divendres, 16 de gener de 2015

llegir als llibres


En el capítulo VI se nos muestra retrospectivamente la niñez de Emma y su cultura novelesca y superficial, con los libros que leía y lo que extraía de ellos. Emma es una gran lectora de novelas de amor, de relatos más o menos exóticos y de poesía romántica. Algunos de los autores que conoce son de primera fila, como Walter Scott o Victor Hugo; otros no llegan a tanto, como Bernardin de Saint-Pierre o Lamartine. Pero, buenos o malos, no es ésta la cuestión. Lo importante es que ella es una mala lectora. Lee los libros emocionalmente, a la manera superficial de los jóvenes, poniéndose en lugar de esta o aquella heroína. Flaubert procede de forma muy sutil. En varios pasajes, enumera todos los clichés románticos gratos a Emma: pero la astuta selección de estas imágenes vulgares y su ordenación cadenciada a lo largo de la frase producen un efecto de armonía y de arte. En el convento, las novelas que ella leía «eran de amor, de amantes y amadas, de damas perseguidas que desfallecían en pabellones solitarios, de postillones asesinados en cada relevo, de caballos reventados en cada página, de bosques umbríos, de congojas, promesas, sollozos, lágrimas y besos, de pequeñas barquichuelas bajo la luna y ruiseñores en frondosas arboledas, caballeros valientes como leones, mansos como corderos, virtuosos como nadie lo ha sido nunca, siempre bien vestidos y de lágrima fácil. En esa época, y durante seis meses, Emma, a sus quince años, se manchó las manos en el polvo de los libros de las viejas bibliotecas de préstamo. Más tarde, con Walter Scott, se entusiasmó con los temas históricos, soñó con viejos cofres, prisiones militares y trovadores. Le habría gustado vivir en alguna casa solariega, como aquellas castellanas de talle escurrido que, bajo las ojivas lobuladas y los arcos apuntados, pasaban los días acodadas en la piedra, con la barbilla en la mano, esperando la aparición de un caballero de blanco penacho galopando sobre su caballo negro por los campos lejanos».
El mismo recurso artístico es utilizado cuando enumera las vulgaridades de Homais. Puede que el tema sea crudo y repulsivo. Sin embargo, su expresión está artísticamente modulada y equilibrada. Eso es estilo. Eso es arte. Eso es lo único que verdaderamente importa en los libros.

Vladimir Nabokov. «Madame Bovary (1856)». A: Curso de literatura europea. Traducció de Francisco Torres Oliver. Ediciones B, 1997. P. 209-211.



4 comentaris:

  1. Encara que és una mica paranovel.lesc, per dir-ho així, i té més a veure amb l'anecdotari que la literatura, és curiosa, si més no, la "ruta Bovary" que hi ha per la Normandia. Jo vaig fer-la, amb un amic, fa uns quants anys, i com que he perdut les notes que vaig escriure, només em recordo el nom del poble on, sembla ser, hauria viscut el personatge real, Ry. En cada poble hi havien uns plafons on explicaven els passatges on, suposadament, hi passava l'acció. També em sembla que hi havia Blanville - on hi va néixer Marcel Duchamp, per cert -, que em va quedar gravat al cap - i a les diapositives - pel color tardorenc de les fulles d'uns pollancres, em sembla, que hi havia a priop d'un riu. La cosa és que, quan vaig tornar, em volia tornar a llegir la Bovary, esperonat pel viatge, però vaig ser incapaç que m'interessés. Des de llavors, llibre que agafava de Flaubert, llibre que m'avorria. En fi, qüestions personals....(no sé si aquest comentari és extempori...)
    Miquel Vilardell

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has llegit «Un cor senzill»? (No és una recomanació -no l'he llegit pas, encara-, és una pregunta pregunta). Els que hi entenen diuen que és el millor de Flaubert.

      Elimina
    2. He llegit la Bovary tres cops en el que porto de vida. De molt joveneta (motu proprio, que es diu), després,a escola, a contracor i examen inclòs, i ara, per feina. El text sempre està igual, però jo no. La història continua sense interessar-me. L'Emma (esa zorra lírica, que deia aquell) m'acaba el torrons, com sempre...La llarguíssima agonia, que t'agafen ganes de fotre-li un tret i matem-ho, ja, home. Passa que ara he entès que l'allarga, l'agonia, vull dir, no tant per ella, sinó perquè, amb una mala llet impressionant, que m'havia passat per alt en les dues lectures anteriors, fa que l'Homais (quin gran personatge, l'Homais; el millor) i el capellà mantinguin una conversa absolutament xiripitiflàutica a peu de l'agonitzant, que portin la nena a acomiadar-se de la mare i a la pobreta no se li acudeixi res més que demanar-li si li ha dut joguines, que es presenti una professora de música a cobrar unes classes que no ha impartit mai, i coses així.
      I per mala llet, la de la fira agrícola, alternant (superposant, de fet) la proclamació dels premis als porcs i als xais amb el diàleg amorós de l'Emma i en Rodolphe, tot farcit de clixés, un guirigall sensacional de besties de quatre i dues potes (i no em refereixo a aus de corral, per exemple). M'ha encantat, fins i tot, la cèlebre escena del fiacre deambulant per Rouen, amb les cortines abaixades, i aquell parell a dins, dale que te pego. Quasi sis hores de furor locomotiu! Homèric.

      Total, que aquest tercer cop he passat de el què i només he llegit el com. Pobre Flaubert, s'ha d'estar com un llum per voler escriure sobre res. Quasi tan boig com qui, en comptes d'una novel·la, ha llegit uns exercicis d'estil. Com una cabra.

      Elimina
    3. Ja posats, parlant de novel·les i aprofitant que el Miño passa per Lugo, crec que hauries de llegir, si no ho has fet encara, Butcher's Crossing de Williams. Ara sí que goso fer-te una recomanació. I sense posar-me el casc. M'he llevat intrèpida.

      Elimina