dimarts, 24 de febrer de 2015

discurs a la nació


Molt Honorable president, Honorable conseller, il·lustríssimes alcaldesses, autoritats, amics, coneguts, estimats. Abans que res vull agrair que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts m’hagi concedit aquest premi, que valora la trajectòria i la innovació, dos aspectes inseparables ja que, com deia el trompetista Miles Davis, costa déu i ajuda arribar a sonar tal com ets. Sobretot en el dia d’avui, en plena república de les lletres, he de posar èmfasi en el fet que aquest guardó s’anomeni “premi nacional”. Si som una nació no és perquè les balances fiscals ens siguin desfavorables, sinó gràcies a gent com Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Pompeu Fabra o Mercè Rodoreda. Salta a la vista que, per sort o per desgràcia, hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes. Escriure és una feina solitària, però tots aquests solitaris que ens han precedit fan molta companyia. De fet, sense ells seria impossible escriure.
Tinc la convicció que un dels camins perquè un dia siguem un país normal és comportar-nos com si ja ho fóssim, és a dir, amb imaginació, amb rampells, amb follies, amb una rauxa assenyada. Perquè si perdem el temps queixant-nos o empipant-nos estem permetent que ens robin dues coses més importants que els diners: la dignitat i el sentit de l’humor. Ara bé, això no vol dir que ens haguem d’enganyar: encara no ho som, un país normal.
No vull acabar el meu minut amb la citació d’un prohom de la pàtria, sinó amb la falca radiofònica més coneguda de la pel·lícula Terminator: “Si esteu escoltant això, sou la resistència”. Moltes gràcies.

[Discurs pronunciat per VPJ en l'acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura celebrat en el Teatre Josep M. de Sagarra de Santa Coloma de Gramenet el 2 de juny del 2014.]


7 comentaris:

  1. Benvolguts, -udes, ets i uts,

    Recordeu que avui a les vuit del vespre —malgrat ens hagin contraprogamat partit de Champions— ens trobarem per comentar Dies de frontera. Fins deprés, doncs.

    ResponElimina
  2. "La resistència", després d'escoltar l'arenga -que ja és molt-, ara se sent enardida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I com és el coco, Girb, que si em diuen resistència jo penso, automàticament, en Allo, Allo! i d'aquí a en Gila. Está la Resistència? Que se ponga. En fi.

      Elimina
  3. Doncs la veritat és que m'ha agradat molt. I és la primera vegada que llegeixo més de dues línies d'en VPJ. Comparteixo la majoria de les afirmacions, i especialment la idea que un país normal no està format per patriotes si no per persones que s'ocupen de coses, inclosa la follia, la subversió i etc. La rauxa assenyada ja no sé què vol dir, li ho preguntaré a en Pau Riba.
    I no sé quin interès podria tenir ser un país normal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Casualment, avui (que ara ja és ahir) ha set un dia de discursos, per allò del debate de la nación. Tant per tant, em quedo amb aquest, que almenys és curt.

      Elimina
  4. Està bé la idea de fons del discurs, però jo trobo a faltar que, en aquests temps que corren, algú recordi la - ja suada, si es vol - afirmació de Pessoa : "la meva pàtria és la llengua".
    Dit això, "Dies de frontera" m'ha semblat bé, però em fa l'efecte que no n'hi ha per tant, o que allò de´"en el país dels cecs...", etc.
    En odiosa comparació, una novel.la més classicota i també "generacional" (eeeeecs quin fàstic !!) com és "La trama nupcial" de Jeffrey Eugenides sí que l'estic trobant més que genial.
    Miquel V

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort que no hauré pas de fer mai cap discurs a la nació, jo. Encara els arriaria un ni rei, ni pàtria, ni déu ni amo.

      Elimina