la bestiesa

[...] No és possible doncs jutjar l'esperit d'un segle exclusivament segons les seves idees, els seus conceptes teòrics, sense prendre en consideració l'art i, particularment, la novel·la. El segle XIX ha inventat la locomotora, i Hegel estava segur d'haver copsat l'esperit mateix de la Història universal. Flaubert va descobrir la bestiesa. Gosaria dir que aquest és el més gran descobriment d'un segle tan orgullós de la seva raó científica.

És ben segur, abans i tot de Flaubert ningú no dubtava de l'existència de la bestiesa, però era compresa en un sentit una mica diferent: era considerada una simple absència de coneixements, un defecte corregible amb l'educació. Ara bé, en les novel·les de Flaubert, la bestiesa és una dimensió inseparable de l'existència humana. Acompanya la pobra Emma a través de tots els seus dies fins al seu llit d'amor i fins al seu llit de mort, damunt del qual dos temibles agelastes, Homais i Bournisien, intercanviaran encara llargament les seves inèpcies com una mena d'oració fúnebre. Però el més xocant, el més escandalós de la visió flaubertiana de la bestiesa, és això: la bestiesa no s'aparta davant la ciència, la tècnica, el progrés, la modernitat; al contrari, amb el progrés ella també progressa!

Amb una passió malintencionada, Flaubert va col·leccionar les fórmules estereotipades que la gent del seu entorn pronunciava per tal de semblar intel·ligents i al dia, i, servint-se'n, va compondre un cèlebre Diccionari d'idees rebudes. Servim-nos d'aquest títol per dir: la bestiesa moderna significa no pas la ignorància, sinó la no-opinió sobre les idees rebudes. La descoberta flaubertiana és més important per al futur del món que les idees més trasbalsadores de Marx o de Freud. Perquè és possible imaginar un futur sense lluita de classes o sense psicoanàlisi, però no pas sense la irresistible ascensió de les idees rebudes que, inscrites en els ordinadors, propagades pels mass-media, perillen de convertir-se ben aviat en una força que esclafarà tot pensament original i individual i ofegarà d'aquesta manera l'essència mateixa de la cultura europea dels Temps moderns.

Milan Kundera. «Discurs de Jerusalem: la novel·la i Europa». A: L'art de la novel·la. Traducció de Joan Tarrida. Destino, 1987. P. 197-198.

___________________

P.S.: Agelasta. Neologisme inventat per Rabelais. Ve del grec i vol dir el qui no riu, el qui no té sentit de l'humor. Rabelais detestava els agelastes. Li feien por. Els agelastes estan persuadits que la veritat és clara, que tots els homes han de pensar la mateixa cosa i que ells mateixos són exactament aquells que pensen ser. Però és precisament en perdre la certesa de la veritat i el consentiment unànime dels altres que l'home esdevé individu. (Ib. p. 193-194.)