dissabte, 24 de gener de 2015

sobre orquestres i llibres


Allò que en solem dir la cultura, la Cultura, és també un sistema idolàtric, una manera d’organitzar el panteó dels grans i petits déus als quals cal retre culte públic i privat: en forma d’una jerarquia de noms o d’objectes totèmics o, simplement, devocionals; en forma d’un ordre institucional que n’administra la conservació i el culte; en forma d’esdeveniments litúrgics o parareligiosos; en forma de seccions del pressupost que ho manté tot plegat, i així podríem continuar. Cultura, doncs, són el ídols i els fetitxes consagrats, que vol dir la llista d’individus eminents del passat o del present, l’inventari d’objectes i grups d’objectes –dits “obres d’art”, “col·leccions”– carregats de valor singular, llibres i títols de llibres, composicions musicals amb denominació identificable, i així fins que omplim la sala central del panteó i les capelles adjuntes. Cultura són les institucions, acadèmies, organismes, col·legis sacerdotals que la mantenen, cultiven o promouen. Són els esdeveniments públics que la produeixen o exhibeixen: exposicions, representacions, concerts. Són els edificis que l’encarnen, la custodien, conserven o expressen: museus, biblioteques, teatres, auditoris.
Amb la particularitat que els edificis –“contenidors de cultura”, en principi– poden adquirir un caràcter emblemàtic per ells mateixos: emblema d’una ciutat, com el Liceu de Barcelona, el Guggenheim de Bilbao, el Centre Pompidou a París, i que els “monuments” (el nom monument es relaciona originalment amb una funció funerària), signes del record i de la persistència, rarament van dissociats de l’àmbit del poder o de qui l’administra, siga religiós, monàrquic, acadèmic o equivalent: el faraó es va fer construir la piràmide, l’Església poderosa va fer edificar les catedrals, i l’escriptor famós només té estàtua si és reconegut per qui aprova i encomana les estàtues públiques. I cultura són els rituals singulars: inauguracions, festivals, sessions de gala, més importants com més alta és l’autoritat que hi assisteix. Són les formes diverses com el poder –el poder en diverses formes– reconeix la seua implicació en el culte, en els objectes i llocs sagrats i, si pot ser, en l’adhesió de les diverses sectes, gremis sacerdotals, sagristans i fidels en general, o almenys fidels de la pròpia fe. Pensem en qui consagra eficaçment els ídols (qui els fa sagrats, i per tant idolatrables), qui en construeix els santuaris, qui els manté, qui sosté el personal que se n’ocupa.
Tota la cultura és això? No: només el noranta per cent, aproximadament. I la resta, la part no reconeguda o no consagrada, passa grans penes i treballs fins que ho arriba a ser: ser “reconegut” és sempre l’aspiració de qui no ho és, i la “protesta” (la “contestació”, la “subversió”) és generalment una manera de reclamar reconeixement. També és cert que l’arbitri metòdic (contradicció en els termes, però condició ben real) té resultats ben peculiars: ¿per què, posem per cas, és “normal” que el poder públic pague el consum públic de cultura visual o de cultura “auditiva” (museus, auditoris, orquestres) però no pague el consum de cultura “lectiva” o literària? Potser perquè l’una és matèria de temples i de litúrgia –espais públics, rituals de grup–, i l’altra és només una pràctica estrictament individual, el contacte privat del lector amb el llibre. Deu ser per això que l’escultor i el músic cobren molt sovint del pressupost –del poder públic–, i el novel·lista o el poeta, ben rarament. Atès el que costa el manteniment d’un auditori i d’una orquestra simfònica, l’entrada a un concert “a preu de mercat” tindria un cost tan astronòmic que faria impossible l’audició de la música de manera directa i col·lectiva.
I qui pot imaginar el cost de visitar un museu d’art contemporani també a preu de mercat, incloent-hi l’amortització de l’edifici i de la compra d’obres? És natural, doncs, que les finances públiques o institucionals (departaments del govern, municipis, fundacions, caixes, bancs: els diners extrets al públic) se’n facen càrrec o ho subvencionen abundantment. Ningú, però, no mira com a “natural” subvencionar la literatura, i per tant la novel·la, l’assaig o la poesia sí que han de circular a preu de mercat. Perquè els llibres són menys cultura? No: perquè llegir no forma part del ritual, perquè no és un acte públic, perquè no cal un temple. Deu ser que “fer cultura” o cultivar-se en grup, en públic i en lloc públic és una cosa, i cultivar-se individualment i en privat n’és una altra de ben diferent. Sobretot, perquè un cultiu i l’altre no tenen el mateix interès per a qui administra la “cultura”. I això hauria de provocar més d’una meditació, però em sembla que no en provocarà cap.

