes; a la 22, per exemple, sempre hem cuidat molt els autors gironins independentment que siguin més o menys exitosos”. Eternament optimista, Guillem Terribas augura una llarga vida al llibre de paper: “Fa poc, en un aeroport de Grècia, al costat de gent de la meva edat que llegia amb tablets hi havia nens japonesos amb llibres de butxaca. Això és el futur, vaig pensar”.

4 comentaris:

  1. Ara no ho sabria dir... L'enveja, és sana? Quina il·lusió quan algú pot dir: “Em considero un dels homes més afortunats del món; he fet el que m’ha agradat i he conegut gent extraordinària”. Encara hi ha esperances!

    Gràcies per penjar l'article.

    Gran abraçada!

    SU

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'enveja és un pecat capital, Su, i una desgràcia per a qui la pateix. Això deia la mítica sor Agustina (no sé si te n'he parlat mai, de sor Agustina. És cèlebre per dir un dia a classe un buen francés es la mejor carta de presentación de una señorita, que déu l'hagi perdonada, que no sabia el que deia, pobra)...En fi, prou catequesi, que avui del que es tracta és de congratular-se amb en Terribas.
      Abraçada, Su!

      Elimina
  2. Respostes
    1. No es mereixen, senyor Terribas. I que la salut l'acompanyi. No conec millor desig.

      Elimina