Joan F. Mira. «Sobre orquestres i llibres». El Punt Avui | 19/12/2014.


6 comentaris:

  1. Molt bona, la reflexió d'en Mira.
    (I com que feia una semana, em sembla, que no entrava a internet, dos comentaris breus més, Matilde, d'una anterior entrada.
    1) No he llegit el llibre de Flaubert que em dius, però n'havia llegit un comentari elogiós a l'Avui. Però com que m'he adonat que quasi m'agraden més els flaubertians que el mateix Flaubert - em refereixo tant a Barnes com a Vargas Llosa -, no sé jo si m'hi enfrontaré.....Que consti, però, que li reconec molts valors "tècnics", diguéssim, i que no es pot discutir la seva vàlua , però jo prefereixo, com ja saps, i per esmentar algú molt proper a ell, a Maupassant, molt més imperfecte, menys "distanciat", més prolífic i per a mi més apassionant.
    2) "Butcher's crossing" també el tinc en la llista d'espera, gràcies.
    Miquel Vilardell

    ResponElimina
  2. L'article d'en Mira m'ha fet recordar un tuit que vaig llegir fa poc d'en Martí Sales: Tot pot ser santuari: només cal devoció.

    Maupassant. Un dia que em vagui, hauria de tornar a llegir Bola de greix. I, ja posats i per tancar el cercle, tornar a veure La diligència, també. Rituals privats.

    Butcher's Crossing és com un homenatge a Moby Dick, però de secà, de terra endins, amb bisons en comptes de balenes, versió western. Una novelassa. En John Ford n'hagués fet una gran peli, ja t'ho ben juro.

    ResponElimina
  3. Realment aquesta cosa "sagrada" que es posa en la cultura, entre tots, s'hauria de rebaixar i posar-ho al nivell d'altres àmbits.....Per què coi és més santificat un llibre que una porta de fusta, per exemple ?
    Tot i que "Bola de greix" és un dels seus millors relats, "L'horla" sempre m'ha semblat una obra mestra indiscutible.
    "La diligència" sempre s'esmenta com una adaptació d'aquest conte, però a banda que als títols de crèdit no s'esmenta l'origen del relat, el nucli dur de la història - que Bola de greix es fiqui al llit amb el prussià - no apareix a la peli. Ara, la situació i el personatge de Claire Trevor remeten totalment a Maupassant.
    La referencia que fas a Melville, em porta a damanar-te si has llegit "Meridà de sang" de McCarthy - quie em sembla que és posterior -, un western amb molt i molt de Melville. Serà qüestió de llegir-la i a veure si són comparables.
    Miquel Vilardell

    ResponElimina
    Respostes
    1. Meridià de sang. No sé quants cops l'he començada sense èxit. Crec que, a hores d'ara, i ex aequo, que es diu en aquests casos, amb La muntanya màgica, encapçala la meva llista de lectures abandonades. No puc amb ella, ni a fum de sabatots. I no serà per manca de fe, que n'hi poso molta, però re de re. No hi ha manera. Al pas que vaig, no les podré comparar mai.

      Elimina
    2. "La muntanya mágica" em feia molta mandra, al principi i, un semblant al que em va passar amb Proust, al superar el centenar primer de pàgines ja em va fascinar.
      El cas de "Meridià de sang" em va entrar bé des del principi, però potser hi ajudava el fet que m'havia agradat molt la trilogia de McCarthy, i el seu estil el trobava molt personal i em fascina la manera com narra .Ara, clar, contra gustos...(eeeecs, no m'agrada gens aquesta dita, ara que hi penso !)
      Miquel Vilardell

      Elimina
    3. Més que qüestió de gust, és una mena de rebuig físic, sobretot amb McCarthy. No li he pogut llegir mai un llibre. Ni la trilogia, ni la celebradíssima Carretera (la vam fer al club i va encantar tothom, tret de servidora, és clar, que no se la va poder empassar). No crec que sigui, com em va dir un, que MacCarthy és cosa d'hòmens, com el Soberano. No, perquè adoro 1280 ànimes o El teatre de Sabbath o Butcher's Crossing, que en tenen ben poc de 'sensibilitat femenina a l'ús'. En fi, misteris.

      Elimina